LA BICICLETA

La bicicleta es va  esclafar a terra i el noi que la conduïa va saltar per l’aire anant a parar a l’altre cantó del carrer. Per sort, duia el casc posat i el cop de cap el va notar minso, però tenia una fiblada a la cama dreta i al posar-se dempeus es va desplomar, mort de dolor.  

Un moment inoportú per caure i fer-me mal, va pensar.

Era dilluns i al vespre marxava amb la Gemma a Cadaqués. L’única oportunitat que tenien d’estar sols,  perquè el dijous vinent ella viatjava a Dinamarca a fer un Erasmus. 

Tímid que era, fins al darrer moment  no s’havia decidit a demanar-li per passar uns dies junts, i ara no podia recolzar el peu a terra i no tenia clar que poguessin marxar.

Estava irritat amb el món. Havia comprat aquella bicicleta amb els estalvis aconseguits fent classes  particulars, amb la convicció que era un bé pel medi ambient i alhora per a la humanitat. S’havia promès a si mateix de no anar en cotxe ni en moto per no contaminar la ciutat i  ara s’havia quedat sense bicicleta i sense el seu viatge per encisar o encisar-se de la Gemma. 

En mig de tot l’enrenou que hi havia al carrer, dos cotxes, una camioneta i la seva bicicleta en col·lisió, els mossos feien l’atestat policial i un munt de gent baixava de l’autobús amb alguna ferida. 

El darrer que va sentir va ser la sirena de les ambulàncies que anaven a corre-cuita per atendre les persones que necessitaven ajut sanitari. 

Es va despertar al box d’un hospital amb la cama enguixada fins a l’engonal i només podia pensar que la Gemma l’estava esperant en un punt de la ciutat i ell no hi podia fer res.

El sot

Havia dinat poca cosa. Es notava ple i amb les cames embotides. Eren seqüeles del cap de setmana. Tenia els polsos bategant fort a l’alçada dels turmells. Toca’t, li deia el company revisor mentre li assenyalava el tou de la cama. Aquí, fes-te un massatge circular amb el dit, veuràs com se t’afluixa la sensació de pulsació desagradable.

       - On dius?

     - Aquí. És un punt neuràlgic. Si t’hi fas fregues se’t normalitzarà la circulació de la sang. Et farà gustet de genolls en avall, sobretot als dits dels peus.

Però el conductor feia posat d’escoltar descregut, no mirava la cara de l’altre; sols movia el cap com qui explora el cel i, tot marxant, xiulava cançons antigues. No li preocupava gaire conduir mig ensonyat, ni li feia por que un dia arribés el desastre.

       - Hi havia un sot?

    - No n’hi ha cap, de sot. Has llescat la vorera cantelluda.

      - Ah.

L’autobús anava carregat de gent, com sempre a primera hora de la tarda dels dilluns. De sobte, grinyols, crits i gemecs, i després un breu silenci condensat en a penes un parell de segons. Dos segons de res és un lapse inacabable, llarg i precís en la quietud posterior a un accident brusc.

A l’interior, patacades, cops, queixes, ais i ois. Al carrer una bicicleta esclafada, dos cotxes i una camioneta arrugats com acordions per la frenada en sec que volia evitar una col·lisió en cadena, vianants espantats, el semàfor vinclat.

I els renecs del conductor mentre es revoltava contra els passatgers. I el revisor que, flegmàtic, encenia una cigarreta.

              - Ja t’ho deia, jo, que portaves les rodes gastades.

L’infern era allò. Aquell home endimoniat remugant contra tot i tothom, i l’altre que se'n fotia enllà de tota coordenada.

INFERN?

INFERN?

Ja fa dies que tornem a sortir al carrer. La dona que pidolava, ha desaparegut, com si se l’hagués empassat la terra. 

L’home del balcó del davant, ja no surt, assedegat d’una mica d’aire. Ara ja no li cal. 

Però a l’autobús ja no veig les mateixes cares que abans. D’una manera estúpida, ens fan tornar a les feines, però als transports públics, fins fa ben poc, hi havíem d’anar d’un en un, als seients. I amb la mascareta. 

Res no serà mai més igual.

La Carme i jo ho hem deixat. Dos mesos i mig de clausura ens ha fet decidir: no ens estimem prou. O potser sí, però necessitem moure’ns, no viure enllaunades l’una al costat de l’altra i per sempre. Les coses, sovint, semblen altres coses. Però un dia, la veritat surt a la llum. Quan ha tornat això que en diuen nova normalitat, que és un contrasentit, no hem sabut què dir-nos més. Valia més deixar-ho ara, abans que es podrís el nostre amor. I així, potser algun dia, amb el temps...

A més, em va passar allò del gegant... perquè aquell home era un gegant! O potser era la seva ombra? O la meva imaginació? O el fet del desencant amb la Carme, que jo necessitava un punt de tendresa, com la que vaig sentir en veure aquella colla de jubilats jugant a la petanca? I els geranis que creixen al meu jardí del balcó, fruit d’un desig momentani i espontani... Ai! Aquelles espurnes vermelles són prometedores... me’l tornaré a trobar?

Només sé que tot ha canviat i que res no torna a ser normal. I que aquest maleït virus ha trencat mil històries i n’ha fet sorgir mil més.

L’única nosa, ara per ara, són els turistes que van tornant, com aquells ocellots de la pel·lícula, i ho van envaint tot una altra vegada. Com abans, però emmascarats.

Aviat deixarem de veure aus que es pensen que han tornat al paradís, peixos als que els semblava que podien passejar-se per la voreta de l’aigua sense que els agredissin, senglars afamats de contacte humà, que mai no podrem deixar viure a casa amb els nostres gossos i gats... 

Aviat tornarem a l’infern, ho veig a venir!

UNA NIT DE PRIMAVERA

UNA NIT DE PRIMAVERA

            Era en plena pandèmia. Acabava el meu  torn a l’hospital i frissava per anar-me’n cap a casa. Havien estat unes hores terribles. Aquella nit El Covid 19 havia fet estralls.  I per  acabar-ho d’adobar, a la sortida plovia a bots i barrals.  Cansada i encongida baixava per aquell carrer de balcons florits que tot just la lluna deixava entreveure. Jo pensava  que com hi podia haver tant de color quan nosaltres estàvem tan tristos? 

            Les ombres agafaven  mil formes i el silenci només era interromput per la pluja.  Més enllà  sentia  el soroll d’unes passes. 

            El vaig veure venir de cara avançant per la mateixa vorera. Era una figura extremadament alta.  Les cames no em portaven i tampoc tenia valor per fer-me enrere. No podia fer res. Si apressava el pas encara ens trobaríem abans.

            La distància era cada vegada  més curta i la figura s’anava fent més gran.

            Tot d’una, quan estava gairebé a la meva alçada va aixecar el braç i el va deixar caure  amb una estrebada  al mateix temps que se m’atansava...

            Paralitzada, sense respiració, vaig tancar els ulls...

            El gegant havia estirat un tros de planta enfiladissa que penjava d’un balcó i me la va oferir, gairebé, tímidament. No sé si li vaig poder somriure.

            L`he plantat al meu jardí. Son geranis de color de rosa amb espurnes vermelles. Cada vegada que el miro em commou l’únic record agradable d’aquells dies en que el món es va aturar. 

ZONA DE CONFORT

ZONA DE CONFORT

En Bavi s’ho ha rumiat abans de tornar a les  rutines de jubilat. Home meticulós amb horaris  invariables, i de sobte, tot canvia. «Au queda’t a casa, no et moguis durant tres mesos ni per anar a comprar». 

La suma d’hipertensió i edat  fa que sigui persona de risc, com la seva dona Joana, que li van diagnosticar un càncer de pit i ja ha finalitzat el tractament.

Els seus fills, un cop per setmana deixen al replà de l’escala el que necessiten. 

Gaudia de la natura i del  carrer des que va deixar de treballar, i en canvi ara no surt del seu habitacle. 

No es queixa de la nova situació perquè té bona jubilació. No com d’altres, que no els entra ni un euro a la seva llar. Ell creu que és un privilegiat.

I de tant d’estar enclaustrat, es pensava que li faltaria l’aire, que tindria atacs de claustrofòbia i que acabaria en una suma tristesa i ves per on, ara s’adona que a casa s’hi està molt bé i s’hi vol quedar.

Ja té les noves rutines. Al matí, la tauleta per llegir quelcom i més tard es distreu amb l’hort urbà que li van regalar els fills en el 70è aniversari, durant l’aïllament; ha conreat tomàquets xerris, maduixes i enciams. Un nou hàbit de la vida de retirat. 

Amb la Joana no té conflictes. Cadascú a la seva i al vespre veuen alguna sèrie junts, ara que està de moda.

I quan la seva existència torna a ser ordenada, el proveeix de pau interior i no vol sortir del niu. No s’ho haguera cregut mai. El que li fa por ara no és encomanar-se de l’epidèmia. El neguiteja tornar a la vida real, sortir de la zona de confort, per això ha trigat tant a decidir-se a anar a jugar a la petanca amb els seus vells amics pensionistes.

EL PADRÍ

EL PADRÍ

I és ara quan ell, a l’altra banda del carrer, a la mateixa alçada, clissa la dona. Que potser vol alguna cosa? Ella no el reconeix. Qui és? El revisor? Un bidell? Porta gorra i una ronyonera penjada al cenyidor. Amb la mà li fa un senyal. Que ens coneixem? Rumia, no arriba a concloure res. Té un ull a la funerala, blau violat, com si algú li hagués fet mal amb un cop de puny. De què li sona? De res. L’home gira cua i se’n va amb aquells jubilats que cada dia juguen a la petanca. Els pensionistes arriben després de fer un bon esmorzar. Cadascun d’ells porta a la mà, de manera ben visible, un parell de boles grosses.

El padrí de més edat, Bavi li diuen, duu també la bola petita necessària  per començar a tirar. Un altre, a qui anomenen Nin, s’entrebanca sempre amb els cordons de les sabates. I un tercer homenot, conegut com el Conco, porta esparracats els baixos dels pantalons perquè s’ha aprimat i li cauen i se’ls trepitja.

Bavi, Nin i Conco fan un cercle de quasi parentela, la cosa nostra en diuen ells, si bé no son de família ni han viscut mai sota un mateix sostre. 

Va, Nin, tira. Tira. Ara em toca a mi. Tira, el Bavi. Falla. Estem fluixos avui. Renega, el Conco. Au, va, tira. Tira. Ara jo. Ara tu. Falla. Ja et dic jo que estem tous. Renega, el Conco. Va, tira. Tira.  Falla. Que no has dormit prou o què? Renega, el Conco, com hi ha món. I així fins a migdia quan els padrins que ocupen la zona ombrívola del parc, amb domini propi en els bancs, comencen a pensar en el dinar.

També arriben al parc gossos esmaperduts sense casa on jaure. En alguns arbres destaquen, pel color, ocells mig exòtics d’un verd cridaner. L’home de la gorra i la ronyonera no sap si ha de fer compliments. Com si prengués mesures, observa de lluny. S’han reconegut, n’està segur. Però la dona se’l mira perquè se sent interpel·lada. Qui és? Es posa bé la mascareta i pensa en la feinada que té a l’agència. Avui ha de lliurar tres informes i encara no sap com podrà desdoblar-se per reemplaçar la companya que ha demanat la  baixa temporal.

QUI ÉS ELLA?

QUI ÉS ELLA?

Surt a la petita, diminuta terrassa i descobreix, tot regant els testos, que en un balcó de l’altra banda del carrer hi ha algú que la mira fixament. Qui deu ser? És un home, això és ben clar. Li queda una mica lluny i no porta les ulleres. Sembla que li vulgui dir alguna cosa. Però ara entra… què ha anat a buscar? La mascareta? Per què? Estan molt lluny… li vol dir res? D’on el coneix? Així, per  les formes… ara ho sap! és l’home de l’autobús. Tants anys, frec a frec, de vegades, asseguts de costat i tot… “ perdoni”, “baixa”, “ai, ho sento”, i comentaris per l’estil. Què passa, ara? Vol amistat? No entén els homes. Per això se’n torna a dins, i, en passar pel costat de la Carme, que teletreballa com una boja, li fa un llarg petó. “No entenc els homes, estimada. Per això m’estic amb tu”.

Se sent observada. No li agrada. Aquest imbècil, a qui la quitxalla anomena Bort, així, escrit amb T, els nens ho pinten a les parets del barri, però que és segur que vol dir que és un bord de cap a peus, no li treu la vista del damunt. Potser es pensa que... no. Ella no té l’aspecte d’una puta. Només en té quan es vesteix per anar a la disco... calla... sí! Hi va haver un dia que el tal Brot Bort li va fer propostes deshonestes i de molt males maneres. A la disco, sí. Exactament. Qui ho havia de dir, és ell! El menyspreu li vessa per tots els porus de la pell. Sort que el va empènyer, aquell dia, quan se la va endur al terrat, prop de les antenes, i, quasi per casualitat, descobrí que tenia vertigen. Fou la seva salvació. Només es va trencar el maluc...

Qui li havia de dir a ella que, un dia, hauria d’anar a demanar caritat pels carrers? Ella, que no fa tants anys, quan li sobrava una peça de roba, la regalava a l’assistenta, amb aquella satisfacció que dona el fet de desprendre’t d’una peça que ja no vols. Bé, i també pel fet que saps que fas una bona obra, no fotem!. Per això, també. Avui toca sortir al banc dels aliments, perquè a casa ja no hi ha res que pugui rosegar. Així doncs, s’empassa l’orgull i surt al carrer. Creuarà la mirada amb una dona que li recorda la seva filla. La filla que viu a l’altra banda de món i que ni tan sols sap que sa mare viu amb por de contaminar-se, menjant el que li donen i estirant la mà pel carrer, a veure si li cau un euro... ai, però s’ha de posar la mascareta! L’altra la mira. Li deu recordar algú.

SORT QUE TENIM CASA

SORT QUE TENIM CASA!

Els arbres es balancegen d’un cantó  a l’altre  segons bufa el vent. Jo m’ho miro darrere els vidres. Sort que tenim casa! –comento amb el  meu company. I allà estem,  seguint els advertiments dels que ens volen lliurar de la pandèmia.  Arredossats de tot el que pugui representar  un perill, mentre n’hi ha que dormen al ras i busquen a les papereres.

El vaig veure  travessant la Plaça de Catalunya, alt, amb pas ferm i  decidit. No recordo com anava vestit. Només em va cridar l’atenció que portava una manta penjada a l’esquena. Semblava la túnica d’un tribú romà. Va travessar cap a la Rambla al moment que el semàfor s’anava a posar vermell. 

Des de l’altre cantó el vaig observar. No ho hauria dit mai!  Abans d’arribar a la Font de Canaletes  es va aturar furgant en  una paperera. Vaig mirar a tots cantons. No, no hi havia cap càmera oculta. Era ben real. 

Últim dia de la nostra estada a París. Vam buidar l’apartament i vam posar en una bossa de nanses tot el que ens havia quedat a la nevera. Ja sabíem on ho havíem de deixar. En un xamfrà que ens venia de passada. Allà  havíem vist, a la nit,  algun rodamón, estirat a la vorera. Una vorera ampla que arrodonia el xamfrà.  Nosaltres no compreníem el perquè d’aquell lloc. No quedava a redors del fred i era molt vistent. Aquell matí ho vam descobrir. Per aquell indret passava el metro. Del reixat que hi havia a la vorera  sortia l’aire calent de sota terra. Vam deixar la bossa dins la paperera, buida,  que hi havia  arran de carrer. 

Quan vaig a la ciutat, i més si vaig sola, no m’aturo  per més que m’ho demanin, principalment a l’estació. Procuro agafar fort la bossa i no me’ls miro. Però aquell dia era diferent. Era una dona d’una edat indefinida, a  la porta d’uns grans magatzems, a la Plaça de Catalunya. Hi havia molta gent al voltant. Pel seu aspecte crec que era del país. Anava vestida de negre o molt fosc. Portava el cabell, grisós,  tallat,  però no de qualsevol manera.  No semblava una captaire.  Em va estendre, tímidament,  la mà i se’m va quedar mirant. Tal vegada  perquè em va veure la intenció d’aturar-me. No en vaig ser capaç i vaig començar a caminar   amb recança,  sense saber ben bé  per què. Després hi vaig caure. Aquella imatge m’havia recordat la meva mare!  Han passat  anys i quan hi penso encara se m’encongeix el cor.  No sé  que donaria per saber,  què se n’haurà fet d’aquella dona? Viurà sola? Tindrà família o bé  l’hauran  recollit en alguna cantonada? 

Brot Bort

Va ser la mainada qui li va treure el sobrenom de Brot Bort. I va triomfar més que cap altre àlies, per bé que alguns el troben massa complicat. És un trava-llengües. Per això mateix! Com ell. Els més eixerits feien notar l’encert del mot Bort. Perquè l'han sentit com parla amb desdeny o excessiva dolçor. I també aplaudien la gràcia del mot Brot perquè li van clissar de seguida aquell entortolligament brusc. Va ser quan, tot d’una, se li omplia el cap de verdors de vell, llavors anava tothora empaitant dones que no coneixia. I se'n fotien. 

-         -  Eh, Brot Bort, on vas avui a fer mal, trempat?

-         -  A la parada del bus, que m’hi espera una dona.

-         -  I què fas tu amb una dona?

La cosa no aniria més enllà de l’anècdota si ell, empès per un judici estrany, no acabés exigint un retorn com a resposta. La gent sap comprendre, però diuen que els xerrics li venen de quan muntava antenes parabòliques a finestres i teulades de la ciutat. Les ones electromagnètiques, ja se sap. Les altures, tu ja m’entens. El vertigen, que li neix a les orelles. I quin fart de riure es fa la penya. En plena explosió de vida granellada, la cosa cursi i encriptada fa mandra o nosa. És millor anar de dret a la carn i fugir de l’alteració de les venes i artèries enravenades de qui perd l’oremus.

-        -  I qui és ella?

La dona d’avui a la parada és totes les dones abreviada a tres o quatre trets: cabells, mirada, rutines, veïnatge. De lluny, Brot Bort estima preu per mirar els pits, preu per tocar el cul, preu per fer alguna coseta... I així un dia i l’endemà. Perquè cada dia hi ha una dona o altra que agafa un autobús per anar a la feina. Cada dia ell busca matèria d’estudi. I és en aquest bucle apressant que es planteja les preguntes de rigor: Potser viu sola? Acompanyada? Com deu ser la seva vida? 

.

VEÏNS

                                                                VEÏNS

Ell viu a una gran ciutat, i engabiat entre quatre parets,  veu passar l’estació de l’any que més li agrada, la primavera, sense poder-la gaudir com es mereix. És afortunat perquè té balconada, i quan se sent ofegat, surt i s’ajeu en una gandula. Tauleta en mà, fulleja les notícies, però esgotat de llegir diàriament el mateix, tafaneja el que succeeix als altres balcons. Homes i dones avorrits com ell de les informacions rebudes, romancegen fent un curs accelerat de jardineria amb les plantes assedegades d’afecte.

Fa quaranta anys que hi viu, en aquest pis. El contacte amb els veïns del davant havia estat a través de les cassolades de rigor, però no s’havia fixat en quin aspecte tenien.

Ara imagina la vida d’aquests desconeguts. Té la primera sorpresa quan veu aquella dona que durant anys mentre treballava, trobava a la parada de l’autobús, per anar a la feina. No l’havia vista ni al mercat, ni a la farmàcia, ni al supermercat, ni a la tintoreria, però sí, cada dia, a la parada de l’autobús. I ara és allà, a l’altra banda del carrer, a la mateixa alçada, i no sap si ha de fer compliments, perquè s’han creuat les mirades i s’han reconegut.

Com deu ser la seva vida? Potser viu sola? Acompanyada? Des que l’ha descobert l’observa matí i tarda. Voldria saber més coses d’ella.