divendres, 27 de novembre de 2020

LA TÒNICA

Va ser, precisament, cap a finals de febrer, després d’una d’aquelles crisis que mai arribes a saber si comença o acaba o és la mateixa de sempre. Patinava sobre gel i després va venir la topada de conseqüències nefastes. És terrible caure en desgràcia. Tot alimenta els contratemps. Com si amb la menopausa no tingués ja prou martiri. Cada dia ploro i, com més va, més fogots tinc. Quin daltabaix quan m’adono que començo a notar les transpiracions i, de seguida, les suors calentes i, després, la roba tacada.

Per sort, amb el confinament puc vigilar millor el meu climateri. Perquè porto sis mesos terribles d’un altre any per llençar al cubell de les escombraries. És com si tingués addicció a les penúries emocionals. Prou que procuro tenir l’agenda carregada de cites, però cadascuna comporta un desengany.

Jo, que soc passional i fervent entusiasta del no programis res, puja al tren i ja veurem on ens porta, ara visc una vida de peix bullit. Em falta ritme. No tinc ni ànsies de fer canvis en la monòtona i avorridíssima existència d’administrativa que duc. Hauria de fer alguna cosa exagerada, preparar una festa fora d’òrbita, convidar la Cari i l’Esperança.

Com que les tres amigues celebrem el sant el mateix dia, el primer d’agost, seria magnífic reservar aquella data per passar un parell de  dies aguts, intensos i prou vius com per deixar-les estupefactes amb la gimcana que els proposaré. La Cari ni s’ho imagina. Prou que li ho diu l’Esperança. Que si el poble, que si la casa de colònies, que si el silenci, que si la natura, que si l’encant.

 Les trucaré fent-me passar per una operadora d’agència turística:

       Bon dia, Sra. Esperança, Bon dia Sra. Caritat, la trucada és per  informar que els ha tocat en fortuna una estada de tres dies a La Caseta. El paquet inclou dues sessions d’espiritisme al jardí d’estiu al volant d’un assortidor de nenúfars. Els clients ens diuen que resulta  amè i divertit perquè no saps mai qui levitarà i qui no, qui cantarà i qui no. També podrien ser del seu interès, les sortides nocturnes que programem a una esplanada que hi ha al cap d’amunt d’un turonet, no massa lluny de La Caseta. Quan la nit presenta el cel llis, sense núvols, es poden contemplar les estrelles fins la matinada. I, amb l’arribada del nou dia, les convidem a fer la salutació al sol.

Segur que l’Esperança portarà els cavallets de pintar. Però li diré que agafi vinet del celler. La Cari m’ha d’explicar allò dels Picasso, ¿serà el Guernica? ¿Serà Les senyoretes d’Avinyó? Fins que no porta un parell de copes la llengua no se li enverina. A més, tinc una caixeta de porcellana que usava el meu avi quan feia polsades de tabac. Sé on puc adquirir una pols finíssima feta amb la deliciosa flor del rapè. Polsarem fins a perdre el sentit de la cosa.

Cap comentari:

Publica un comentari