Joc intern on l'atzar no acaba d'intervenir
El mestre veterà estava convençut que a l’aula tothom se l’escoltava. Res més lluny d’aquesta afirmació. Cadascú s’avorria com podia. Els uns, ja ha quedat dit, llançant pedres, els altres, construint-se tira-xines amb els més diversos materials, algun altre, inventant històries que després, a casa, escrivia i pensava que algun dia li farien favor. Però de tots ells, només n’hi havia un que coneixia ben a fons la vida i miracles d’aquell mestre, perquè vivia a la seva mateixa escala. El dia que se’l va trobar a l’ascensor, l’home havia dormit malament i ell, des de casa, l’havia sentit cridar com un energumen, sobretot, maleint la seva ex i el nou fill que havia tingut aquesta, i que havia esdevingut, doncs, germà per part de mare, dels altres dos fills que ja tenia, i amb qui havia de conviure, per ordre del Sr. Jutge, que l’havia condemnat a suportar-lo, per tal de no separar els germans en cap moment.
Aquell dia, a l’ascensor, el seu alumne va obtenir la butlla permanent: si no el cridava mai a llegir, si el deixava pensar i somiar en pau durant les seves classes, serien feliços tots dos, perquè l’alumne no diria res de les conductes de “Xim-pan-zè”. El xantatge estava servit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada