I- JOC DE SOBRETAULA
Algú s’estava confonent. Tàctica no
és estratègia. Com tampoc la xerrameca dels qui havien optat per prendre’s
copes i fumar a la sala de reunió no seria mai una sola conversa. La música que
provenia de les respectives oficines els devia desmotivar o confondre perquè els feia
callar més que no pas comentar la gestió. És estrany. El moment demanava
seriositat, prendre decisions i executar-les. En canvi, hi havia una mena de
cagarel·la, una retòrica que deixava les coses sense nom a un buf del precipici.
Mentre els
passadissos s’anaven omplint i buidant, una gresca insòlita estrafeia el més
pacient dels mortals. Tot plegat no passava d'afer d’estultícia, una niciesa. Però era. I no sempre es feia prou evident.
Per sort, veus atentes posaven
els punts sobre les i. Demanaven enretirar els sancallosos sense cavall o euga:
deixeu-los nus i caiguts a l’arena. El joc no és tal joc si les instruccions
per participar es canvien a conveniència només d’una de les parts. Ja fa uns
quants anys que s'ha inventat el joc que
segueix pautes improvisades: es van determinant sobre la marxa, son compartides
de bé a bé per tothom qui juga, acceptades de principi a fi.
Llavors sí, el
guanyador és just vencedor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada