PES I FANG
Caminàvem trepitjant fort. En silenci. Mirades obliqües cap als altres, sospesant si patien més o igual que nosaltres.
Les botes acumulaven fang i de tant en tant ens havíem de parar. Com podíem, netejàvem les soles amb herba i, algú, fins i tot amb aigua dels xaragalls que s'havien anat formant. Era dur, perquè en fer tres o quatre passes més, tornaven a estar igual i pesaven com si portéssim un maó a cada bota.
El camí, de moment, era ben pla. A poques hores, vam calcular, començaríem l'ascensió, per la qual, segons el meu parer, no tots estàvem igual de preparats. Jo tenia els meus dubtes d'aguantar-la, però callava perquè de cap manera hauria volgut desanimar els altres.
Cadascú portava la seva pròpia càrrega i només cadascú sabia com li pesava i de què havia omplert la seva motxilla. No hi va haver preguntes, perquè tampoc no hi havia hagut consignes. Ja t'apanyaràs, si no pots continuar, semblava ser el lema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada