dijous, de novembre 12, 2026

John Brown

JOHN  BROWN

       Era ahir  nit quan, ben instal·lada en el  sofà escoltava el concert d’Oques grasses. Marededéu quina energia i quin soroll, jo no hi estic acostumada! La veritat és que no me n’assabentava de res, ni coneixia les cançons, quan tot d’una va aparèixer, a baix,  al cantó esquerre de la pantalla, el rètol “JOHN BROWN”.

       Llavors  la veu  del guitarrista:  “Jhon Brown era un petit indi... guitarra i més guitarra i més John Brown i més petit indi..."

       De sobte em va venir  a la memòria quan els meus fills anaven al Cau. 

       La meva neta també la sabia, em va dir de quan anava a I-3. Em va preguntar si jo en sabia més, i tampoc. Ho vaig preguntar al meu fill, també la recordava del Cau, però tampoc en sabia més tros. I així va passar la tarda. La Gala feia un tren i jo li passava les peces acompanyades del “petit indi” que no ens el trèiem del cap. 


John Brown era un petit indi...


       I aquella nit, tampoc la melodia  no em deixava dormir. Fins que el matí ho vaig buscar i li vaig poder explicar a la meva néta qui era en John Brown. Com aquell petit indi, va ser una gran personalitat, abolicionista, que protegia els drets dels esclaus.  Res a veure amb el "petit indi" de la cançó!

  —En va salvar molts!

  —I com va acabar? —demanà la Gala. 

   —Li va semblar que li quedava molt per fer, encara! Es veu que, d’una vegada  volia finalitzar aquella  lluita i va  intentar rearmar els esclaus fugitius. Però com que no tothom hi estava d’acord, va ser jutjat i el van penjar.  

       I d’aquesta manera, a través d’una cançoneta que havíem  après molts anys enrere,  ens vam endinsar en la història  d’Amèrica.


       

John Brown
Foto treta d'aquí:  

Maria Aladern

divendres, de novembre 06, 2026

Zeptovers

"El zeptovers és un terme científic informal utilitzat en física de partícules per referir-se a l'escala de la natura que opera a la mida d'un zeptòmetre (10⁻²¹ metres), una dimensió aproximadament 100.000 milions de vegades més petita que un àtom."

La poètica de la naturalesa on la mà de l'home no ha intervingut mai ens deixa conceptes meravellosos i paraules noves, com ara zeptovers, matèria fosca, quark de bellesa, massa elevada, vida efímera, matèria i antimatèria. 

El descobriment del zeptovers pot resoldre el misteri del Big Bang. 
Informació a xx.ss. i fa 3 dies a la BBC 

 


                                            Matilde Nuri

divendres, d’octubre 30, 2026

Sensacions de tardor

 

La claror es va tornant tímida, deixant pas a la foscor. La llum s’apaga i els pensaments se m’enfosqueixen. Al meu voltant no passa res; ningú s’adona que està arribant la nit. Tothom camina d’un lloc a l’altre esperant un destí incert o, potser, un camí del tot cert. I jo espero el meu torn, realment sense un futur veritable.

A la terrassa del bar on estic, la taula amb estovalles grises, tovallons de vellut i cadira granat forma una unió òptima amb la resta de taules i cadires. Totes, perfectament alineades, tenen al centre una espelma de color de rosa amb una flama que, quan està a punt d’apagar-se, treu de les seves entranyes unes espurnes i reapareix amb tota la seva força, revivint una vegada i una altra la mateixa situació.

Rondejant aquestes taules, homes i dones ben diversos parlen de les seves vides amb la mateixa sintonia i intensitat que les flames i les seves espurnes. Aquests homes i dones estan integrats en el conjunt de taules i cadires; les seves robes, de colors tardorencs, es confonen amb les fulles daurades i taronges caigudes dels arbres del voltant, formant una harmonia perfecta. Algunes dones porten grans fulards al voltant del coll per protegir-se d’aquest aire que tant s’agraeix després d’un estiu calorós.

El cel ara ja està plenament adormit i, discretament entre els arbres, es veu la lluna, que amb una llum tènue i innocent enlluerna algunes taules i els fa perdre la intimitat. Ja ha arribat la nit. Es respira un aire agradable. La sensació és de calma, i la plàcida olor de cafè amarg, enmig de converses afables i d’altres de tortuoses, ho envolta tot. Només caldria una música suau per acabar d’arrodonir la bonança de l’entorn.

Jo segueixo esperant que arribi el meu torn. No sé quan serà, però aquesta quietud m’endinsa en el meu interior, em convida a fer un passeig per la vida i a digerir que alguna cosa ha de canviar en el meu recorregut rutinari per retrobar-me i viure el moment amb satisfacció i plenitud, sense creure que els temps passats van ser millors.

 


dijous, d’octubre 22, 2026

La periodista II

La periodista-II

 

—Bon dia, senyora X.

—Bon dia, senyor, digui’m!

—Vostè està satisfeta, amb l’article de la setmana passada?

—I tant, senyor. Molt satisfeta. Per què m’ho pregunta?

—Perquè si torna a escriure un article tan poc sucós i amb tan poca substància, potser haurem de canviar les seves condicions de treball.

—No l’entenc, senyor Z. Vostè em va dir que sortís al carrer i plasmés la vida tal com és. I això és el que vaig fer, ni més, ni menys.

—Doncs aquesta setmana hauria de fer el mateix, però bé.

—No entenc què vol dir “bé”, Sr. Z.

—No em puc creure que no m’entengués la setmana passada i no em puc creure que no m’entengui avui.

—Jo... Jo... Què vol que faci, exactament, senyor?

—Vostè és una ingènua. Què es pensa, que la vida consisteix a comptar formiguetes i a esperar que els fills se’ns facin grans? 

—Bé, doncs, en certa manera, sí. Aquesta és la meva idea del que és la vida.

—Llavors, vostè no mereix ocupar un lloc en aquesta empresa.

—Perdoni, pensava que aquesta empresa era un diari, sap? I que el més important, en aquesta vida de què estem parlant, eren les persones. Totes les persones.

—Vostè no ha entès res. Li donaré una altra oportunitat. Vull merda. Molta merda. Tota la que pugui recopilar. La vida en si mateixa no m’interessa. No interessa a ningú. Volem conflictes. Baralles. Destrucció. Enveges. Marro! Ho ha entès?


imatge trobada a google


—Senyor Z, ho entenc tan bé, que presento la meva dimissió al seu diari. Moltes gràcies per tot. Li desitjo que trobi allò que busca, però també li dic que jo, si tinc alguna cosa, a part de la ingenuïtat de què parla vostè, és dignitat. Bon dia tingui.


Montse Medalla

dijous, d’octubre 15, 2026

La periodista


imatge generada amb IA


La periodista ha d’escriure un article per demà mateix. Li han demanat que faci com es feia abans: que surti al carrer i descrigui allò que veu.

 

Fins ara tot el que havia de fer era llegir les xarxes socials, sobretot, els grups on es critica tot: des dels polítics, que sempre surten malparats, merescudament o no, fins als personatges més amagats, que pretenen fer la seva vida en pau, i que són passats per una trituradora implacable que els fa pols. Els likes es multiplicaven. I era molt fàcil. 

 

La periodista es llança al carrer, contempla la vida al seu voltant i pensa que potser no és necessari que tot allò que descrigui al seu article sigui greu, diabòlic, o que hi hagi sang i fetge. No cal.

 

Aquella nena que, asseguda a la vorera, compta les formigues que li passen pel davant, mentre la mare, endinsada en les falses notícies de les xarxes, no s’adona que un dia ja no podrà contemplar la seva filla comptant formigues, perquè la noia emularà el que la mare fa en aquests moments... Alerta! Per què no deixem de mirar la vida des d’una pantalla, per centrar-nos a veure el que tenim davant?


Corre cap a casa i escriu el seu article. 

 

El que no sabem és si el seu cap la felicitarà o li dirà que allà hi falta morbo.


Montse Medalla

dijous, d’octubre 08, 2026

Socialitzar


 Socialització

       —T’has de socialitzar!  —li deien les veïnes a la senyora Emilia. No pots estar sempre tancada. Et posaràs malalta! 

       —Si fins i tot quan va a comprar i quan passeja, va sempre sola. No  sé on deu anar —comentaven— perquè de vegades no la veiem en tot el dia.  Sembla que camina per llocs deserts on ni tan sols hi ha cafeteries! I no  hi podem fer res! Des que vam intentar regalar-li aquell gosset, tan bufó que era! que ens va engegar a passeig. Ni ens parla!    

    —I va tan ben arreglada —insistien— que podria molt bé venir amb nosaltres, però sembla que s’amagui. Més aviat se’n va cap a l’ermita de Sant Pau o al poble del costat, no sé...  

       —Si, ja  hem intentat d’anar a prop d’ella . Fins i tot, un dia va tenir la barra de tractar-nos  de xafarderes. Justament a nosaltres, que no tenim de qui parlar i no tenim res a amagar.

              I no és que fossin tafaneres.  Les senyores, l’únic que pretenien era fer una obra de caritat. Ajudar. Que no s’avorrís com els passava a elles.  

               Fins que una tarda, ara que ja  s’havia allargat el dia , es van decidir per la   ruta que sospitaven que seguia la veïna.

       —Goita, no és el teu nebot aquell que condueix pel descampat? 

      —Ei, Peret! El van envestir. Per què no ens portes a fer un volt?

       —És que estic fent pràctiques, respongué. 

       —Però si aquí no ens ha de veure ningú, si això és un desert!

       —I cap on voleu anar?

       –Tu comença. Ja t’ho direm.

      I el noi, que era bonifaci de mena, es va deixar convèncer.

       Camí de l’ermita de St. Pau,  van veure  un cotxe  que hi havia estacionat a la vora d’un marge.  

          El nebot, com que no sabia on anava, passava  de llarg.  —No corris, li cridaven—. No tindrien temps per  vigilar! El van posar tan nerviós que el cotxe se li va calar. Justament quan acabava d’avançar. 

       Des de la finestra del darrere, tres caps encastats  en el vidre van veure un senyor de cabell blanc, barbeta i ulleres daurades que obria la porta i ajudava a pujar la senyora Emilia, content com un pèsol.

        —Mira! La mosqueta morta! I nosaltres vinga a patir! –exclamaven,  acalorades. Ens haurà vist? Deien tot apressant  el nebot que, avergonyit , només pretenia sortir  del embús. 

       —Els haurem de donar un cop de mà. Aquest noi sembla que no se’n sortirà,  deia el xofer de l’altre cotxe tot fent el gest de sortir!

       —Hola bona tarda! Saludà a les senyores. Si volen que els ajudi, hauran  de baixar, per favor, només perquè  no hi hagi tant de pes... —els pregà.

       —Es veu que no tens gaire pràctica –li digué al noi—Jo em posaré al volant i vosaltres l’haureu d’empentar.   

             I aquí  tenim el senyor, intentant posar en marxa el motor   mentre  el noi, amb les iaies, empenyien amb tota la força que els permetien els seus ossos ja gastats.      

    

           

—Quina casualitat! On anàveu? Sort que ens hem trobat! A la veïna  se li escapava el riure, mentre les altres tres no sabien cap a on  mirar. —Ja veuen que no m’avorreixo!  —afegí— i a veure si espavilen, eh? Les advertí la senyora Emilia amb tota la picardia.

 

Maria Aladern

divendres, d’octubre 02, 2026

Salt endavant

El salt tècnic: dels relats a la novel·la de veïns


"L'evolució del grup demostra maduresa tècnica. Escriure relats independents sota un mateix llibre és un repte de coordinació, però el salt a la novel·la col·lectiva, centrada en una escala de veïns, és un repte d'orfebreria literària.

    En aquest projecte, les autores han de coordinar personatges i trames que s'entrellacen en una línia temporal comuna.

    El format d'escala de veïns els permet dur a terme allò que millor saben fer: observar la societat de prop, retratar la solitud urbana, posar de manifest les hipocresies diàries però, també, la solidaritat que neix entre desconeguts."


INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL









divendres, de setembre 25, 2026

Escriptura i música




Cornèlia Abril ja es troba a les acaballes de la seva novel·la conjunta.  Com que habitualment escric escoltant música, he volgut relacionar la música i el llenguatge, ja que  crec que comparteixen moltes característiques. Apareixen a la infància, milloren amb la pràctica i tots dos tenen la seva funció comunicativa capaç de transmetre idees i sentiments.  He trobat interessant buscar la similitud entre una orquestra i el treball d’ escriure una novel·la a diverses mans. La diferència principal rau en la naturalesa de la col·laboració: l’orquestra és una col·laboració interpretativa basada en la disciplina i la coordinació d’un grup nombrós de músics sota una mateixa direcció. Hi ha una partitura estricta i un director que unifica els criteris d’interpretació, i els músics hi aporten el seu talent tècnic. En l’escriptura conjunta, el procés és diferent. Els autors discuteixen la trama, les idees i els arguments d'igual a igual i prenen decisions consensuades. En un concert, l’acció passa simultàniament en temps real, mentre que en l’escriptura conjunta, un autor pot escriure un capítol al matí i l’altre revisar-lo al vespre. A l’orquestra, els instruments de vent, corda i percussió sonen alhora, i es reconeixen els timbres individuals formant un tot. Em pregunto si en un text compartit l’ideal sol ser aconseguir una sola veu on el lector no sigui capaç de notar en quin paràgraf s’ha canviat de mans o  bé és millor que cadascú tingui el seu propi estil i es mantingui la identitat de cada escriptora al llarg del relat.




    Neus Cereijo

dijous, de setembre 17, 2026

Escriure, llegir, pensar

Escriure, llegir, pensar

 



imatge generada per IA



Escriure és una feina apassionant, que es converteix en feixuga en el moment  de pensar què fer amb allò que s'ha escrit. 


Quan no se sap si aquell relat, aquells pensaments, aquella obra, llarga o curta, acabarà en un calaix de l'escriptori, o en una carpeta de l'ordinador. Fa mal, aquesta possibilitat. És com engendrar un fill a qui ningú no vol donar l'oportunitat de néixer. Una mala compració que, tanmateix, té alguna cosa de cert.

 

Hi ha moments a la vida en què, si no ets un escriptor consagrat i reconegut,que publiques i et llegeixen — i aquest matís és important—tens aquella temptació de pensar “per més que m’hi esforci, la meva feina no tindrà cap mena de reconeixement”. I dubtes. No saps si continuar escrivint o tirar la tovallola. 


I arriba un dia en què et preguntes si no és millor renunciar a l’esforç que suposa l’escriptura i a una submissió que no tens cap ganes de patir. 

 

Què busquen, els lectors? 


Tenen ganes de llegir aventures? 


Pensaments? 


Epopeies? 


Novel·les molt llargues i gruixudes? 


Novel·les curtes? 


Relats curts? O relats llargs? 

 

O potser és que ja en tenen prou amb fer scroll* amb el mòbil?

 


En aquest cas, ja comencem a tenir molt de perdut.


Els mitjanament optimistes, ens entossudim a veure aquella espurna d'esperança, allà, lluny, molt lluny.

 

*Moviment  per fer lliscar text, imatges o vídeos cap amunt, cap avall o de costat en una pantalla.



Montse Medalla

dijous, de setembre 10, 2026

La comoditat de mentir

La comoditat de mentir.

                    Imatge de google

–Mama, és que no ets capaç de dir una mentida ni que sigui per gastar una broma? —això li va dir la seva filla, quan encara no havia après el valor de la sinceritat. 

–I què en treus, de mentir, si no és fer-te malveure? —respongué, seriosament, la  mare. Un dia o altre, tant parlant com escrivint, surten les veritats. Hi ha un adagi que diu  “Més aviat s’atrapa un mentider que a un coix”.

–Així els que escriuen novel·les els podem considerar mentiders?

Aquest és un altre tema —respongué la mare—. La novel·la es basa en la ficció, i el lector ja ho sap. Aquests personatges que viuen en la imaginació de l’escriptor, han de respirar realitat perquè el lector se’ls cregui i en pugui gaudir.  

D’altra banda hi ha persones que tenen necessitat de mentir perquè sempre han de demostrar el que no són o el  que voldrien ser. Malgrat que moltes vegades et treu d’algun conflicte, em repugna la mentida. De tota manera, a mesura que un s’acostuma a dir mentides, cada vegada li dona menys importància, fins al punt que ells mateixos se la creuen i la utilitzen tantes vegades com calgui, sense mirar a qui fan mal. També es pot considerar com a mentida —la mare s’esforçava a convèncer-la— dissimular, amagar la veritat i deixar que creguin el que no és. 

              Mentre caminava cap a casa, en sortir de l’escola, la nena estava capficada. No trobava cap argument per rebatre la seva mare. ¿Què li respondria quan li preguntés per aquelles llargues converses del pare amb la mestra  —comença a fer els deures, li deia— mentre l’enviava cap a casa i trigava dues hores en arribar?

 

Maria Aladern

divendres, de setembre 04, 2026

La novel·la de Cornèlia Abril

Avui és el primer divendres de setembre i nosaltres tornem al blog de Cornèlia Abril. Us expliquem que, durant l’estiu, hem treballat en el projecte que vam presentar fa uns mesos. Mireu El projecte de la Cornèlia i mireu La nostra feina.




Les diverses situacions que viu un grup de veïns abans d’una reunió d’escala ens han permès gaudir del que més ens agrada: escriure. 

Com a resum podem anunciar que hem assolit la fita: tenim novel·la. Potser encara falten un retocs, potser encara no hem enllestit les últimes correccions i, sobretot, potser encara convé que el text reposi uns dies al calaix abans de ser presentada en societat. Sempre és bo que un text gaudeixi d’uns moments de quietud.

En aquest llibre, que serà el nostre sisè volum, hi participem quatre autores de C.A., cadascuna amb un estil d'expressió propi. Però hem fet un exercici de fusió per cedir la veu a la dona polièdrica que, per definició, és el grup literari Cornèlia Abril.

Continuarem informant.


                                                    

                                                        Matilde Nuri

dijous, de juliol 02, 2026

Que passeu un bon estiu!

 Estimats, estimades,

Cornèlia Abril es retira, durant l'estiu, per escriure força, i reescriure encara, amb la finalitat de polir la novel·la que està teixint.

    Totes juntes i per separat. 

                                Perquè, recordeu-ho: Cornèlia Abril som cinc, 

                    Que us desitgem que passeu molt bon estiu, que us guardeu de la calor, que us hidrateu... 

    Llegiu, rellegiu,  escriviu, també, si us ve de gust, en definitiva

                                                                Que gaudiu moltíssim!



Foto pròpia. El nostre mar.






divendres, de juny 26, 2026

Llegir, rellegir... La llibertat d’entendre.

 

                                            Imatge de Google

Algú, fa una eternitat, va teixir un tapis de paraules, i en acabar-lo, va deixar penjant uns quants fils sense nus. Algú altre, o també uns quants, tal vegada una multitud, o fins i tot jo mateixa, vàrem estirar dels fils i heus aquí la ingènua malifeta.

En desmanegar-se, les paraules, i segons del fil que estiràvem, prenien un significat o un altre. La història que contenia aquell tapis havia estat teixida per aquell algú que no dubtava. Però ell no va sospitar mai que durant molts anys, quasi una eternitat, algú altre, podia estirar d’aquells fils sense nus, modificant el sentit a cop de percepcions. Tota aquesta gent hem viscut les emocions dels personatges, hem passejat pels indrets on transcorria la trama, hem assaborit els menjars i hem begut l’elixir d’un món inventat o real o ambdues coses alhora. Cadascú al seu gust.

I encara avui queden fils per estirar que poden capgirar les històries tantes vegades com vulguem o necessitem. Infinitament.

Eva Ariza per Cornèlia Abril


 


dijous, de juny 18, 2026

I love you, Elisenda

I love you Elisenda

      Els llibres sempre m’han acompanyat tant, que no em  puc moure sense un llibre dins la bossa de  mà. 

      Aquesta vegada, però, calia posar-hi els cinc sentits. La meva editora m’havia demanat de  formar part del  jurat. 

     Feia molt de temps que no m’ho havia passat tan bé llegint un llibre. “I love you, Elisenda” de Rafael Poveda, és un llibre  carregat d’ironia, de tendresa, de poesia i, sobretot d’humor. Una lectura que no deixa indiferent.

       A mesura que anava passant  pàgines, m’engrescava cada vegada més.  Quan me’n  vaig adonar, unes quantes cares m’observaven com si fos un bitxo estrany. M’havia fet un tip de riure i no me n’havia adonat, ni on em trobava. Era en el tren de rodalies, al costat de la finestra,  cara al mar.  

       El protagonista  era un home que, sense voler, s’havia convertit  en el meu còmplice . Igual que jo,  també va trobar refugi en la escriptura. S’acabava de jubilar i pensava en  com s’organitzaria  per ser feliç lluny d’obligacions i responsabilitats.

      Ens parla de pecats capitals que ajuden a compartir bons moments. De deixar volar el cor i de retirar el fre de mà de la passió, sense aplicar tant de seny a la vida. També ens diu que  alguna cosa falla al món, si estimar  pot semblar inadequat. Si el cor, com els hotels de poca volada, ha de lluir el cartell de “complet”.

     Trobem un grapat d’anècdotes que valen la pena. D’un home vestit de gris que elimina l’acte marital els dissabtes a la nit. Dels qui després  de tants anys continuen plegant, juntets, els llençols. Del partit pacifista de Catalunya que defensa el dret dels cargols. D’un capellà d’ulls clars que fan joc amb totes les seves casulles, principal icona eròtica de les dones vestides de dol. I de la impuresa de la comunitat amish per utilitzar ,sense cap vergonya, artificis perversos com la roda i el sabó.

     També cura malalties tan complicades con l’evegèmia, mitjantçant l’enviadiàlisi.  

      Crec  que l’autor ha aconseguit ,amb aquest llibre, una de les millors teràpies per aixecar-nos l’esperit. Per alguna cosa en Rafael Poveda és metge . Una persona que es dedica a guarir. 

     Si teniu ocasió de llegir aquest llibre, espero us faci tan feliços com m’ha fet a mi. I tal com diu un poeta amic meu, “Poques vegades tenim ocasió de comprar felicitat a tan bon preu”.



divendres, de juny 12, 2026

ESCRIPTORS NOVELLS, CONSAGRATS I MEDIÀTICS

 



Vivim  en una època en què hi ha una quantitat considerable de plataformes on es poden veure pel·lícules, sèries i documentals. Aquestes acaparen l’atenció de molta gent i van  en detriment de  la lectura.  Hi ha moltes persones que a la nit, l’estona que abans dedicaven als llibres, ara l’inverteixen en aquestes plataformes.  

 

També penso contradient-me una mica amb el que he dit abans, que és el moment de l’escriptura. Cada cop hi ha més escriptors novells que lluiten per fer-se un lloc en el món literari.  Ara fa uns dies, amb unes amigues que són escriptores consagrades,  però no mediàtiques, parlaven dels periodistes, presentadors de televisió, actors, influencers, etc...,  que publiquen llibres aprofitant la seva popularitat. A casa nostra, el fenomen s’ha consolidat arran de diades com Sant Jordi, on sovint acaparen les llistes de vendes.

 

Reconec que,  fins fa poc, pensava que eren individus polifacètics  capaços de treballar en la seva professió i que, a més,  tenien el temps i la destresa d’escriure llibres, aconseguint unes vendes d’èxit i, en alguns casos, guanyant premis. Tenien la meva màxima admiració.

 

He llegit obres de diferents escriptors mediàtics. Alguns m’han agradat i d’altres m’han portat  a considerar que han assolit les vendes només pel fet de ser persones populars, arribant a la mateixa conclusió que les meves amigues escriptores “no mediàtiques”.

 

Com que m’agrada pensar en positiu, es possible que aquestes persones que aprofiten la seva popularitat per llençar-se a escriure sense descans cada vegada que arriba la diada de Sant Jordi, actuen com a reclam per a lectors poc habituals, ajudant a  agilitzar el mercat del llibre i estimular l’hàbit de la lectura.

divendres, de juny 05, 2026

LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL I NOSALTRES


Una mica per curiositat, una mica per voler saber com ens tracta la intel·ligència artificial, hem explorat el nom de Cornèlia Abril i el nom de les integrants del grup. Qui som? Què fem? D’on venim? 

Per fer-ho vàlid, anem a uns quants espais, i la conclusió és que la I.A. respon de manera sempre amable i processa en random, a l’atzar; fent cerques simultànies, obtenim resultats diferents. És divertit, però ens ha semblat no gaire fiable. A més també resulta graciosa quan ens demana disculpes i admet no haver fet una cerca prou acurada, però en la següent resposta el resultat encara és pitjor, més confús.

Per força hem de valorar els límits de la I.A.: On som, cap on anem i en quins embolics ens trobarem les persones si no ens decidim a legislar i posar ordre a l’àmbit de la I.A. 

Com a éssers humans, a nivell individual, entenem quina és la nostra contribució?


Aporto dos lectures recomanables: 

La encíclica del Papa Lleó XIV sobre la intel·ligència artificial i la dignitat humana, que es titula oficialment Magnifica Humanitas

El subtítol ho diu tot: SOBRE LA QUSTÒDIA DE LA PERSONA HUMANA EN EL TEMPS DE LA INTEL·LIGÊNCIA ARTIFICIAL.

 



J.I. Latorre, físic quàntic català:  Un nuevo contrato social.  Editorial Rosamerón




"Si no regulamos la IA, todos seremos infelices. Y vamos a perder tres cosas si no la usamos para el bien: nuestra habilidad de decidir, nuestra capacidad de organización y nuestro criterio propio." (J.I. Latorre)

dijous, de maig 28, 2026

Metaliteratura?

Metaliteratura?

 

Uns quants mesos enrere, en  un programa de ràdio, vaig sentir una entrevista a una persona que jo no havia sentit anomenar mai: Enrique Murillo. No em sonava de res, però a mesura que l’anava escoltant, tot el que explicava em semblava d’allò més interessant. Parlava amb total llibertat i sense filtres, de temes que van despertar el meu interès, ja que l’home s’havia passat més de mitja vida entre editors, editorials, autors, representants d’autors, i el món que envolta tots aquests temes. 

 

Ell mateix diu —ho extrec de la contracoberta— que va ser autodidacta, tot i que va cursar el grau de periodisme.

 

Ha escrit altres obres, però el que va despertar el meu interès va ser l’última publicació, de la qual parlava a l’entrevista: Personaje secundario. La oscura trastienda de la edición. Trama editorial, 2025, Madrid.

 

Dedica l’obra als seus pares, als seus fills i nets, a tota una sèrie de persones més, però, sobretot, li dedica, segons ell mateix, a la dona de la seva vida, Fe Blasco. In memoriam.

 

Comptant l’epíleg,  el llibre té 538 pàgines. Vaig per la pàgina 101 i cal que digui que no el penso llegir d’una tirada. No cal. És interessantíssim, potser perquè, tot i la densitat de l’obra, la seva manera d’escriure es fa planera. No dic que ho sigui. Dic que, a mi, se’m fa planera, perquè tot el que diu em sona d’una manera o altra. Això és el que fa la Història en nosaltres, quan n’hem estat partícips, ni que sigui de lluny. Que a alguns, ens interessa.

 

No és la meva intenció fer una extensa ressenya del llibre, sinó fer constar que a mi, particularment, m’agrada.

 

Com que en cap lloc del llibre he vist que estigui prohibit extreure’n un bocí, només posaré mel a la boca de qui li interessi, com a mi, tot aquest món. Xafarderies incloses (no en transcriuré cap, de xafarderia. Però n’hi ha. Algunes, de ben sucoses).

 

“Tomé del ensayo El espejo y la lámpara la categorización que hace M.H. Abrams de las “orientaciones” de la crítica a la hora de entender los procesos literarios. Y apliqué, sobre esa organización de teorías, el esquema de las cuatro funciones del lenguaje que tomé de Jacobson. Comprobé que cualquier teoría literaria podía ser clasificada bajo cuatro únicos conceptos. Y comencé a utilizar este esquema conceptual en mi análisis de los textos(...)”

 

Acabo amb el nom del capítol que estic llegint actualment: “La transformación de la lectura y la edición en España (1978-1983)”





 

dijous, de maig 21, 2026

Sant Jordi, fins l'any vinent!

Sant Jordi,  fins l’any vinent !

M’agrada escriure, m’agrada llegir, m’agrada passar les pàgines,  l’olor de la tinta i del paper que parla sense fer soroll. M’agraden les novel·les. Admiro l’imaginació de l’autor que em fa viure històries fantàstiques, o tan realistes que té el poder de fer-te-les teves. Penso en com ho resoldrà i en com ho resoldria jo, si estigués al seu lloc. 

M’agrada la història  dels països, de las civilitzacions i sobretot entrar en la vida de les persones que l’han creat i l’han format. 

Que seria de nosaltres, si no tinguéssim llibres, o si no haguéssim aprés  a llegir? O si no s’hagués inventat l’escriptura? Per sort,  avui els libres entren a totes les cases, tous, forts, amb cobertes o sense, de totes formes i colors, per a grans i petits.

El llibre mereix una festa. Sant Jordi envoltat de roses. Una celebració que festeja els llibres. I els posa a l’abast de tothom . Llibres que et diverteixen, que t’instrueixen, que t’obren la ment. Hi ha llibres de contes pels infants, pels erudits, llibres tàctils com el Braille que  resolen la discapacitat visual.  I per fi hi ha l’opció de l’audiollibre. Té la comoditat que el pots portar al damunt, no ocupa lloc. I el que té més valor, pots experimentar el plaer de la lectura sense cansar-te la vista.  

Malgrat tot, no hi ha com el tacte d’un llibre  en format paper. Pots fer-hi anotacions, pots anar d’un lloc a l’altre amb facilitat i el pots guardar a la teva biblioteca com un record que t’ha fet feliç. 


divendres, de maig 15, 2026

I DE PRIMER, UNA D'AVENTURES

 


El pirata John Silver de l’Illa del tresor, la reina de cors a Alícia en terra de meravelles, el capità Garfio de Peter Pan, el capità Ahab a Moby Dick, Frankenstein, Joe “el indio” de Tom Sawyer, Dràcula, la bruixa de l’oest al Màgic d’Oz, i així podria seguir fins a l’infinit i no em cansaria d’anomenar malvats i malvades de totes aquelles històries que em varen captivar en la infantesa, com a molts i moltes de vosaltres.

Sempre he pensat (això que diré ara és molt subjectiu) que els herois i les heroïnes d’aquelles lectures i de bona part de la ficció literària de tots els temps, són personatges secundaris, però imprescindibles per fer brillar les veritables estrelles de les històries, els dolents i les dolentes.

Com a bona Sagitari, soc aventurera de mena i els llibres d’aventures sempre m’han acompanyat. Llegir, per mi, és la manera de temperar aquest esperit rebel i curiós. És la manera de viure somiant desperta, totes les peripècies, viatges, conjurs, amors, i moltes altres coses interessants, mimetitzada entre els fulls d’un llibre.  Amb els anys, però, he anat descobrint altres lectures més realistes, més costumistes, també filosòfiques, algunes vitals, d’altres necessàries i moltes d'elles apassionants, que han anat conformant la meva geografia literària. Un altre dia us en parlaré.

Avui, vull mencionar com a llibre que va marcar un abans i un després en el meu creixement com a lectora, Els Miserables de Victor Hugo. En aquest llibre vaig trobar la gran aventura. Vaig descobrir pàgina rere pàgina, com es poden construir mil històries a través d’una història principal i no perdre el fil de l’argument en cap moment. Vaig ensopegar amb un elenc de personatges brillant, en una època que sempre m’ha fascinat i en una ciutat que tinc mitificada des d’aleshores. Vaig conèixer un heroi de carn i ossos amb totes les seves misèries i  vaig quedar enlluernada amb l’antagonista perfecte. No pas un malvat a l’ús. Què va! La seva maldat envers el món i el protagonista en primer terme, naix de la seva honestedat irreprotxable. Uauu! Sento l’expressió, però vaig flipar!

Després he llegit molts llibres on s’expliquen històries envers de la història principal i els he gaudit molt; L’Eneida, El Quixot, Cent anys de solitud, Les mil i una nits, i uns quants més.

Emily Dickinson va dir que per viatjar lluny, no hi ha millor nau que un llibre.

 

 


divendres, de maig 08, 2026

DIVERSITAT

 


Un dia, escoltant la ràdio, vaig sentir una oient que va dir que estava llegint un llibre que la fascinava tant, que volia allargar el moment d’acabar-lo. 

Ho explicava amb tant sentiment que, sense saber de què anava, ni quin autor/autora l’havia escrit, em va agafar un desig desmesurat de llegir-lo. 

Es va crear tanta expectació que l’endemà molts altres oients trucaren a l’emissora demanant el títol del llibre.

Em va faltar temps per comprar-lo i començar a llegir amb molta il·lusió.  

No diré el nom del llibre, ja que segur que ha emocionat a molts lectors, però jo em vaig estancar durant un temps, sense donar-me l’oportunitat de llegir nous llibres. Em va fer reflexionar, en veure la pluralitat de pensaments i interpretacions dels lectors vers qualsevol text, i observar que no a tothom li pot interessar el mateix tipus de literatura.

Ara fa poc que he finalitzat un llibre que sí que m’ha captivat i he tingut la mateixa sensació d’aquella oient. ”La trena”, de Laetitia Colombani. He trobat genial com es van enllaçant les històries de tres dones. Una reflexió sobre les dificultats que les  dones troben al llarg dels seus camins, tan diversos, i el fort esperit amb què ho encaren.

I em pregunto si els lectors que l’han llegit, han  tingut  aquesta sensació que “no vols que s’acabi”,  o si l’han deixat, per donar una oportunitat a altres lectures.