El destí
L'obsessió ja és important. Actualment ho ha perdut tot: dona, fills, amics i feina. Ja no li queda res. Surt al carrer ben decidit. S'ha posat la samarreta vermella, l'ocasió potser s'ho val.
La gitana que li havia llegit la mà poc abans de l'estiu, no sabia si havia de dir-li o no.
—Canta!—exigí ell— per això et pago!
—Ay, señorito, nunca me había pasao...
—Que cantis d'una vegada!
L'anunci de la seva mort no fou una notícia agradable, per ell. Segons la dona, que, a més, li regalà un ramet de romaní, que porta bona sort, moriria el 15 de novembre d'aquell mateix any.
—A quina hora?—rigué ell, amb els ulls emboirats per la borratxera que duia al damunt.
Segons la dona, en qualsevol moment del dia o de la nit, podia tenir lloc el seu decés. Però afegí que no li fes gaire cas, que de vegades s'equivocava.
A la primera paperera que trobà, va llençar el ramet de la bona sort.
Avui, 15 de novembre, surt al carrer ben decidit. A l'estació no hi ha gaire gent, els llums del metro comencen a aparèixer pel túnel i l'home ajuda el destí a complir amb la seva missió.
Montse Medalla, per Cornèlia Abril
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada