L’ascensor
imatge de google
No estava acostumada a agafar el tren , ni moure’m per la ciutat. Ni tan sols pujar a un ascensor.
Vaig travessar la Plaça de Catalunya darrere una corrua de gent que esperaven la llum verda. Carrer Santa Anna... carrer Canuda... giro a la dreta fins a descobrir la gran portalada de l’Ateneu Barcelonès. Vaig demanar informació i em van indicar l’ascensor.
Em vaig trobar una senyora, més o menys de la meva edat, jo diria una noia, perquè aquell dia també semblava començar una nova aventura...
Ens vam quedar mirant i sense voler ens van sortir les mateixes paraules.
Vas a l’Escola d’Escriptura?
Vam respirar fondo tot somrient. A classe ens vam asseure una al costat de l’altra com dues amigues de tota la vida. Va passar molt de temps fins que els companys no es van assabentar que no era així. La veritat era que ens acabàvem de conèixer. D’això ja fa uns quants anys i, totes dues, quan ens veiem, encara que sigui molt de tant en tant, recordem aquell dia que vam posar el peu a l’ascensor Un pas que, almenys a mi, em va canviar la vida.
Maria Aladern- Cornèlia Abril
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada