El més veterà era també el mestre
més begut de tots. Conegut amb el sobrenom de “xim-pan-zé”, tenia els braços i
les mans llargues. Empaitava les mestres. Arribava a l’aula amb la mirada
posada en un punt fix, i se li veia l’esquena obliqua en relació a l’eix
vertical del cos. A poc a poquet, caminava fins arribar a la cadira. S’asseia. Es
passava un mocador llardós pel front suat. L’ull li plorava. Cada dia era
igual. Començava la classe triant a l’atzar un alumne a qui assenyalava amb un
lleuger cop de cap. I, com si la indicació portés implícita una informació ja
coneguda, l’escollit s’havia d’alçar per llegir inventives de pensadors notables.
Quinze, vint-i-un, trenta cinc, quaranta tres minuts. Fins que l’interrompia.
Quan començava ell a parlar, l’alumne havia de tancar el llibre, callar i
escoltar com feia la resta de la classe. Era el moment de pontificar sobre l’abús de la beguda alcohòlica, els
perills del sexe sense goma, la sublimació de l’amor platònic, la guerra freda.
A vegades se n’anava per les branques i pronunciava arengues inacabables sobre la màquina de
vapor, la sípia bruta o qualsevol estri no autòcton. Els col·legials simulaven
estar al cas mentre el mestre feia veure que ensenyava alguna cosa nova i prou
útil, però s’enfrontaven entre les taules a llançar pedres amb fona o tira-xines. Ebri, polemista,
divorciat i de vida llicenciosa es veia a si mateix apte per donar lliçons de
tot a tothom, fins més enllà de les matèries que tenia adjudicades. Sovint renegava,
espècimen de mons i mones!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada