No menja roba

No, no menja roba: encara que la vostra tia-àvia us ho hagi dit i explicat des de sempre. Fins i tot si sabeu que ha trobat al dragonet al calaix de la roba de cotó. Encara que la roba estigui ratada. No menja roba, el dragonet. Encara que ho hagueu vist amb els ulls pròpis. De vegades, els ulls ens enganyen. Què dic sovint. El dragonet és innocent, encara que el trobeu al costat del Corpus delicti. 

La cosa és que la Tarentola mauritànica, aquest rèptil aplanat que tenim a Catalunya i que s'extèn a molts territoris a prop el mediterrani, que pot atànyer fins a 15 centímetres, que deixa anar la cua si se sent atacat, que hiverna si al país baixa molt la temperatura, i tan bonic com el coneixem, menja insectes de tota mena. Sovint el trobem molt quiet a les parets o cap per avall al sostre. Espera una presa o bé està inactiu per manca de calor. Necessita posar-se al sol, com tots els rèptils petits, que no regulen la temperatura corporal.

Veureu, aquest animalet tan bell de figura, tan àgil ( els escaladors porten un dragonet o gekko com a símbol; no és una sargantana, com us diràn alguns, és un dragonet, mireu els dits arrodonits ) menja tot el què tingui proteïna i sigui més petit, com és el cas de les larves de quaranta mil espècies. Una de les larves que persegueix i saboreja són les arnes, les larves d'una papallona nocturna que, aquestes sí, es fiquen a l'armari i mosseguen la roba. Allà va el nostre dragonet, es fot les arnes i en aquell moment precís la tia-àvia de tothom va i obre el calaix del mig. Què hi troba? Doncs la roba mossegada i el dragonet rellepant-se els bigotis, si en tingués. I sabeu qui acaba rebent, oi. Aquesta és la trista història de saber les coses només a mitges. Perquè en una casa un gekko ha de ser benvingut. Menja moltes mosques, arànyes i mosquits, i sempre, sempre, fa bonic.

Darrerament, com que tenim microscopi electrònic i savis pensadors, s'ha descobert que la Tarentola s'arrapa a les parets llises, al vidre fins i tot, que és tant llis, mercès a un mecanisme que ja s'està emprant en invents que volen fer la nostra vida més amable. Abans, es creia que s'arrapàvem mitjançant petites ventoses ( fer el buit entre la superfície i l'animal, com és el cas dels pops marins ), però ara se sap que, a sota de cada dit, l'animalet té infinitud de pèls fins i llargs, que fan que la superfície del dit que toca la paret sigui molt gran; això fa que s'arrapi completament i pugui còrrer sense perill de caure.

Què més dir-vos?..tenen posta dos cops a l'any ( dos ous cada vegada ), viuen a prop dels seus llocs de cacera, són territorials...en captivitat, un dragonet ha viscut 8 anys. Però encara no sabem l'edat que poden atànyer. Fan sorolls, es comuniquen entre ells. No, no sabem què es deuen dir. Com en tots els rèptils, deu primar el seu talant depredador. Però ja sabeu: per a les persones no signifiquen cap perill, molt al contrari, poden ser bons aliats a casa nostra. Si no us acaben d'agradar, feu-los fora, però no els mateu. Les ties-àvies ja se'n van fer un tip; ara és l'hora que els hi tornem la pilota, respectant la seva vida.