divendres, de novembre 20, 2020

Dimecres, 17 de febrer

 

Dimecres, 17 de febrer

 

Ara que encara és hivern i les nits són més llargues que els dies, tinc temps per pensar i per escriure en aquest quadern ronyós que guardo al calaix secret de la capçalera del llit. M’entristeixen més els dies capotats que els molls, i ara plou a bots i barrals i l’habitació, aquí a les golfes, s’il·lumina a cada llamp i tremola per cada barrabum previ. 

 

La Dàlia se n’ha anat al bar i jo li he dit que no, que preferia passar la tarda i el vespre sola. Sé que ha marxat inquieta per l’estampa d’aquest matí. Trobar-te ta mare en camisa de dormir i descalça a peu de muntanya deu ser una visió pertorbadora. Crec que m’ha pres per boja. Encara més quan li he dit que puc moure la muntanya. M’ha agafat amb molt de tacte, m’ha acompanyat a casa i s’hauria ficat a la dutxa amb mi si jo no li hagués dit que preferia que em preparés un bon cafè amb llet. Duia l’espant dibuixat als ulls. He sentit que trucava a la Mireia, que ha passat cap al migdia, tot just quan el cel començava a ennuvolar-se. Amb l’excusa de portar-nos un parell de carabasses m’ha fet una bona repassada. He endevinat que volia saber si m’havia begut l’enteniment. Com que no ha trobat res d’estrany, m’ha dit Fe, quan puguis passa per la consulta, que com que fa molt temps que no em visites no estaria de més fer-te una analítica per estar al cas dels nivells d’estrogen de la menopausa. 

 

Seguim confinats, però ja fa setmanes que vam decidir que ja no tancaríem els negocis ni portaríem mascareta. Som els que som, a l’hivern, i amb tothom tancat al propi municipi en cap de setmana, no hi ha ni un sol foraster. Així que el Quinto va obrir el bar i s’han tornar a organitzar les nits de timbes. Ves, Dàlia, ves, li he dit. Així tinc temps per centrar-me i acabar de pensar què he de fer. Això no li ho he dit, és clar. Amb la filla tot el dia a sobre no hi ha hagut manera, i necessitava una estona de tranquil·litat.

 

A veure, Fe. Per una banda hi ha les tòfones. Qui hauria pensat que una tanca mig trencada propiciaria la descoberta. Els senglars van entrar a la roureda i van trobar l’or negre al capdavall de la propietat. El Pec petit m’ho va corroborar, i ell que és caçador i que hi entén d’aquestes coses, em va dir que fins i tot coneixia un cuiner d’aquests d’estrella que me les compraria regularment. Que el seu gos les trobarà i fem pacte amb el pagament. Després hi ha els quadres de la Cari i l’Esperança. La Dàlia em diu que són tan lletjos que no valen ni per ser robats. El que no sap és que acabo de rebre una carta de l’Esperança. Es veu que durant els quinze dies que van passar totes dues a la casa de colònies, va amagar, sota els llenços dels quadres que van pintar, un parell de Picassos de la seva família. A la carta em diu que es mor, que ho sap segur, que no vol dir-ne res a ningú i que me’ls llega perquè no ha conegut cap persona més lluitadora que jo. Que el dia que ella es mori en faci el que vulgui. Que amb els llenços hi ha els papers que acrediten que són meus. I finalment hi ha el premi literari: vint-i-cinc mil euros per la novel·la que havia escrit per desfogar-me de tot aquell temps maleït quan vaig marxar cap aquí amb les nenes perquè el Carles em deixava per la Teresa. 

 

D’acord, he mogut la muntanya, però ara què faig?