Matar dos pardals d'un tret

 

                                                                      Imatge de Google

El senyor barbut que viu a les ruïnes de Can Perol, toca la guitarra al gran pati isolat i ple d’andròmines, a mode d’espectadors. La pluja, repicant a la uralita, fa la percussió, i motivat, es deixa portar per la cadència, improvisant quelcom que podria arribar a ser un projecte de cançó.

Ha passat el dia recollint ferralla, voltant per una ciutat tan gris com l’entortolligament de ferramenta que portava al carro. Gris l’esguard del gos sense nom que l’acompanya a tot arreu, i gris, l’humor del ferroveller quan li ha pagat els quinze euros renegant.

En una llibreta esgrogueïda i sense tapes, escriu paraules, frases curtes, petites rimes, i torna a rascar les cordes de la seva Gibson J45, l’única cosa que conserva de temps més amables. La pluja remet, i el gos sense nom, surt pel forat del que en algun moment, havia estat un habitatge digne. Al gos sense nom no li agrada la pluja, i tampoc la música depriment d’aquest amo que va trobar a l’abocador durant la passada tardor. Remenar entre la brossa plegats, va ser el punt de partida d’una relació muda i lleial.

El senyor barbut desa la guitarra entre dos testos de geranis que cuida com si fossin fills, i treu d’una bossa gastada, una birra sense alcohol i un tros de pizza Margarita, que li ha donat d’amagat el mosso de magatzem del Pperonni. Bon nano! Pensatiu, reflexiona sobre el que acaba d’escriure a la llibreta.

Ja té títol per la cançó i nom pel gos: Gris.

Eva Ariza per Cornèlia Abril

 

L'ascensor

L’ascensor

                                        imatge de google

No estava acostumada a agafar el tren , ni moure’m per la ciutat. Ni tan sols pujar a un ascensor.

Vaig  travessar  la Plaça de Catalunya darrere una  corrua de gent que esperaven la llum verda. Carrer Santa Anna... carrer Canuda... giro a la dreta fins a descobrir la gran portalada de l’Ateneu Barcelonès. Vaig demanar informació i em van indicar l’ascensor. 

Em vaig trobar una senyora, més o menys de la meva edat, jo diria una noia,  perquè aquell dia també semblava començar una nova  aventura...  

Ens vam quedar mirant i sense voler ens van sortir les mateixes paraules. 

Vas a l’Escola d’Escriptura?

Vam respirar fondo tot somrient. A classe  ens vam asseure una al costat de l’altra com dues amigues de tota la vida.   Va passar molt de temps fins que els companys no es van assabentar que no era així. La veritat era  que ens acabàvem de conèixer.  D’això ja fa uns quants anys  i,  totes dues,  quan ens veiem, encara que sigui molt de tant en tant,  recordem   aquell dia que vam posar el peu  a l’ascensor  Un pas que, almenys a mi, em va canviar la vida. 

Maria Aladern- Cornèlia Abril

 

 

Jocs, joguets i joguines

Tenien uns quants jocs de sobretaula. Si eren macabres, millor. Al final de cada partida feien recompte de punts. Quan trobaven més caps que barrets, no rectificaven. L'equívoc amb el número de baixes els produïa calfreds d'angoixa, però era l'excusa perfecta per continuar: "tornem-hi", deien. Es passaven les hores mortes removent el flamant misteri escrit per la vida mateixa. No distingien què era el joc, què era el joguet i què era la joguina. Amb la mateixa lleugeresa ignoraven qui, de debò, a la feina de cada dia salva vides a punt de morir.

 

                                                   imatge de Google

Gràcies Cornèlies.

Al març de 2022 vaig publicar per primera vegada un micro-relat al blog de Cornèlia Abril. Aquest nom, que em va intrigar des del primer moment, ha acabat formant part de les estones més agradables de la meva quotidianitat. Quan em vaig assabentar que es tractava d’un grup de dones escriptores, que s’havien unit per escriure plegades, la intriga es va convertir en admiració. Vaig tenir la fortuna de conèixer a una de les fundadores i de participar en un dels seus tallers d’escriptura. Vàrem congeniar des del principi i com una padrina excepcional, em va agafar de la mà per presentar-me a la resta de membres del grup.

Ja fa més d’un any, aquest col·lectiu literari em va obrir la porta al seu univers particular, i tinc la sensació d’haver-hi estat des de sempre. Em van acollir amb caliu, donant-me tot el seu suport i convidant-me a participar en tot allò que ja tenien endegat, i en el que després, ha anat sorgint.

En aquell moment, elles promocionaven el seu darrer llibre, Marques de trinxera. Des de llavors, hem compartit alguna de les seves presentacions, on he gaudit llegint pel públic fragments del llibre. També hem compartit estones de posar en comú, de prendre decisions, estones lúdiques i molta escriptura. El més recent ha estat la publicació de Micros, un recull de micro-relats dels que hem anat escrivint al blog durant l’últim any.

Ara per ara, som al tram final d’una altre projecte. Un llibre nou, el cinquè de Cornèlia Abril. Un llibre, en el que portem treballant des de fa uns mesos, que recollirà un relat de cadascuna de nosaltres i també un relat escrit de manera conjunta.

En projectes anteriors, els relats, han estat acompanyats de poemes i/o il·lustracions d’altres artistes properes al grup, que han volgut col·laborar amb les seves aportacions i que sempre afegeixen un plus preciós.  

Només em queda dir, que estic encantada de l’aprenentatge que està suposant per mi com a escriptora, pertànyer a aquest col·lectiu de magnífiques dones, que a banda de ser de autores, son també grans persones.

Eva Ariza

 

BON ANY!

 Només una petita entrada per desitjar MOLT BON ANY  a tothom!

                                    Comencem el 2024 amb molt bones vibracions, si parlem d'escriptura.

                                                            

                                                                        Salut i escriptura!

Balanç del 2023- Bones Festes!

 Gairebé sense adonar-nos-en, ha passat un any i tornem a ser a les portes de Nadal. 

Al nostre voltant el món continua amb la seva voràgine a tots els nivells:

Gent que treballa, gent que no té feina, gent malalta, gent sana, persones bones, persones egoistes, persones que saben del mal i que fan servir els seus coneixements per enfonsar tot allò amb què havíem conviscut, potser equivocadament, potser de bona fe, no ho sabem, però mentrestant, s'enriqueixen cada vegada més.

A l'altra banda, persones que saben què és el bé i que l'exerceixen. La majoria d'aquestes passa desapercebuda , perquè inexplicablement, el mal sol ser més atractiu i carismàtic que el bé.

Persones amb moltes coses a dir, que no les diuen, perquè no troben els camins adequats, o que el mateix sistema s'encarrega de vetar-los-els. Persones amb res a dir, a qui se'ls donen els micròfons i se'ls posen catifes vermelles. De vegades, massa sovint, només venen fum.

Això és el que tots tenim al nostre voltant. La roda continua girant i no podem —o no sabem— com aturar-la.

Cornèlia Abril, durant tot aquest temps,  ha anat fent la seva feina. És la tònica habitual, a través de les autores que la configuren. 

Escrivim des d'aquest raconet nostre, la casa que us oferim sempre, però especialment cada setmana, amb històries curtes, o més llargues, de vegades amb pensaments, de vegades amb imatges. I sabem el que fem i el que volem.

Participem, com a activistes culturals, en trobades de dones i homes que tenen inquietuds culturals.

Aquest any 2023,

—Vam ser convidades per un grup de dones, el grup Garba, d'Agramunt.  El dia 1 d'abril ens vam trobar a l'Espai Guinovart, per explicar qui és i què fa Cornèlia Abril. 

Hi vam presentar el nostre quart llibre, Marques de trinxera, que havíem confegit en temps de pandèmia, i ens vam fer ressò de les ganes de continuar sempre endavant. Una vetllada inoblidable, amb un bon intercanvi cultural. 

—Hem editat i publicat un llibre que recull els microrelats que ja hem compartit al blog amb tots vosaltres.

—Hem acabat el nostre cinquè llibre, i ara ens trobem en aquella fase tan interessant, de posar-lo a punt, per poder-lo presentar a la primavera.

—I hem fet reunions de feina, hem fet intercanvi de temes que ens interessen a totes, i ens hem enriquit entre nosaltres, a través de la sola idea d'aquest intercanvi, a través de l'escriptura i de la sororitat. 

I així continuarem! BONES FESTES I MOLT BON ANY 2024!

Diàleg sobre... l'amor?

Amb aquest microrelat acabem (de moment) la sèrie de microrelats d'aquest any. Després de les festes nadalenques tornarem amb molta energia!

Diàleg sobre... l'amor? (microrelat escrit el 2008)

foto de google

És alta, amb els pòmuls vermells de coloret... Per tapar els blaus. Sa mare, magre, grisosa i com si acabés de sortir d'una malaltia, gairebé li implora:

    —No vulguis córrer. A la vida hi ha temps per tot.

    —Mentida.

    —Et dic que sí, creu-me. Ara esàs molt contenta, però en un no res pots començar a plorar, perquè la vida mateixa ho porta.

    —Porta què?

    —Porta una olor indefinible, que no acabem de copsar. Els que ho fan són els nadons, aquests sí que són llestos, que se n'adonen un cop han sortit del ventre matern.

    —Escolta'm bé, mare: Ell m'estima, no hi donis més voltes.

    —Sí, és clar.  Com que t'estima tant, t'estomaca cada dos per tres.

    —No és veritat, només ho ha fet dues vegades i totes dues anava begut!

    —Encara m'ho poses més fàcil, filla. No el canviaràs, tingues en compte qui t'ho diu. Mai no el canviaràs. Mira ton pare...

    —Mare,m'hi vull casar i m'hi casaré, et posis com et posis. Ho sents?

    —Ton pare no podrà venir, ja ho saps, no? Aquell mala bèstia de jutge li té prohibit acostar-se a menys d'un quilòmetre.

    —Si és que el jutges no entenen res, mare... No entenen res!

  

La mare se la mira, indulgent. No. No entenen res.

---  ---   ---

Justificació d'aquest text:

Forma part d'un conjunt de relats inspirats en un fragment descontextualitzat de Mercè Rodoreda, amb una forta càrreg existencial. Una llarga història dels blogs... L'exercici consistia  a transformar el text, a l'estil dels "Exercices de style" de Raymond Quenau.

Una manera com una altra de jugar amb les paraules. Sempre les paraules. Sempre l'escriptura.

Montse Medalla per Cornèlia Abril

L'ESTACIÓ COMEDIANTA

 

Imatge de Google

És temps de tardor. La més histriònica i presumida de les estacions.

Arriba tard i, sense contemplacions, fa fora al germà estiu que recull els trastets i marxa fent-li un petó condescendent.

Es passeja amb un seguici de núvols prenyats de pluja i uns quants vents de companyia, escampant bellesa i mort a parts iguals. Converteix el bosc en un cementiri transitori d’ànimes vegetals, encatifat de vermellosos cadàvers secs.

De tant en tant convida  l’amic sol a esmorzar, i si la senyora està d’humor, passen el dia plegats jugant a fet i amagar, però si alguna cosa la pertorba, es transforma de tal manera que ell s’estima més escampar la boira i deixar-la sola amb les seves dèries. Ja arribarà el germà hivern, molt més entenimentat i, com cada any, la consolarà i convencerà perquè agafi unes bones vacances que la posin fora d’òrbita durant una bona temporada.

Ara, però, és el seu moment estel·lar. Protagonitza de nou la tragicomèdia on difunts, castanyes, bolets, docents descansats, criatures revifades i pares alleujats comparteixen paper amb la gran diva de les estacions. Gaudiu de l’espectacle!

Eva Ariza per Cornèlia Abril

 

LA MÀGIA DE LES LLETRES

Imatge d'internet: peabody Library- Baltimore

La màgia de les lletres

Vaig somniar que se m’havia fet de nit a la biblioteca. Havien apagat les llums i havien tancat la porta. No quedava ningú. De sobte tot aquell espai de silenci va  començar a moure’s. D’aquelles fileres de llibres tancats i ben ordenats s’anaven escampant les lletres. Mentre unes s’estiraven com si acabessin de fer la migdiada, les altres volaven per l’espai.  Aviat el cel de la  biblioteca es va convertir en una nuvolada.  I els núvols es van convertir en galàxies. 

Les lletres es relacionaven unes amb les altres i  tot descobrint les possibilitats que tenien en moure’s, construïen converses tan diferents que  desbordaven la imaginació de qualsevol déu creador. 

Quan al final de la nit tornaven a omplir les pàgines blanques del seus llibre ja havien viscut  una vida diferent.

A partir d’aquell somni,  miro amb agraïment aquell univers de lletres que tenim a l’abast. Volums carregats de coneixement i també  llibres humils que els pots deixar a mig llegir, que els tanques i  no s’enfaden. Sento per  les biblioteques  un gran respecte,  el mateix que experimento  quan entro  en un museu, en una universitat  o en una catedral. 

Maria Aladern - Cornèlia Abril

Inspiració

 

Massa dies amb la ment en blanc, sense que li vingui la inspiració. L’editorial li ha posat un límit. D’aquí a quinze dies ha d’entregar la primera part de la seva novel·la. Per escriure necessita estar alegre, sense preocupacions i ara, en té tantes... Creia que podria utilitzar el què li passa, però té el cervell sec i li fa pànic asseure’s davant d’un full o de l’ordinador. 

 

Ho ha provat tot. A ple hivern, mullar-se els peus a la riba de la platja, acompanyat de la seva gossa, fent quilòmetres i quilòmetres, pensant que la imaginació fluirà... O caminar per la muntanya en plena tardor, observant els colors de les fulles dels arbres, però res,  ni tan sols troba el tema del qual ha de parlar.

 

Un bon dia assolellat, decideix que ja n’hi ha prou. Seu a la taula on té l’ordinador, obre  l’aplicació de música, i tot escoltant  Turandot les paraules comencen a fluir i ja no pot parar d’escriure.