Joc d'atzar- IV -faula del xim-pan-zé

El més veterà era també el mestre més begut de tots. Conegut amb el sobrenom de “xim-pan-zé”, tenia els braços i les mans llargues. Empaitava les mestres. Arribava a l’aula amb la mirada posada en un punt fix, i se li veia l’esquena obliqua en relació a l’eix vertical del cos. A poc a poquet, caminava fins arribar a la cadira. S’asseia. Es passava un mocador llardós pel front suat. L’ull li plorava. Cada dia era igual. Començava la classe triant a l’atzar un alumne a qui assenyalava amb un lleuger cop de cap. I, com si la indicació portés implícita una informació ja coneguda, l’escollit s’havia d’alçar per llegir inventives de pensadors notables. Quinze, vint-i-un, trenta cinc, quaranta tres minuts. Fins que l’interrompia. Quan començava ell a parlar, l’alumne havia de tancar el llibre, callar i escoltar com feia la resta de la classe. Era el moment de pontificar sobre l’abús de la beguda alcohòlica, els perills del sexe sense goma, la sublimació de l’amor platònic, la guerra freda. A vegades se n’anava per les branques i pronunciava arengues inacabables sobre la màquina de vapor, la sípia bruta o qualsevol estri no autòcton. Els col·legials simulaven estar al cas mentre el mestre feia veure que ensenyava alguna cosa nova i prou útil, però s’enfrontaven entre les taules a llançar pedres amb fona o tira-xines. Ebri, polemista, divorciat i de vida llicenciosa es veia a si mateix apte per donar lliçons de tot a tothom, fins més enllà de les matèries que tenia adjudicades. Sovint renegava, espècimen de mons i mones!

VI-DAMES-JUGUESCA

VI-DAMES-JUGUESCA

Juguen de dues en dues, però hi són totes. 

Ella s’adona com la contrincant la guanya cada vegada i com, en els jocs de les altres, tot és força més equilibrat. Li hauria de dir que pensa que està fent trampa, però no l’hi diu, perquè no es vol quedar sense saber el final de la història. A més, la diplomàcia no forma part del seu tarannà i sap que, si parla, la contrincant no estarà gaire contenta.

Cinc partides, porten i, seguint les explicacions, es desconcentra del joc. Llavors sorgeix, de la taula del fons, allò de les apostes.

—D’acord—diu ella.

Pensa una estona i perd una sisena partida. Al final, parla:

—Aposto dos contra un a què ell s’entén amb una altra— li diu. 

La cara de la contrincant adquireix aquell to cendrós que li dona el convenciment que ha encertat. La propera partida serà seva.

V- Joc de sobretaula - Dames

V- Joc de sobretaula - DAMES

Juguen a ‘DAMES’ perquè és bastant senzill i no necessita un plus de concentració. Respon a una tàctica que consisteix en posar les coses difícils a l’altra. Les blanques es mengen les negres, les negres es mengen les blanques. Una doble salta les fitxes de l’adversari i se les cruspeix; a més, té mobilitat extra damunt el tauler. 

S’acaba la partida quan la contrincant es queda sense fitxes.

Com si no tinguessin rival. O com si la jugadora oponent no existís. De fet, gairebé no existeix, perquè és força més important el tema de conversa: tot allò que gira al voltant de les seves coses. Cinquena partida. Dia de sort. Cinquena victòria. Però resulta que guanyar sempre és el pitjor dels incentius i, per força, comencen els dubtes: no trobeu que, a la llarga, aquest joc es va fent avorridot i carrincló? 

Les altres discrepen: és entretingut enfrontar-se i guanyar. Aleshores, una jugadora té la gran idea: i si fem apostes? Què ens hi juguem?

IV-JOCS DE TARDA

IV- JOCS DE TARDA

Normalment, la secretària sempre era una Barbie de les de la meva germana. 

Quan arribava del patinatge (sí, ella feia aquestes coses de nena), treia el cap per la porta de la meva habitació i, si descobria una de les seves nines al costat del paranyer, no trigava ni deu segons a emportar-se-la i a renyar-me, com si hagués comès un crim.

—Les meves nines són meves—em deia, com si no fos prou evident— i jo em burlava de la nina i d’ella, que no tenia pietat. Jo havia de posar un dels meus Madelman, perquè fes d'ajudant. No era el mateix. M'estava provocant massa, ma germana.

Quan es va cansar que fes servir les Barbies, les va tancar en un calaix i s’emportava la clau, la merdosa.

Llavors vaig decidir afluixar-li les rodes del patí dret. Es va trencar una cama i no va poder patinar en tres mesos.

El més fotut de tots vaig ser jo, perquè es passava les tardes vestint i pentinant nines, com si fos boja. 

Una educació equivocada. Em sembla a mi, vaja.

III - JOCS D'ATZAR - L'ENGANY COLOSSAL

III - L'ENGANY COLOSSAL

El paranyer del Canadà era el meu personatge de Madelman preferit. Jo volia posar-me un barret com el seu, pelut i amb la cua llarga. Encara guardo a l’armari les caixes amb els ninots. Totes les tardes de diumenge me les passava a casa jugant. Era un nen de pis, igual que els altres nens. Però jo tenia tots els equips sempre a disposició: tu seràs el meu amic, tu seràs el meu enemic, tu seràs policia, caçador, cap d’expedició de safari. I tu, el paranyer que posa els paranys.

Al paranyer, el feia caminar d’esquenes. Li girava la cara i, també, els peus. A vegades li doblava el turmell o una cama a l’alçada del genoll. Era divertit veure com, el pobre, s’entrebancava. El renyava. Has de ser més estricte, li deia. I meticulós. T’hi jugues la pell. Llavors li retorçava un braç. O el coll. L’ensinistrava. Era divertit.

Ara, sovint em cordo la gavardina al revés, faig fer mitja volta a les sabates i ja tinc tothom mirant a veure si vaig o vinc del Canadà. De tot s’aprèn, en aquesta vida. Jo ensenyo a treballar amb precisió. Als meus camàlics inferiors els exigeixo el rigor del paranyer.

Sí, però no - relat d'estiu 2

II-JOC DE SOBRETAULA

La gresca és produïda per una munió sense cabdill. Un diu per ací, l’altre diu per allà, però l’eixam sap molt bé el que vol.

Els alfils tallen caps a tort i a dret, però solen ser caps equivocats. Peons importants, però no imprescindibles. Les torres són senceres i la dama i el rei encara resisteixen.

El joc improvisat deixa atònits els jugadors, però no anul·lats.

Els cavalls i les eugues dels camatorts, en moments decisius, es llancen a terra i es posen a jeure, però en surten d’altres, per a la seva substitució.

Les oficines resulten petites per a tanta faramalla. Els banys vessen i aquells que havien estat els capitosts ja no es poden amagar perquè la pudor ho envaeix tot.

La nova generació sap que l’engany ha estat colossal i, com que tenen un sentit de la justícia molt més alt que allò que sempre els havien venut com a tal, resten a l’espera que els monstres es mengin els uns als altres, així com Saturn devorà els seus fills.

I amb aquesta esperança, es mantenen a l’aguait.

Jocs d'atzar – relat d’estiu 2

I- JOC DE SOBRETAULA

Algú s’estava confonent. Tàctica no és estratègia. Com tampoc la xerrameca dels qui havien optat per prendre’s copes i fumar a la sala de reunió no seria mai una sola conversa. La música que provenia de les respectives oficines els devia desmotivar o confondre perquè els feia callar més que no pas comentar la gestió. És estrany. El moment demanava seriositat, prendre decisions i executar-les. En canvi, hi havia una mena de cagarel·la, una retòrica que deixava les coses sense nom a un buf del precipici.

Mentre els passadissos s’anaven omplint i buidant, una gresca insòlita estrafeia el més pacient dels mortals. Tot plegat no passava d'afer d’estultícia, una niciesa. Però era. I no sempre es feia prou evident. 

Per sort, veus atentes posaven els punts sobre les i. Demanaven enretirar els sancallosos sense cavall o euga: deixeu-los nus i caiguts a l’arena. El joc no és tal joc si les instruccions per participar es canvien a conveniència només d’una de les parts. Ja fa uns quants anys que s'ha inventat el joc que segueix pautes improvisades: es van determinant sobre la marxa, son compartides de bé a bé  per tothom qui juga, acceptades de principi a fi. 

Llavors sí, el guanyador és just vencedor.

V- Game over

Les set o vuit persones que hi havia a la platja fins ara, on són? No les veig! Què passa? 

El tancat és obert. Ho penso i m'adono que aquesta afirmació és contradictòria, com tantes coses a la vida. Un tancat que està obert! Em faria riure, però ara no en tinc ganes.

Dues noies de blanc, amb còfia, empenyen cadires de rodes i, sota la pluja, van en direcció a l’edifici de l’altra banda del parc. Per què? Què m’està passant? 

Ara, una d’elles em fa senyals amb el braç. Vine, sembla dir-me. 

He apagat el mòbil i me l’he guardat a la butxaca. Que no es mulli mai, m’havien dit. Sé que quan el torni a engegar hauré perdut també la galleda. Llàstima, ara que havia trobat el truc en l'afer de l’aigua... hauré de tornar a començar el joc. Com cada dia. Esperar que parpellegi, i aquella sensació. Aquella inquietud. 

Quina tristor...

Se m’acosta una de les dones de blanc. Crido, m’agafa una crisi. Provo de cantar. No em surt la veu de la gola, jo la sento dins del meu cap, però arriba a les cordes vocals i allà s'enganxa. Em surt un estertor rogallós.

Tinc els cabells xops. Tota jo estic xopa. No podré fer mai el castell... o era un palau... jo havia de ser la princes...

—Carme! Carme! Torna! No em facis enfadar o et quedaràs sense flam!

Ho sento de lluny. Sóc afortunada. Avui toca flam i, si li faig cas, en podré menjar. 

De tots els residents, sóc l’única a qui no han de venir a buscar amb cadira de rodes. De moment. 

Només hi ha les crisis...però no fan mal. Només angoixen. Sobretot, als altres.

Game over i a dinar.

IV - He perdut la pala vermella

A veure, anem per parts. He perdut la pala vermella. Vaja, també és mala sort! Com m’ho puc fer? Vaig de bòlit però jo penso ràpid. Si giro el cap, m’adono que amb els peus he fet una renglera de petjades: es veu que trepitjo fort. Sí, molt fort. Tant que m’enfonso fins més amunt dels tormells. Quin gustet em fa, això d’anar a peu. Noto pessigolles a les plantes.

Va bé sortir a prendre la fresca i canviar d’aires.

Què puc fer?

Escupir, plorar i pixar-me de riure: de tot en treuré aigua. Quina gràcia, tu. Ara mateix se m’acaba d’ocorrer una quarta opció: la beguda isotònica que duc a la motxilla. Com pot ser que no hi hagi pensat abans? Si sempre tragino arreu amb el rebost sencer a coll. Avui, porto fruita talladeta per l’hora de berenar: la puc exprémer.

I, au, busca qui t’ha tocat, fleuma, plora a llàgrima viva: tu pots amb això i molt més. T’importa un rave si no queda gairebé ningú per aquí a prop. Ets de les que prefereixes les festes privades. Aquell i l’altre i el de més enllà, la qüestió ès que tinguin noms i cognoms coneguts. Perquè, si no vigiles, se’t cola el més pintat i t’esguerra la cosa.

Au, va! Una mica de saliva a les mans i som-hi, que no ha estat res.

El karma juga a favor meu. La platja s’ha estès. El mar s’enretira i començo a concebre la construcció d’un castell ple de cantaires i joglars,  que tindrà ponts llevadissos i galeries fins les masmorres i jo seré la p...

Llamps i trons? Comença a ploure? Ai, mira, un xàfec d’estiu: tindré més aigua! És que soc afortunada com poques. Per això és que canto “el Senyor ha fet en mi meravelles”.

III - Això és trampa!

Tinc el cul ben remullat. Miro l'aigua, la de veritat. Les petites onades que van i venen m'han fet refredar. Continuo buscant. Clic. El jocker se'n fot de mi i no em deixa avançar. Clic. Aigua, necessito aigua pel meu castell. Provo arrossegant el dit cap on se suposa que hi ha d'haver el mar... o un riu... o... però què passa? no hi ha manera! Això groc sembla un desert. Exacte. Hi ha dunes, moltes dunes. Apropo la imatge. No veig senyals d'aigua enlloc. No anem bé.

Faig un saltiró per retirar-me una mica de les onades, que, a poc a poc, es van fent més grosses. Premo el botó de pause i em fixo que a la platja només hi quedem set o vuit persones. Guardo el mòbil per un moment i em poso dreta. M'eixugo bé les cames, els peus no cal, perquè es tornaran a mullar. Em poso a la gatzoneta, per veure si evito la mullena que em refreda, però em nego a anar-me'n més amunt.

Miro el cel, amb recança. Ha entrat el vent. No hi puc fer res, contra aquest inconvenient. No m'agrada gens, el vent. M'acosto a les roques i n'engrapo una de petita que em farà de seient. Pesa, però puc amb ella. La porto a pes de braços fins allà on m'havia assegut en començar el joc. Ara em torno a asseure, però a la pedra. Ja poden venir, les onades, que no em trobaran pas. Ningú no em mira perquè tothom té la concentració al mòbil o a la tauleta.

Amb dits i ulls febrils, agafo de nou el mòbil. Torno al joc. Analitzo: galleda, rasclet, jocker que se'n fot de mi, i un gran desert. Cap ésser viu i, tanmateix, el repte és fer un castell de sorra. Com el podré fer sense aigua?

Al cel real s'estan formant núvols. M'angoixo: i si no puc construir el castell?