Trobat
Camina sense presses. Un gos vell i despentinat li surt a l’encontre i se’l queda mirant, de fit a fit.
Ell, al seu torn, acaricia l’animal i s’adona que no porta corretja, ni cap mena d’arnés, o indici d’alguna cosa que serveixi per subjectar-lo. Mira a la dreta, a l’esquerra, amunt i avall del camí, però no veu ningú susceptible de ser-ne l’acompanyant. Un altre pobre gos vell, abandonat! Sospira.
Obre la cantimplora i li ofereix, amb la seva pròpia mà, una mica d’aigua, que el gos es beu amb fruició.
Fa un parell de passes i el gos el segueix. «Si em tractes bé et seguiré fins allà on em vulguis portar», sembla dir la mirada del ca.
De camí cap a casa , girant-se de tant en tant per comprovar que el té al darrere, comença a pensar en quina frase farà servir per convèncer la seva dona que el Trobat— aquest és el nom que li pensa posar— passarà a formar part de la família. Sap que no li costarà gens, convèncer-la.
Els vells, en general, no solen ser gaire apreciats, tampoc a l’espècie canina.
1 comentari:
És trist, però la realitat és tal com la d'escrius. Els vells fan nosa...
Publica un comentari a l'entrada