Amb aquestes recomanacions al meu cervell, anava fent via.
Els guies ens deien que havíem de caminar lentament i alguns de la colla —els més joves— volien avançar-los, però el dirigent en cap ho explicà ben clar:
—Pas de bou. Us heu d’aclimatar a l’altura i per pujar al cim amb èxit, haureu de seguir-me.
El grup era divers i als que teníem una certa edat, ja ens anava bé aquell ritme.
Ens semblava que en moure’ns amb aquella parsimònia, si el bon temps ens acompanyava, podíem arribar a la fi del món. El camí ja no estava enfangat i les soles de les sabates s’havien assecat i per tant les cames anaven més lleugeres.
Adreçats tots en fila índia, amb el temps marcat, pensava que no havia de ser bo per la natura que una expedició de setze persones dugués, entre dirigents i avituallament, uns seixanta individus.
Calien vuit dies per tocar el cim i, al punt d'inici,havíem contractat totes les provisions: tendes, estris de cuina, aliments i aigua. I ens ho pujaven a pes. Persones que, com nosaltres, menjaven, bevien, dormien...
Per molta cura que tinguéssim, deixaríem rastre de la nostra estada en aquella muntanya.
Sempre he estat respectuosa amb la natura, però en aquells moments estava considerant la idea que potser l'estava traint.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada