Caradura

Caradura 

       Asseguda a la taula del racó, on sempre ens solíem posar, anava fent temps mentre esperava  el meu marit. 

       Em va cridar l’atenció una taula més al centre, on hi havia dues dones amb els ulls clavats a la porta d’entrada, amb cara d’angoixa. Pel seu aspecte semblaven mare i filla. Havien anat esquivant el cambrer dient-li que esperaven una altre persona, fins que, al final, va aparèixer un home d’aspecte autoritari amb una nena agafada de la mà, qui corrent, es va escapar per  abraçar la mare i l’avia.  

       —Encara no heu demanat?

      —Estàvem dubtant de si vindries. 

      —Sempre amb excuses. I a veure si no la mimeu tant! 

        L’home al costat de la nena, tot movent l’índex no parava de fer-li gestos d’advertiment. La filla, atemorida, li contestava movent el cap. A part dels exabruptes d’aquell home, a la taula hi havia silenci. 

       Mentrestant el cambrer servia el primer plat. Desprès del segon, el foraster va desaparèixer. Ningú no en va fer cas. S’havia sentit el cric d’un baldó  i segurament creien que havia entrat  al lavabo.  

       A les postres, el plat de l’home estava intacte. No el veien enlloc . 

      —Aquest és un galtes —exclamà la mare. T’ha deixat la  criatura i no el veuràs més. 

      —Tant de bo —respongué la filla. Així m’estalviarà fer molts tràmits. 

        Mig avergonyides, van pagar el compte i al sortir,  una veu estrident els va cridar l’atenció. 

       —On és aquell individu  que anava amb vostès? 

      —Això voldríem saber nosaltres. Ha desaparegut i no l’hem vist sortir —exclamà l’avia tot apartant la nena. 

     —Es que no el coneixen? —Doncs és difícil de creure. Com pot ser que no el coneguin, si dinen plegats com si fossin una família? Han de saber que és un contrabandista perillós, que fa temps que li anem al darrere. 

          I mentre el policia interrogava  les tres dones innocents,  per la porta del darrere una ombra escapava, tranquil·lament, picotejant el plat de les postres .

          Jo ho veia a través  del vidre, però no m’hi vaig voler embolicar perquè de sobte, em va fer la impressió de que coneixia aquell individu. Sí, era un company del meu marit, amb qui el veia sortir algunes nits.  

Maria Aladern- Cornèlia Abril

imatge generada amb I.A.