III - L'ENGANY COLOSSAL
El paranyer del Canadà era el meu
personatge de Madelman preferit. Jo volia posar-me un barret com el seu, pelut
i amb la cua llarga. Encara guardo a l’armari les caixes amb els ninots. Totes
les tardes de diumenge me les passava a casa jugant. Era un nen de pis, igual que
els altres nens. Però jo tenia tots els equips sempre a disposició: tu seràs el
meu amic, tu seràs el meu enemic, tu seràs policia, caçador, cap d’expedició de
safari. I tu, el paranyer que posa els paranys.
Al paranyer, el feia caminar
d’esquenes. Li girava la cara i, també, els peus. A vegades li doblava el
turmell o una cama a l’alçada del genoll. Era divertit veure com, el pobre,
s’entrebancava. El renyava. Has de ser més estricte, li deia. I meticulós. T’hi
jugues la pell. Llavors li retorçava un braç. O el coll. L’ensinistrava. Era
divertit.
Ara, sovint em cordo la gavardina
al revés, faig fer mitja volta a les sabates i ja tinc tothom mirant a veure si
vaig o vinc del Canadà. De tot s’aprèn, en aquesta vida. Jo ensenyo a treballar
amb precisió. Als meus camàlics inferiors els exigeixo el rigor del paranyer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada