En un d’aquests llargs silencis, només trencats per exclamacions, de vegades convertides en renecs quan ensopeguem amb una pedra molt més grossa que nosaltres, d’aquelles que hem de sortejar com podem, fins i tot desapareixent entre dues escletxes per reaparèixer mig metre més amunt amb el cor encongit i els ulls esbatanats pel vertigen en mirar avall —no fer-ho és gairebé impossible— em faig les preguntes típiques, aquelles que es fa qualsevol aventurer, ja sigui a muntanya, ja sigui al mig de mar, i, segurament, qualsevol escalador, fins i tot acostumat al risc i sabent que una caiguda pot ser mortal:
Què faig, aquí?
Quina o quines motivacions m’han dut a embrancar-me en una aventura com aquesta?
Me’n sortiré?
Si em moro, qui em trobarà a faltar?
En cas que passi alguna cosa —Déu no ho vulgui— em culparan pel meu mal cap?
Ara mateix prefereixo pensar en aquests tòpics que en els que em venien al cap fa una estona. Els portadors saben per què fan el que fan. Potser jo no sé per què faig el que faig, però sempre tinc una resposta, típica. Tòpica.
—La muntanya era allà...
I el fet de recordar-me de Déu, quan no sóc creient, també em fa pensar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada