El verb trair és esborronador. Les
cames se m'afluixen. No puc evitar els pensaments negatius ni la sensació d'insistència i ofec. Deu ser cosa
de l'estrès. O, potser, estic esporuguida. Perquè ara ja va de debò. Ens hem de
concentrar. Ningú de l'expedició no pensa en el fracàs. Poques
paraules, salutacions breus per dir bon dia, silencis llargs.
Meditem tot contemplant el
cimadal. És una teulada de dues aigües, aquella geometria simple i coneguda del
triangle infantil pintat de blanc perpetu. Hem d'atacar la cara nord de la
paret de pedres, la més difícil. El concepte d'eternitat se'm torna més aviat espectral:
serà la pau dels caiguts que reposen per sempre al ras. Tanco els ulls. Deixo de pensar.
M'apassiona la idea de grimpar, ens hem preparat per pujar fins plantar-nos
en el vèrtex. Faré el cim. Demostraré que he
tingut prou ambició per saber patir, que no m'he deixat afectar per la revolta
de la ment. Faré callar els qui m'escarnien per haver-me programat un viatge
d'aventures; també els que m'atabalaven dient que l'expedició és una barroeria
perquè els portadors són tractats com animals de càrrega.
Ells s'hi avenen. Si el negoci no
els resultés beneficiós, farien com tota la gent de per aquí i es dedicarien a conrear
la terra, en feixes, dotze mesos l'any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada