Esperem que les festes de Nadal, Cap d'Any i Reis hagin anat molt bé, i encetem una altra etapa, un relat conjunt que anirem escrivint en forma de serial, com ja havíem fet, i que ens sembla una manera creativa de continuar fent feina. De fet, escriure sempre és creatiu.
1.- De Smith a Pons
La Sra. Smith va arribar a Catalunya un dia de juliol del 1980, i ara que hi parem esment, això va ser durant el segle passat, doncs. Podríem fer un comentari d’aquells innecessaris, però efectius en converses trivials: Com passa el temps!
Ben mirat, no ho és pas, un comentari trivial. La Sra. Smith s’adona del temps que ha passat i se’n fa creus. Ella encara pensa en si mateixa com a Senyora Smith, però ja fa molt temps, gairebé tres dècades, que va deixar de ser Smith, per convertir-se en Pons. Senyora Pons.
Això va ser quan... Quan? El dia en què va posar els seus peus blancs, gairebé translúcids, a la platja del llogarret on viu, i es va treure el barnús de tovallola, de ratlles blaves i blanques —un estampat que li va semblar ben mariner quan li va comprar a la dona morena, de cul gros, que se li acostà dient-li Madame, madame, vol un barnús? Barato, barato, només me’n queden dos!— La Sra.Smith, ara Sra Pons, el va comprar perquè el va trobar realment bé de preu, comparant-lo amb el cost que havia de pagar al seu país, nord enllà, força enllà, per qualsevol peça de qualsevol teixit. I perquè va trobar aquella venedora realment adorable, i va decidir que li preguntaria com s'ho havia fet per arribar a tenir aquell cul tan ufanós.
Resulta, doncs, que quan es va treure el barnús a la platja i es va quedar en biquini, tot i amb la seva pell gairebé transparent, de tan blanca, va enlluernar en Paco Pons, un noiet que es dedicava a muntar i desmuntar fires per aquells pobles costaners, i a mirar turistes de reüll, ja que era massa tímid per mirar-les de cara. En Paco es va encaterinar, aquesta vegada, com no li havia passat mai amb les altres turistes, ja fossin locals o forànies.
Per resumir, direm que en Paco es va llançar, aparcant la seva timidesa, damunt de la llavors Sra. Smith i li va dir, en un anglès correctíssim, sense saber si era d’aquí, d’allà o de més enllà: I love you. I ella, que, com aquell que diu, s’acabava de casar, allà, al seu país, amb un tipus escarransit i opac, antipàtic i sense substància, es va enamorar, així, de cop, sense voler, d’aquell mascle català, musculat, de cabells negres com el carbó, morè, ben format, i que muntava i desmuntava vagonetes, vies de trens, catúfols de sínies, taquilles i un llarg etcètera, amb la mateixa facilitat amb què el Sr. Smith remenava papers, fent de funcionari al seu poble llunyà.
Johnny, estimat, va etzibar a l’Smith, sense pensar-s'ho dues vegades. Vull el divorci.
En Johnny es va quedar blanc (més, encara), però quan va saber que la seva senyora, acabada d’estrenar, s’havia ventilat en Paco, a l’aixopluc d’una barca de pesca, a ple migdia i gairebé a la vista de tothom, li va concedir el divorci sense problemes.
I va ser d’aquesta manera, que la Sra. Smith, al cap d’un parell de mesos, es va transformar en la Sra. Pons, la dona del firaire Paco Pons.
Montse Medalla - Cornèlia Abril
Continuarà…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada