Cal·ligrafia
Recordo aquella lletra tan ben feta que feia la meva mare quan anava al col·legi de les Germanes Carmelites. Encara guardava els quaderns de col·legiala. Totes les lletres eren igual de petites, igual de rodones, ben ordenades i ben dibuixades. Potser era la lletra femenina de la seva fundadora. Santa Teresa
Jo vaig anar al col·legi del Cor de Maria. Ens feien fer cal·ligrafia en un quadern de paper pautat entremig de dues línies paral·leles. Les lletres inclinades cap a la dreta, totes iguales, que no sortissin ni per dalt ni per baix. En deien cal·ligrafia anglesa.
Recordo quan fèiem els assentaments al llibre Diari, amb els titulars amb lletra «redondilla» i quan els passàvem al Major, amb lletra gòtica. Era molt entretingut, però era una època en què el temps no comptava. No era difícil. El truc consistia en tenir una ploma de punta plana, adequada a la mida de la lletra.
També fèiem servir llibretes de ratlles i de paper llis amb una pauta al darrere per escriure ben dret i que no es notés. En dèiem una«falsilla».
Les llibretes de paper quadriculat eren per l’aritmètica. Els números no calia que fossin tots iguals. Podien anar al seu aire. Només faltaria! Eren del gènere masculí!
Alguns em deien que, amb una lletra tan ben feta podria ser escriventa. Per la meva veïna —abans sempre teníem les portes obertes— la germana d’en Pepito llauner, un escrivent era un senyor. Em posava de model el seu pretendent, que era funcionari de l’Administració. Tenia aquest ofici des de feia molts anys i sempre anava ben vestit. Tot i que, segons la seva cunyada, no li agradava la lluentor del seu trajo blau-marí, ni aquell polsim blanc a les espatlles.
I ves per on, qui m’ho havia de dir! Al final em vaig guanyar la vida amb la lletra. Però la meva lletra, aquella lletra en la qual tant m’hi havia esmerçat, només em va servir per escriure postals a la família o cartes al Siset quan feia la mili.
Vaig acabar fent de mecanògrafa!
Maria Aladern,
Cornèlia Abril,
Blanes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada