divendres, 6 de novembre de 2020

Les tres virtuts

Les tres virtuts

No sabia que se n’havia  fet de la Fe. Des  que la va deixar el seu home, havia desaparegut del mapa. Sort que l’altre dia vaig trobar a la nostra amiga Esperança  i em va posar al corrent. 

—Però que no ho saps, Cari? La Fe se n’ha anat a viure a pagès. 

A mi m’havien escurçat el nom que m’havia posat la meva padrina en honor a la Verge de la Caritat, patrona de Cartagena, d’on venien els meus avis. 

Massa teologal— havia dit la mare. I així, sense voler, amb un nom ben modern, van fer content a tothom. 

             —Que se n’ha anat a viure a pagès? —Ara que ho dius, no m’estranya.  Ella sempre havia tingut  deliris  d’aquesta mena. 

—Doncs, no facis escarafalls! És un poble ben  bonic.  I no et creguis que fa de pagesa, no. Va obrir una casa de colònies.  Si vols tranquil·litat, s’hi està molt bé. Jo hi vaig estar un hivern, quan gairebé no hi ha ningú. Vam passejar per la muntanya, fèiem torrades a la vora del foc i no se sentia ni piu. Ni tan sols teníem ganes de posar la tele!

—Ja m’imagino totes dues contemplant les flamarades! Tu sempre has tingut una vena artística, oi? Encara pintes? 

—Sí, com a hobby, però ja no sé on posar els quadres. Escolta, per què no hi anem un dia? Tu, quan tens les vacances?

—Ja veus, el mes d’agost,  que hi ha gent a tot arreu.  

—Per això no et preocupis, Cari. Per més gent que hi hagi, no ompliran aquells paratges. Jo sé d’un lloc on no ens trobarà ningú. Portarem els cavallets, un bon dinar, la nevera amb aigua fresca...

—I un bon vinet que no hi falti! 

Aquell matí, la Fe se les mirava amb un punt de recança. Ella també hi hauria volgut anar, però estaven en plena temporada i no s’ho podia permetre. 

Van deixar l’auto a l’ombra i van caminar un tros més fins que van plantar els  cavallets. Pintarien al pastel. Era més pràctic. L’Esperança ja portava els colors fets. Uns colors que havia preparat ella mateixa.  

La Cari  no havia pintat mai. Segons li va dir l’Esperança, es tractava de passar al llenç tot el que li entrava per la vista.  I així ho va fer. Una ratlla que delimitava l’horitzó, un  cel blau amb tocs  blanquinosos i muntanyes al fons. El que més li va cridar l’atenció, però,  van ser uns  arbres, frondosos,  arran de camí.  Va començar a pintar aquells  troncs de soca gruixuda amb branques,  nusos, i fulles. Tan afeccionada estava, que no se’n va adonar que tenia ulls darrere seu.  La gent anava fent rotllana.  No esperaven trobar pintores a mig del bosc! Els grans, no sé si eren pares, mestres o monitors, donaven explicacions als petits i ella, sense saber pintar, tremolant, sense gosar ni girar-se,  combinant marrons negres i verds,  seguia pintant fulles i més fulles  perquè no sabia fer altra cosa.  Malgrat tot, aquell dia va tenir el seu moment de glòria. 

No sabia  per què, semblava  que no hi hauria de tenir res a veure, però aquesta proesa va portar la Cari a pensar en alguns  polítics.  Persones que, amb  pocs coneixements,  no saben on es posen però cauen en gràcia. No fan altra cosa que pintar fulles i més fulles amb colors que ja els hi tenen preparats,  i d’aquesta manera encanten al públic. Sense saber-ne  un borrall,  pugen a dalt de tot.

1 comentari: