Escriure, llegir, pensar

Escriure, llegir, pensar

 

imatge generada per IA

Escriure és una feina apassionant, que es converteix en feixuga en el moment  de pensar què fer amb allò que s'ha escrit. 

Quan no se sap si aquell relat, aquells pensaments, aquella obra, llarga o curta, acabarà en un calaix de l'escriptori, o en una carpeta de l'ordinador. Fa mal, aquesta possibilitat. És com engendrar un fill a qui ningú no vol donar l'oportunitat de néixer. Una mala compració que, tanmateix, té alguna cosa de cert.

 

Hi ha moments a la vida en què, si no ets un escriptor consagrat i reconegut,que publiques i et llegeixen — i aquest matís és important—tens aquella temptació de pensar “per més que m’hi esforci, la meva feina no tindrà cap mena de reconeixement”. I dubtes. No saps si continuar escrivint o tirar la tovallola. 

I arriba un dia en què et preguntes si no és millor renunciar a l’esforç que suposa l’escriptura i a una submissió que no tens cap ganes de patir. 

 

Què busquen, els lectors? 

Tenen ganes de llegir aventures? 

Pensaments? 

Epopeies? 

Novel·les molt llargues i gruixudes? 

Novel·les curtes? 

Relats curts? O relats llargs? 

 

O potser és que ja en tenen prou amb fer scroll* amb el mòbil?

 

En aquest cas, ja comencem a tenir molt de perdut.

Els mitjanament optimistes, ens entossudim a veure aquella espurna d'esperança, allà, lluny, molt lluny.

 

*Moviment  per fer lliscar text, imatges o vídeos cap amunt, cap avall o de costat en una pantalla.

Montse Medalla

La comoditat de mentir

La comoditat de mentir.

                    Imatge de google

–Mama, és que no ets capaç de dir una mentida ni que sigui per gastar una broma? —això li va dir la seva filla, quan encara no havia après el valor de la sinceritat. 

–I què en treus, de mentir, si no és fer-te malveure? —respongué, seriosament, la  mare. Un dia o altre, tant parlant com escrivint, surten les veritats. Hi ha un adagi que diu  “Més aviat s’atrapa un mentider que a un coix”.

–Així els que escriuen novel·les els podem considerar mentiders?

Aquest és un altre tema —respongué la mare—. La novel·la es basa en la ficció, i el lector ja ho sap. Aquests personatges que viuen en la imaginació de l’escriptor, han de respirar realitat perquè el lector se’ls cregui i en pugui gaudir.  

D’altra banda hi ha persones que tenen necessitat de mentir perquè sempre han de demostrar el que no són o el  que voldrien ser. Malgrat que moltes vegades et treu d’algun conflicte, em repugna la mentida. De tota manera, a mesura que un s’acostuma a dir mentides, cada vegada li dona menys importància, fins al punt que ells mateixos se la creuen i la utilitzen tantes vegades com calgui, sense mirar a qui fan mal. També es pot considerar com a mentida —la mare s’esforçava a convèncer-la— dissimular, amagar la veritat i deixar que creguin el que no és. 

              Mentre caminava cap a casa, en sortir de l’escola, la nena estava capficada. No trobava cap argument per rebatre la seva mare. ¿Què li respondria quan li preguntés per aquelles llargues converses del pare amb la mestra  —comença a fer els deures, li deia— mentre l’enviava cap a casa i trigava dues hores en arribar?

 

Maria Aladern

La novel·la de Cornèlia Abril

Avui és el primer divendres de setembre i nosaltres tornem al blog de Cornèlia Abril. Us expliquem que, durant l’estiu, hem treballat en el projecte que vam presentar fa uns mesos. Mireu El projecte de la Cornèlia i mireu La nostra feina.

Les diverses situacions que viu un grup de veïns abans d’una reunió d’escala ens han permès gaudir del que més ens agrada: escriure. 

Com a resum podem anunciar que hem assolit la fita: tenim novel·la. Potser encara falten un retocs, potser encara no hem enllestit les últimes correccions i, sobretot, potser encara convé que el text reposi uns dies al calaix abans de ser presentada en societat. Sempre és bo que un text gaudeixi d’uns moments de quietud.

En aquest llibre, que serà el nostre sisè volum, hi participem quatre autores de C.A., cadascuna amb un estil d'expressió propi. Però hem fet un exercici de fusió per cedir la veu a la dona polièdrica que, per definició, és el grup literari Cornèlia Abril.

Continuarem informant.

                                                    

                                                        Matilde Nuri

Que passeu un bon estiu!

 Estimats, estimades,

Cornèlia Abril es retira, durant l'estiu, per escriure força, i reescriure encara, amb la finalitat de polir la novel·la que està teixint.

    Totes juntes i per separat. 

                                Perquè, recordeu-ho: Cornèlia Abril som cinc, 

                    Que us desitgem que passeu molt bon estiu, que us guardeu de la calor, que us hidrateu... 

    Llegiu, rellegiu,  escriviu, també, si us ve de gust, en definitiva

                                                                Que gaudiu moltíssim!

Foto pròpia. El nostre mar.

Llegir, rellegir... La llibertat d’entendre.

 

                                            Imatge de Google

Algú, fa una eternitat, va teixir un tapis de paraules, i en acabar-lo, va deixar penjant uns quants fils sense nus. Algú altre, o també uns quants, tal vegada una multitud, o fins i tot jo mateixa, vàrem estirar dels fils i heus aquí la ingènua malifeta.

En desmanegar-se, les paraules, i segons del fil que estiràvem, prenien un significat o un altre. La història que contenia aquell tapis havia estat teixida per aquell algú que no dubtava. Però ell no va sospitar mai que durant molts anys, quasi una eternitat, algú altre, podia estirar d’aquells fils sense nus, modificant el sentit a cop de percepcions. Tota aquesta gent hem viscut les emocions dels personatges, hem passejat pels indrets on transcorria la trama, hem assaborit els menjars i hem begut l’elixir d’un món inventat o real o ambdues coses alhora. Cadascú al seu gust.

I encara avui queden fils per estirar que poden capgirar les històries tantes vegades com vulguem o necessitem. Infinitament.

Eva Ariza per Cornèlia Abril

 

I love you, Elisenda

I love you Elisenda

      Els llibres sempre m’han acompanyat tant, que no em  puc moure sense un llibre dins la bossa de  mà. 

      Aquesta vegada, però, calia posar-hi els cinc sentits. La meva editora m’havia demanat de  formar part del  jurat. 

     Feia molt de temps que no m’ho havia passat tan bé llegint un llibre. “I love you, Elisenda” de Rafael Poveda, és un llibre  carregat d’ironia, de tendresa, de poesia i, sobretot d’humor. Una lectura que no deixa indiferent.

       A mesura que anava passant  pàgines, m’engrescava cada vegada més.  Quan me’n  vaig adonar, unes quantes cares m’observaven com si fos un bitxo estrany. M’havia fet un tip de riure i no me n’havia adonat, ni on em trobava. Era en el tren de rodalies, al costat de la finestra,  cara al mar.  

       El protagonista  era un home que, sense voler, s’havia convertit  en el meu còmplice . Igual que jo,  també va trobar refugi en la escriptura. S’acabava de jubilar i pensava en  com s’organitzaria  per ser feliç lluny d’obligacions i responsabilitats.

      Ens parla de pecats capitals que ajuden a compartir bons moments. De deixar volar el cor i de retirar el fre de mà de la passió, sense aplicar tant de seny a la vida. També ens diu que  alguna cosa falla al món, si estimar  pot semblar inadequat. Si el cor, com els hotels de poca volada, ha de lluir el cartell de “complet”.

     Trobem un grapat d’anècdotes que valen la pena. D’un home vestit de gris que elimina l’acte marital els dissabtes a la nit. Dels qui després  de tants anys continuen plegant, juntets, els llençols. Del partit pacifista de Catalunya que defensa el dret dels cargols. D’un capellà d’ulls clars que fan joc amb totes les seves casulles, principal icona eròtica de les dones vestides de dol. I de la impuresa de la comunitat amish per utilitzar ,sense cap vergonya, artificis perversos com la roda i el sabó.

     També cura malalties tan complicades con l’evegèmia, mitjantçant l’enviadiàlisi.  

      Crec  que l’autor ha aconseguit ,amb aquest llibre, una de les millors teràpies per aixecar-nos l’esperit. Per alguna cosa en Rafael Poveda és metge . Una persona que es dedica a guarir. 

     Si teniu ocasió de llegir aquest llibre, espero us faci tan feliços com m’ha fet a mi. I tal com diu un poeta amic meu, “Poques vegades tenim ocasió de comprar felicitat a tan bon preu”.

ESCRIPTORS NOVELLS, CONSAGRATS I MEDIÀTICS

 

Vivim  en una època en què hi ha una quantitat considerable de plataformes on es poden veure pel·lícules, sèries i documentals. Aquestes acaparen l’atenció de molta gent i van  en detriment de  la lectura.  Hi ha moltes persones que a la nit, l’estona que abans dedicaven als llibres, ara l’inverteixen en aquestes plataformes.  

 

També penso contradient-me una mica amb el que he dit abans, que és el moment de l’escriptura. Cada cop hi ha més escriptors novells que lluiten per fer-se un lloc en el món literari.  Ara fa uns dies, amb unes amigues que són escriptores consagrades,  però no mediàtiques, parlaven dels periodistes, presentadors de televisió, actors, influencers, etc...,  que publiquen llibres aprofitant la seva popularitat. A casa nostra, el fenomen s’ha consolidat arran de diades com Sant Jordi, on sovint acaparen les llistes de vendes.

 

Reconec que,  fins fa poc, pensava que eren individus polifacètics  capaços de treballar en la seva professió i que, a més,  tenien el temps i la destresa d’escriure llibres, aconseguint unes vendes d’èxit i, en alguns casos, guanyant premis. Tenien la meva màxima admiració.

 

He llegit obres de diferents escriptors mediàtics. Alguns m’han agradat i d’altres m’han portat  a considerar que han assolit les vendes només pel fet de ser persones populars, arribant a la mateixa conclusió que les meves amigues escriptores “no mediàtiques”.

 

Com que m’agrada pensar en positiu, es possible que aquestes persones que aprofiten la seva popularitat per llençar-se a escriure sense descans cada vegada que arriba la diada de Sant Jordi, actuen com a reclam per a lectors poc habituals, ajudant a  agilitzar el mercat del llibre i estimular l’hàbit de la lectura.

LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL I NOSALTRES

Una mica per curiositat, una mica per voler saber com ens tracta la intel·ligència artificial, hem explorat el nom de Cornèlia Abril i el nom de les integrants del grup. Qui som? Què fem? D’on venim? 

Per fer-ho vàlid, anem a uns quants espais, i la conclusió és que la I.A. respon de manera sempre amable i processa en random, a l’atzar; fent cerques simultànies, obtenim resultats diferents. És divertit, però ens ha semblat no gaire fiable. A més també resulta graciosa quan ens demana disculpes i admet no haver fet una cerca prou acurada, però en la següent resposta el resultat encara és pitjor, més confús.

Per força hem de valorar els límits de la I.A.: On som, cap on anem i en quins embolics ens trobarem les persones si no ens decidim a legislar i posar ordre a l’àmbit de la I.A. 

Com a éssers humans, a nivell individual, entenem quina és la nostra contribució?

Aporto dos lectures recomanables: 

La encíclica del Papa Lleó XIV sobre la intel·ligència artificial i la dignitat humana, que es titula oficialment Magnifica Humanitas

El subtítol ho diu tot: SOBRE LA QUSTÒDIA DE LA PERSONA HUMANA EN EL TEMPS DE LA INTEL·LIGÊNCIA ARTIFICIAL.

 

J.I. Latorre, físic quàntic català:  Un nuevo contrato social.  Editorial Rosamerón

"Si no regulamos la IA, todos seremos infelices. Y vamos a perder tres cosas si no la usamos para el bien: nuestra habilidad de decidir, nuestra capacidad de organización y nuestro criterio propio." (J.I. Latorre)

Metaliteratura?

Metaliteratura?

 

Uns quants mesos enrere, en  un programa de ràdio, vaig sentir una entrevista a una persona que jo no havia sentit anomenar mai: Enrique Murillo. No em sonava de res, però a mesura que l’anava escoltant, tot el que explicava em semblava d’allò més interessant. Parlava amb total llibertat i sense filtres, de temes que van despertar el meu interès, ja que l’home s’havia passat més de mitja vida entre editors, editorials, autors, representants d’autors, i el món que envolta tots aquests temes. 

 

Ell mateix diu —ho extrec de la contracoberta— que va ser autodidacta, tot i que va cursar el grau de periodisme.

 

Ha escrit altres obres, però el que va despertar el meu interès va ser l’última publicació, de la qual parlava a l’entrevista: Personaje secundario. La oscura trastienda de la edición. Trama editorial, 2025, Madrid.

 

Dedica l’obra als seus pares, als seus fills i nets, a tota una sèrie de persones més, però, sobretot, li dedica, segons ell mateix, a la dona de la seva vida, Fe Blasco. In memoriam.

 

Comptant l’epíleg,  el llibre té 538 pàgines. Vaig per la pàgina 101 i cal que digui que no el penso llegir d’una tirada. No cal. És interessantíssim, potser perquè, tot i la densitat de l’obra, la seva manera d’escriure es fa planera. No dic que ho sigui. Dic que, a mi, se’m fa planera, perquè tot el que diu em sona d’una manera o altra. Això és el que fa la Història en nosaltres, quan n’hem estat partícips, ni que sigui de lluny. Que a alguns, ens interessa.

 

No és la meva intenció fer una extensa ressenya del llibre, sinó fer constar que a mi, particularment, m’agrada.

 

Com que en cap lloc del llibre he vist que estigui prohibit extreure’n un bocí, només posaré mel a la boca de qui li interessi, com a mi, tot aquest món. Xafarderies incloses (no en transcriuré cap, de xafarderia. Però n’hi ha. Algunes, de ben sucoses).

 

“Tomé del ensayo El espejo y la lámpara la categorización que hace M.H. Abrams de las “orientaciones” de la crítica a la hora de entender los procesos literarios. Y apliqué, sobre esa organización de teorías, el esquema de las cuatro funciones del lenguaje que tomé de Jacobson. Comprobé que cualquier teoría literaria podía ser clasificada bajo cuatro únicos conceptos. Y comencé a utilizar este esquema conceptual en mi análisis de los textos(...)”

 

Acabo amb el nom del capítol que estic llegint actualment: “La transformación de la lectura y la edición en España (1978-1983)”

 

Sant Jordi, fins l'any vinent!

Sant Jordi,  fins l’any vinent !

M’agrada escriure, m’agrada llegir, m’agrada passar les pàgines,  l’olor de la tinta i del paper que parla sense fer soroll. M’agraden les novel·les. Admiro l’imaginació de l’autor que em fa viure històries fantàstiques, o tan realistes que té el poder de fer-te-les teves. Penso en com ho resoldrà i en com ho resoldria jo, si estigués al seu lloc. 

M’agrada la història  dels països, de las civilitzacions i sobretot entrar en la vida de les persones que l’han creat i l’han format. 

Que seria de nosaltres, si no tinguéssim llibres, o si no haguéssim aprés  a llegir? O si no s’hagués inventat l’escriptura? Per sort,  avui els libres entren a totes les cases, tous, forts, amb cobertes o sense, de totes formes i colors, per a grans i petits.

El llibre mereix una festa. Sant Jordi envoltat de roses. Una celebració que festeja els llibres. I els posa a l’abast de tothom . Llibres que et diverteixen, que t’instrueixen, que t’obren la ment. Hi ha llibres de contes pels infants, pels erudits, llibres tàctils com el Braille que  resolen la discapacitat visual.  I per fi hi ha l’opció de l’audiollibre. Té la comoditat que el pots portar al damunt, no ocupa lloc. I el que té més valor, pots experimentar el plaer de la lectura sense cansar-te la vista.  

Malgrat tot, no hi ha com el tacte d’un llibre  en format paper. Pots fer-hi anotacions, pots anar d’un lloc a l’altre amb facilitat i el pots guardar a la teva biblioteca com un record que t’ha fet feliç. 

I DE PRIMER, UNA D'AVENTURES

 

El pirata John Silver de l’Illa del tresor, la reina de cors a Alícia en terra de meravelles, el capità Garfio de Peter Pan, el capità Ahab a Moby Dick, Frankenstein, Joe “el indio” de Tom Sawyer, Dràcula, la bruixa de l’oest al Màgic d’Oz, i així podria seguir fins a l’infinit i no em cansaria d’anomenar malvats i malvades de totes aquelles històries que em varen captivar en la infantesa, com a molts i moltes de vosaltres.

Sempre he pensat (això que diré ara és molt subjectiu) que els herois i les heroïnes d’aquelles lectures i de bona part de la ficció literària de tots els temps, són personatges secundaris, però imprescindibles per fer brillar les veritables estrelles de les històries, els dolents i les dolentes.

Com a bona Sagitari, soc aventurera de mena i els llibres d’aventures sempre m’han acompanyat. Llegir, per mi, és la manera de temperar aquest esperit rebel i curiós. És la manera de viure somiant desperta, totes les peripècies, viatges, conjurs, amors, i moltes altres coses interessants, mimetitzada entre els fulls d’un llibre.  Amb els anys, però, he anat descobrint altres lectures més realistes, més costumistes, també filosòfiques, algunes vitals, d’altres necessàries i moltes d'elles apassionants, que han anat conformant la meva geografia literària. Un altre dia us en parlaré.

Avui, vull mencionar com a llibre que va marcar un abans i un després en el meu creixement com a lectora, Els Miserables de Victor Hugo. En aquest llibre vaig trobar la gran aventura. Vaig descobrir pàgina rere pàgina, com es poden construir mil històries a través d’una història principal i no perdre el fil de l’argument en cap moment. Vaig ensopegar amb un elenc de personatges brillant, en una època que sempre m’ha fascinat i en una ciutat que tinc mitificada des d’aleshores. Vaig conèixer un heroi de carn i ossos amb totes les seves misèries i  vaig quedar enlluernada amb l’antagonista perfecte. No pas un malvat a l’ús. Què va! La seva maldat envers el món i el protagonista en primer terme, naix de la seva honestedat irreprotxable. Uauu! Sento l’expressió, però vaig flipar!

Després he llegit molts llibres on s’expliquen històries envers de la història principal i els he gaudit molt; L’Eneida, El Quixot, Cent anys de solitud, Les mil i una nits, i uns quants més.

Emily Dickinson va dir que per viatjar lluny, no hi ha millor nau que un llibre.

 

 

DIVERSITAT

 

Un dia, escoltant la ràdio, vaig sentir una oient que va dir que estava llegint un llibre que la fascinava tant, que volia allargar el moment d’acabar-lo. 

Ho explicava amb tant sentiment que, sense saber de què anava, ni quin autor/autora l’havia escrit, em va agafar un desig desmesurat de llegir-lo. 

Es va crear tanta expectació que l’endemà molts altres oients trucaren a l’emissora demanant el títol del llibre.

Em va faltar temps per comprar-lo i començar a llegir amb molta il·lusió.  

No diré el nom del llibre, ja que segur que ha emocionat a molts lectors, però jo em vaig estancar durant un temps, sense donar-me l’oportunitat de llegir nous llibres. Em va fer reflexionar, en veure la pluralitat de pensaments i interpretacions dels lectors vers qualsevol text, i observar que no a tothom li pot interessar el mateix tipus de literatura.

Ara fa poc que he finalitzat un llibre que sí que m’ha captivat i he tingut la mateixa sensació d’aquella oient. ”La trena”, de Laetitia Colombani. He trobat genial com es van enllaçant les històries de tres dones. Una reflexió sobre les dificultats que les  dones troben al llarg dels seus camins, tan diversos, i el fort esperit amb què ho encaren.

I em pregunto si els lectors que l’han llegit, han  tingut  aquesta sensació que “no vols que s’acabi”,  o si l’han deixat, per donar una oportunitat a altres lectures.

 

Malalts de llibres, malalts de roses

 Aquest any ha estat un Sant Jordi una mica diferent, tot i la semblança amb ella mateixa que sempre té aquesta diada , no sé si m'explico. Vull dir que cada Sant Jordi s'assembla a l'anterior i s'assembla al que vindrà l'any que ve, si és que això que estic dient no és una mica surrealista .Que jo penso que no. Que ja s'entén. 

Ja fa temps que a casa vam canviar la rosa per un roser. Ja tenim una bona col·lecció de rosers, i esperem que continuï creixent.

Pel que fa als llibres, jo em limito a parlar dels que jo he escollit, perquè a casa, ens n'hem regalat uns quants, no un de sol. Estem malalts de llibres,  hauríem de parar, o aviat ens faran fora de casa. 

  —  Enrique Murillo: Personaje secundario (La oscura trastienda de la edición) .Trama editorial, Madrid, 2025.

    — Carles Rebassa: Prometeu de mil maneres. Premi Sant Jordi-Omnium-Univers, 2026.

   —  Òscar Andreu: Manual de defensa del català. Univers, Barcelona, 2026.

    — Marta Pérez i Verge: Peti qui peti. Expressions, dites i refranys tan certs com els anys. Rosa dels vents.Penguin Random House, grupo editoria, S.A.U., 2025 (regalat pel meu fill Jordi, que consti a les actes)

I algun altre...

                                                                    El roser d'aquest any

Sant Jordi'26

 

Un any més, a Catalunya, per sant Jordi ens regalem llibres i roses. La festa és un esclat d'alegria que omple els carrers de riuades de gent. Un fix. És una primavera que nosaltres, a Cornèlia Abril, vivim de maneres diverses com diverses som les integrants del grup. Hem comprat i hem venut llibres, també a títol personal. 

Hem regalat i ens han obsequiat amb llibres infantils i de roba, àlbums d'imatges fotogràfiques, novel·les, poesia, relat. Les parades plenes de novetats i de clàssics son una temptació. La il·lusió, més. 

Jo he rebut dos volums que m'han agradat de manera significativa.

     

Perquè Jordi Cabré escriu "amb una prosa viva, erudita i irònica" la biografia del Montseny a partir de la vivència pròpia, i a mi em retorna a la meva. I és un plaer.

Perquè la poesia i el cant de l'Olga Xirinacs és en tot cas i sempre una celebració. 

Ara llegir els llibres completarà la jornada; la lectura dona sentit a la intenció primera i última de la festa.

FENT MALABARS

 

                                             Imatge de Google   El circ blau de Marc Chagall

Asseguda en un dels dos esgraons metàl·lics que donen accés a l’interior de la caravana on viu, fuma d’un vaper amb gust de mango i escolta pensívola, l’últim èxit dels Pignoise. Els adora.

Avui, la carpa ha estat plena de gom a gom. Entre tota aquella gent i mentre penjava del sostre com una papallona atrapada en la xarxa d’una aranya, ha vist com la seva mare amb llàgrimes als ulls, aplaudia amb força des de les grades.

Ha estat tot un encert que la gent del circ, la seva gent, lluís la nova col·lecció primavera-estiu de Vickbrun. La marca estava considerada una de les més importants en el sector de la moda de bany i llenceria d’alta gama.

Trapezistes, malabaristes, acròbates, funambulistes, equilibristes, mags i fins i tot pallassos i pallasses del gran circ PONS & COMPANY, han representat els seus números, abillats amb tota sort de bikinis, banyadors, pijames, roba interior i complements, mostrant a un públic especialment selectiu, la combinació perfecte per enlluernar-los i deixar-los bocabadats.

D’uns anys ençà, la seva mare i la Bruna, ajudades de la Carmen i tot un seguici de professionals, s’havien fet famoses per la originalitat a l’hora de presentar les seves col·leccions. Així doncs, les dones del seu entorn, havien aconseguit posicionar-se en un món veladament masclista i ser reconegudes a primera línia.

Ella podria haver format part d’aquell negoci, però des de ben petita, havia seguit al pare de fira en fira quan l’escola li ho permetia i el dia que va tenir el seu primer contacte amb el món del circ, als deu anys, va quedar corpresa i ja no va voler res més. Precisament PONS & COMPANY va inaugurar la seva primera carpa als dos anys justos d’aquella gran descoberta. La filla del firaire Pons volia treballar al circ i el seu pare va aconseguir donar-li el gust. Després d’uns quants anys i molts sacrificis, rodaven pel món amb un dels espectacles de circ més potents dels darrers temps.

Els seus pares es van acabar separant, incapaços de coordinar ambdues feines i passions, però ella era i seria per sempre, el seu nexe d’unió, i en aquesta ocasió, quan la mare els va proposar la idea de presentar la seva darrera col·lecció al circ, tots dos, pare i filla, varen acceptar el repte encantats. Les televisions, la premsa, les xarxes socials i la resta de medis de comunicació han publicat l’esdeveniment com un dels més notoris de l’any.

Mentre aspira amb suavitat i deixa que el vapor s’escampi com un nuvolet davant els ulls, pensa en la seva mare, la Vicky, en la Bruna i en la Carmen dempeus aplaudint l’espectacle i sent que també forma part d’aquell conjunt de dones braves que tenen clar el que volen. Pensa també en com el seu pare ha gaudit del projecte, treballant colze a colze, amb la dona que més ha estimat en el món i es sent molt afortunada.

P.D.En algun lloc del planeta, existeix un Budi que mira amb mig somriure un programa a la tele on es veu tot l’elenc de Vickbrun desfilant per la catifa vermella i pensa en el dia que la Carmen el va engegar. Quins pebrots!

I en algun altre lloc, més concretament al centre de Liverpool, també existeix un Jonnhy que amb un whisky a la ma i els ulls plorosos, mira a la secció de societat del diari, una foto on la seva primera dona, aixeca somrient el guardó més preuat del món de la moda.

Fi

Eva Ariza per Cornèlia Abril

L'ATZAR

                                              islàndia

    Al poble tot rutlla de meravella. Els pares de  la Bruna estan prou satisfets amb la noia que despatxa al forn. De fet, ja han tingut dues dependentes i ara fa dos anys que va començar aquesta noia emprenedora i ells ja estan pensant en un futur de descans i jubilació merescuda i començar a fer grans viatges, però tot això ja vindrà quan hagi de venir. Qui els amoïna ara, és la Bruna. 

 

    Després de tant de temps fent un tàndem perfecte amb la Vicky i Carmen Amaya,  el negoci va com una seda i ja tenen la marca reconeguda Vickbrun.  A part de vestits de bany, dissenyen complements per aquests vestits com ara pareos,  barrets, diademes, samarretes, pantalons, vestits curts i llargs; tot fa conjunt d’una manera adient amb els biquinis i vestits de bany. La Bruna, després d’estudiar disseny i lluitar pel negoci, ja fa uns anys que és sòcia de la Vicky. S’entenen com cal. Allà on no arriba la Vicky —perquè a part de ser una empresària amb empenta, també és mare d’una nena— hi arriba la seva sòcia.

 

    Però l’atzar, inesperat, ha fet donar un tomb a la rutina de les seves vides. Va anar a parar a la Vila un rodamon islandès, amb la motxilla a l’esquena. La seva intenció era fer un recorregut per tota la costa mediterrània, però es va quedar corprès amb la Bruna  i s’hi va quedar totes les vacances.  Ella ja ha anat alguns cops a Reikiavik i s’ha enamorat del país i de les aurores boreals . 

 

    La parella ja ha imaginat  les diverses possibilitats per començar una vida junts i tots dos han decidit establir-se a Islàndia. Tan enamorada està la Bruna que és capaç de deixar el seu sol i el seu mar per una vida amb menys hores de llum, però amb molta natura. 

 

    I que faran amb Vickbrun? Doncs obriran una botiga-taller de la mateixa marca, per vendre vestits de bany pels turistes i també pels nadius que van a les meravelloses aigües termals d’Islàndia.

13- El problema de la Carmen Amaya

                                                        Imatge de  Google

       

          –I com li diré al Woody que l’abandono? Com el puc deixar plantat, després del que m’ha ajudat?

           –Com ho vaig fer jo, i com fem totes  les  dones valentes! Ell rai! Ja s’espavilarà.  Ets tu qui no has començat a viure, encara! I qui et diu que un bon dia no es cansa de tu i et deixa ell? — La Vicky va  intentar fer-li veure que amb un home con aquest mai podria tenir una família normal perquè era un egoista, i d’una noia com ella en trauria el que volgués.

La seva amiga ja la comprenia. Nascuda a Europa, havia rebut una educació que li havia permès triar el que volia fer a la vida, al contrari de la Carmen. Ella no coneixia la llibertat, i en Woody va ser l’única paret on es va poder recolzar. I ara no li posaria fàcil.

La Carmen era una bona dona .Estava acostumada al sacrifici. Sobreviure, per ella, era anar a remolc del Woody. Almenys podia menjar. I aquell home, que tot el que havia fet era aprofitar-se’n, només feia que amenaçar-la. 

Sort en va tenir d’en Paco i del forner, que li van fer veure que no tenia cap dret sobre aquella dona. I que si es posava gallito, així com ara l’autoritat feia els ulls grossos, si li explicaven  la seva història a la Guardia Civil,  ja veurien qui hi sortiria perdent. Arribat a aquest punt, el Woody, acovardit, va veure que no li quedava altre remei que tornar per on havia vingut.  

Per la seva part, la Carmen va decidir que si no aprofitava aquesta oportunitat, no en trobaria cap més. I així, darrere la casa d’en Paco i de la Vicky, on hi havien habilitat un magatzem, la Carmen Amaya hi va trobar un refugi. Al costat dels seus amics, almenys podria dormir tota la nit sense que ningú  l’asfixiés. 

La Carmen,  amb el seu piquito de oro, la Bruna amb les tisores, fils i agulles, dirigides per la experiència i els idiomes de la Vicky, anaven prosperant, mentre tapaven la boca a algunes  veïnes que ja feia temps se les miraven de reüll. 

Continuarà

Maria Aladern- Cornèlia Abril 

12.- Sempre més

 

Les noies preparaven les comandes d'estiu. Encaraven la feina sense massa convicció, "I què farem...?". Mentrestant la carta del senyor Smith quedava al fons d'un calaix, oblidada, dormint alguna mena de son. Tot agafava una inèrcia nova deixant al descobert l'ordre natural de les coses. No hi ha dues realitats, per més que es vulgui fer-ho creure, i la carta ho demostra. És un escrit massa repolit, pensat en excés. No té el to íntim que definiria una relació de dues persones properes. 

La Vicky no en tenia cap mena de dubte: respon als impulsos de revenja i frustració d'un individu amb l'ego pujadet i en hores baixes, però que mai ho admetria. Les expressions de sensibilitat no son un tret característic de la personalitat d'en Jhonny. Ni quan era un nen ni després essent un adult. Més aviat al contrari. Per exemple, a la taula del despatx hi tenia una foto seva, es veia repenjat en el tronc d'un arbre. Posava estupend, de braços creuats, ben relaxat per a la camera, altiu, amb intenció de deixar clara una idea: amb el seu cos evitava la caiguda de l'arbre.

El senyor Smith no hi troba cap inconvenient en fer-se veure gegantí entre línies.: "desitjaria felicitar-te", "tan diferent de mi", "vaig acabar muntant l'empresa...", "acabo d'iniciar una relació", "m'acomiado de tu per sempre més", inhabilitant així la possibilitat real de que es demostrés la mentida. 

Com així va ser: res era cert. Tampoc el "sempre més" final. 

.

11.-Estimada Vicky

 "London, 25 de juliol, del 1986.

                        Estimada Vicky,

   D'entrada, desitjaria felicitar-te pel teu estat. Ja sé que et pot semblar estrany, però  és així. És el que sento, i per això t'ho faig saber. 

    Superats els primers mesos, en què em va costar moltíssim d'acceptar que em deixessis per en Paco, tan diferent de mi —potser m'havies deixatper això: perquè el que necessitaves tu a tots els nivells, era un home, precisament, com ell—. Superada la primera etapa de desconcert, vaig acabar muntant l'empresa que sempre havia desitjat, i vaig deixar la avorrida feina de funcionari. Sí. En aquest tema et vaig fer cas. Me la vaig jugar, i vaig anar darrere del meu somni. Els meus pares m'hi van ajudar econòmicament, i també donant-me tot el suport moral que jo necessitava.

    Tot va anar molt ràpid, molt més del que m'esperava, i al cap d'un mes i mig de funcionar l'empresa, vaig  contractar dues persones; un enginyer i una advocada, perquè jo tot sol no me'n sortia. 

    T'he de dir que, per una banda, no puc estar més content de com van les coses en el tema laboral, donades les meves circumstàncies, i per una altra banda, em complau fer-te saber, Vicky, que acabo d'iniciar una relació  amb l'advocada, que espero que tingui continuïtat, Es diu Chantal, és francesa i no s'assembla gens a tu.

    Sense cap més particular, i desitjant-te que et vagi molt bé amb el teu home i amb tots els fills que Déu Nostre Senyor us pugui donar,

     m'acomiado de tu per sempre més.

                Johnny."

    Mentre la dona llegeix la carta d'en Johnny,  la Bruna s'imagina un bocí d'un quadre de Johannes Vermeer. Li sembla que la Vicky en podria haver estat la model.

    Quan la Vicky acaba de llegir, alça el cap i diu:

— Tema resolt. No es podia acomiadar de cap més manera. Ha muntat una empresa, però continua sent un funcionari, i sempre ho serà. Tant de bo que faci feliç a la francesa. Bon vent!

— No entenc res— fa la Bruna.

—Ja t'ho explicaré. Ara no. Ves a buscar la Carmen Amaya, que hem de parlar de les comandes per a l'estiu vinent.

— I què farem, durant la tardor i l'hivern, Vicky?

— Ho tinc tot pensat i científicament estudiat, reina — diu, mentre la Bruna s'aixeca i va cap a la rebotiga.

Continuarà

Montse Medalla per Cornèlia Abril

Imatge treta d'aquí

10.- CERCANT CÒMPLICES

 

                                                                      Imatge de Google

10- Aquest anglès eixut, de galtes vermelles i mirada tèrbola li ha cridat l’atenció. Ja fa estona que ha entrat i tafaneja alguna cosa del carrer per sobre els xuxos de l’aparador, alhora que s’amaga per no ser vist.  Avui era el darrer dia que s’hi estaria, al forn amb els pares. Finalment, van accedir a deixar-la treballar a la botiga de la Vicky durant un mes de prova, i si passat aquest temps, la Bruna volia continuar, ells buscarien algú que la pogués substituir al forn. Només tenien aquella filla i, com tots els pares, volien el millor per ella.

─La nena ha de trobar el seu camí─ deia la mare al pare, en un to calmat i conciliador.

─Ja te un camí ben planer que nosaltres ens hem cuidat de deixar-li net de pols i palla. No sé què li ve ara amb la tonteria aquesta de la moda. Pel pa, sempre hi haurà clientela.

Sort de la mare, que posava oli en aquell conflicte, i sort que la conversa del pare amb en Paco, el marit de la Vicky, també havia suavitzat la situació.

Aquest home estrany fa veure que busca alguna cosa a l’expositor de les llaminadures, mentre ella atén a dues clientes que ja porten tres quarts d'hora fent safareig i que sembla que han menjat llengua per esmorzar. Aquest home estrany està fent temps per quedar-se a soles amb ella, d’això no en te cap dubte, quan sent com la mira de reüll. L’ha clissat de seguida i ha pensat que potser vol robar-li o alguna cosa pitjor. Li ha agafat por i abans que les dues dones surtin del forn, ella ja crida al pare, portes endins.

─Pare!!! S’han acabat les coques integrals i els panets de Viena. Au va! Fes-ne via, que la Conxita és a punt d’arribar i ja saps com se les gasta!

La qüestió és que la Bruna està sola, aquest matí de principis de març, perquè els pares han anat a cal notari per alguna cosa de l’herència de l’avi Martí i ella no vol que aquest guiri sortit del no res, ho sàpiga.

Quan les dues dones han marxat, de sobte, en un impuls anòmal, l’home s’ha acostat a la caixa on ella sembla haver quedat enganxada, i li ha dit:

─Excuse-me senyoreta Bruna. No s’espanti. Vinc a demanar-li un favor. Ja sé que no em coneix, més aviat que no em reconeix. Soc l’exmarit de la Vicky, la noia que té la botiga de bikinis. Sé que vostè és molt amiga de la Vicky i que en breu, anirà a treballar amb ella. Seria tan amable d’entregar-li aquest sobre, quan la vegi?

Continuarà

Eva Ariza per Cornèlia Abril