Avui tocarem el cel. Ens hem alçat a les dues del matí, i amb un cafè i dues galetes al cos, emprenem trajecte cap al cim.
Estesa a la tenda, esperant l’hora, el sentit comú em deia que tornaríem enrere, ja que el vent huracanat ens faria girar cua.
Ves per on...
Després de pujar muntanyes i muntanyes per preparar-me —en tinc un munt dins el sarró— en el darrer moment, estava convençuda que els nostres “xerpes” no recomanarien avançar.
Em tranquil·litzava i em sentia impotent, tot alhora. No era aconsellable estar-se a l’indret d’acampada; la ventada allargaria uns quants dies i estàvem a quatre mil cinc-cents metres d’altura.
Però el sentit comú m’ha traït.
M’he trobat dempeus, el frontal entre orella i orella, anant cap a la cresta. A pas de bou i percebent només els meus peus.
El ritme constant dels batecs del cor s’acompassen amb els bastons de trekking. Aconsegueixen alleujar la càrrega de la motxilla i obtenir estabilitat en els terrenys mes agrestos; afavoreixen la progressió i m’hi recolzo en els trams més enrevessats.
Partir quan és fosc no veient el pendent, fa que el camí sigui menys feixuc. El fred de la nit ha glaçat els tres litres d’aigua que duia a la cantimplora, però no tenim set i tampoc ens volem aturar per menjar els ganyips que carreguem a les motxilles. L’objectiu és arribar a dalt.
Comença a despuntar el dia i, tímidament, els reflexos del sol ens acaricien la cara donant-nos plaer i forces per seguir avançant, encara que el vent no ens doni treva per fer un breu descans.
Després d’hores de caminar, arribem al cim i ens envaeix una emoció contagiosa que ens fa plorar i abraçar-nos els uns amb els altres com si fes anys i anys que no ens haguéssim vist,.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada