Sento les seves veus en un deliri i no els puc contestar perquè les paraules s’han tancat a dins meu en una vaga indefinida. Em diuen adéu, m’acaronen i em fan petons a les mans. Intueixo la tristor als seus ulls que em miren esperant pacients, el desenllaç.
En el darrer alè, les
seves llàgrimes, com petites gotes de rosada, humitegen l’anonimat de la camisa
de dormir que porto des d’ahir, i és en aquest precís instant que la meva ànima
escapa de la presó d’un cos tan ruïnós que ja no podia suportar-me ni un minut
més.
I m’enlairo com el fum
d’una cigarreta, suau, traçant línies sinuoses que pugen i pugen i pugen.
He arribat a temps d’
agafar-me a la cua del cometa verd que passava a prop del món on he viscut la
meva vida. No he dubtat ni un segon.
A reveure! Fins d’aqui a
cinquanta mil anys...
Eva Ariza, per Cornèlia Abril
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada