FIGURANT

 FIGURANT

 

Ja soc a casa. Espero que el primer dia de curs hagi anat bé. Ja em passaràs els apunts i m’explicaràs què heu fet. T’haurà estranyat no trobar-me a classe, però no he pogut resistir la temptació de no anar-hi.

He agafat l’autobús i en baixar  a Plaça Catalunya, just davant del  Bar Zuric, hi havia molt de moviment.  M’hi he apropat i quina ha estat  la meva sorpresa quan he vist que hi havia càmeres de rodatge, focus, maquilladores, material d’attrezzo i tota mena de gent. Tot em feia pensar que era la gravació d’una pel·lícula. M’he quedat  una estona per allà i, de cop,  veig en Fernando Trueba parlant amb Javier Bardem.  El cor m’ha fet un salt i he pensat que no em podia perdre l’espectacle.   

Ja saps com m’apassiona el món del cinema. M’agrada observar els diferents plànols de gravació d’una imatge, les dissemblants llums que s’utilitzen, la quantitat de personal tècnic que participa per gravar una sola escena. I si al darrere hi ha un director i un actor de primera línia, aleshores és normal que qualsevol decideixi que si arribes tard al curs de narració, no passa res. De fet -he pensat- el primer dia hi ha les presentacions i tampoc donaran tanta matèria.

 

Ja era gairebé un quart de set de la tarda i començava a caure el sol. Les llums dels focus anaven amunt i avall. De cop m’he sentit inspirada, i encara em pregunto com ha estat, perquè ja saps que soc molt tímida. M’he dirigit a dues noies que semblava que manaven molt i els  he demanat si necessitaven figurants per la pel·lícula que estaven rodant. I com que havien  fallat alguns extres, m’han fet quedar. 

 

Des d’aquell instant, he oblidat qualsevol lligam amb la realitat i m’he endinsat en el món fictici d’aquella història que encara no sabia de què anava, però ja em tenia encisada.

 

Com a figurant, l’única cosa que he fet, ha estat seure en una cadira  amb dues persones més al voltant  d’una taula, a la terrassa del Zuric. A la taula del costat hi havia en Javier Bardem parlant amb altres dos actors que no he reconegut. 

 

He arribat a casa  cap a quarts de dotze i m’he posat ràpidament a escriure aquest e-mail per explicar-te la meva experiència i disculpar-me,  ja que havíem quedat d’anar juntes el primer dia. Ens veurem el dimarts vinent .

COMPAGINAR UN LLIBRE

Que tot arriba és una expressió de justícia potser poètica. Tant se val, ja ens va bé pensar que aquesta frase feta inclou projectes difícils, com seria el cas d'escriure i autopublicar una obra, compaginar el nostre llibre des del moment de la seva concepció fins al punt i final. 

Un procés de complexitat. Perquè es tracta d’unir les parts independents de lletra i d’imatge. I, en el nostre cas concret, a Cornèlia Abril, amb cincs relats de cinc autores.

Hi ha dos moments àlgids en aquest procés: la gestació i les galerades.

 

A l’inici, quan la idea només existeix en la imaginació però ja es veu factible. Al final, quan  l'obra ja és un objecte, amb totes les pàgines maquetades, amb el seu tacte i amb la seva olor; també amb algunes errades que cal rectificar. I amb tota la carrega emotiva de veure culminat el procés de creació.

Les nostres inquietuds

Després de l’estiu i a les acaballes de la pandèmia per coronavirus, les nostres inquietuds es mouen en espais molt allunyats del que podríem considerar constitutiu de dogma. La mentalitat que ens identifica com a grup literari és la cultura de la ment, i no el pensament invers.

Integrat per dones d’edats diverses -per sota la franja dels 40 anys en endavant-, Cornèlia Abril escriu per a lectors d’edat i condició adulta. En el llibre nou que aviat podrem oferir al públic, cinc autores escrivim amb la intenció de narrar les vides de cada dia i amb el propòsit de relatar els entorns que les nodreixen, literàriament, cadascuna amb la veu i l’estil que la identifica, des de l'observació sempre atenta. 

A les nostres biografies literàries hi ha obra publicada, obra premiada i també alguna obra inèdita que, confiem, no tardarà a despertar l’interès d’una editorial. Aquí podeu trobar la pàgina amb les nostres publicacions: clica aquí.

Llegir i tornar a escriure, per aquest ordre, és la feina d’ofici que fem a Cornèlia Abril. 

És la nostra contribució al sector literari. 

Tornar, escriure, llegir...

 Tornar a casa sempre és un al·licient .Tornar després de les vacances, per molt bé que t'ho hagis passat, o per moltes coses maques que hagis visitat, fa il·lusió.

La línia del temps pot ser molt llarga, i es pot percebre com a molt curta. "Fa quatre dies que..." , "Sembla que va ser ahir que vam fer, que vam anr, que va néixer..."

Cornèlia Abril ja fa sis anys que treballa. Ja porta tres llibres publicats i va pel quart, que ja no trigarà gaire a sortir.

Per això, dins d'aquesta línia del temps, més llarga o més curta —depenent de la percepció de cadascuna de nosaltres— hi tenim totes les vivències, els moments bons i els no tan bons, les feinades per aconseguir objectius, les reunions, ara també les reunions en línia —que també tenen el seu què—. I aquesta llarga o curta línia, ens va mostrant un camí de treball, que ben aviat compartirem amb vosaltres.

Escriure esdevé un treball de picar pedra, no tan feixuc com estimulant. Però no deixa de ser un gran esforç, igual que representa un gran esforç, en aquesta societat actual nostra, dominada per mediàtics i famosos, que Cornèlia Abril intenti fer-vos arribar el seu nou treball.

Persistirem! Us anirem comentant les vicissituds, els moments de joia i també de nervis, i, així que puguem, us oferirem el quart llibre, que estem arrodonint amb tota la il·lusió.

Cornèlia Abril ha tornat a casa. Voleu compartir les seves inquietuds?

Comencem a acomiadar-nos dels nostres estius i entrem de ple en una tardor curulla de lectura i d'escriptura!

Crònica d'un viatge a Tarragona

 CRÒNICA D’UN VIATGE A TARRAGONA

Quan vaig veure la meva germana, escopetejada, dirigint-se a l’empleada en lloc de venir cap a mi, em vaig posar en guàrdia: s’havia deixat un paquet a l’estació de Sant Celoni.

–Vagin a informació i els atendran.

Com una Caputxeta Vermella del segle vint-i-u, la Conxita portava, no en una cistelleta, sinó en una bossa de paper gruixut amb nanses, una gerra de mel, no per a l’àvia que vivia en el bosc, sinó per a la “Madre Superiora”, ex madre i ex superiora que viu a Tarragona.

–Què hi havia a la bossa? –li pregunta l’empleat, pendent del telèfon.

–Doncs miri, una gerreta de mel. Anava a casa de…

            –No cal, ja em sé la història. Quan torni trobarà la mel a l’estació. ­–I amb sornegueria– si no se l’ha menjat el llop, clar.

Decidides a que aquest episodi no ens aigualís el dia, vàrem baixar, tranquil·lament, cap a l’andana. Un cop aposentades a la part de davant del tren, ens atropellàvem una a l’altra per poder parlar de tot. Feia molt que no ens vèiem i ens havíem de posar al dia. Jo em delia per poder tocar el meu tema preferit, però no volia semblar egoista parlant sempre de mi, i, després de passar un temps, més aviat llarg que curt, vaig disparar:

–Ah!, mira, ara que ho recordo, t’he portat l’últim que he escrit.

He de dir que la Conxita és el meu “sparring”, no és imparcial, amor de germana, però ben segur que a mi em passaria el mateix.

–A veure… això no ho havia vist!

I entre parers, rialles i tota classe de comentaris, enfilades en el setè cel, vèiem acostar-se l’interventor, i li vàrem preguntar per què el tren portava tanta estona parat.

–Es que aquí és final de trajecte. On van vostès?

–A Tarragona…

–Però si hem estat cinc minuts aturats davant de l’estació…

–Ostres! Així on és aquí?

–Port Aventura.

–I ara, què podem fer?

           –Doncs esperar un altre tren que vagi a Tarragona. A dos quarts de deu en surt un.

–I hem de tornar a agafar bitllet?

Una mica de pena sí que li devíem fer a aquell bon home, perquè ens va dir que no calia, ja que l’interventor era ell mateix.

            L’estómac se’ns va dilatar de tan de riure. Vam passar una vergonya! Tot estant d’esquena al públic, vam quedar soles. Em sembla que els turistes es van pensar que ja havien començat les atraccions de Port Aventura.

            A l’estació de Tarragona ens esperava la “Madre Superiora”, que ara ja no és Madre ni Superiora, i nosaltres, a més d’arribar amb retard, li vam haver d’explicar que ens havíem deixat la gerreta de mel dins una bossa de nanses i paper gruixut a l’estació de Sant Celoni.

             –I “are”! Com pot ser que hàgiu passat de llarg, unes noies tan eixerides com vosaltres…

 Després d’un festival de ruïnes i monuments acompanyades d’una guia de luxe, vam gaudir d’un bon dinar davant del balcó del Mediterrani. Al caliu de tan vella amistat, no donàvem l’abast en la conversa sobre temps passats i temps presents, tant, que només amb la promesa de que tornaríem un altre dia ens va deixar marxar. Vàrem fer el viatge de tornada sense cap contratemps, i amb una aventura més a les espatlles.

 No sé si ensenyar-li aquesta crònica a la meva germana, ja que m’he permès la llicència de “La Caputxeta”, però ho he trobat divertit, mira!

 

                                                                                                                               Maria Aladern

UN DIA QUALSEVOL

 

UN DIA QUALSEVOL

Des de fa quaranta anys la Berta puja l’autobús a un quart de vuit del matí. És molt puntual, no li agrada fer tard a la feina.  És més, hi vol arribar uns quinze minuts abans per a prendre el cafè matiner. El  trajecte és de trenta-cinc minuts. Du el seu llibre, la radio i l’Iphone. Cada matí té una discussió amb ella mateixa, amb idèntica reflexió. Dubta entre engegar la ràdio, llegir o escoltar música. Avui es decideix per la ràdio. No sap quina cadena posar. Finalment opta per preocupar-se pel que passa al món. Quan ja fa cinc minuts que atén el que diuen, s’avorreix. Les notícies no varien mai i la posen nerviosa.  No és dia per posar la radio -pensa-.  Tampoc pot llegir perquè hi ha massa gent i no pot seure. Toca engegar l’Iphone. Un altre contratemps. Què podria escoltar? Té el dilema de posar música clàssica o aquell CD que va gravar la Gemma, la seva filla, quan tenia 20 anys. Ja se’l sap de memòria, però no es cansa sentir-lo. Com era d’esperar, obre L’iphone i comencen a sonar aquelles cançons que ha sentit mil vegades en aquest mateix trajecte. Hi ha molta circulació, però està tranquil·la perquè podrà fer l’obligat cafè per arribar desperta a la feina.  Amb els auriculars posats, mitjançant la música, s’endinsa en la seva vida i no s’adona del que passa al seu voltant.  Sembla que finalment ja ha arribat la tardor, ha refrescat, rumia. Ja era hora, ja que som a mitjans de novembre, i fins ara hi havia temperatures de ple estiu. Pensant en la tardor, recorda que el Nadal arribarà en un no res. No és que li agradin particularment les dates nadalenques però fa uns tres anys que les gaudeix especialment. La Clàudia i la Gemma, les seves dues filles vindran a passar les festes. La Clàudia ja fa 3 anys que va marxar a l’altra punta del mon, només la veu un o dos cops a l’any. La Gemma se’n va anar fa sis mesos, per sort , més a prop i la veu sovint.  Les enyora molt. En té molts motius. Sap que quan tornin de les noves experiències res ja no serà igual. La independència, ja assumida,  comportarà que no visquin a casa. Ho comprèn, tenen edat per fer-ho, però així i tot, aquest fet l’entristeix. Hi ha moments de la vida quotidiana en què les troba a faltar. Vivències que ja no s’esdevindran,  perquè elles no hi són.  Té la percepció que aquests instants li han estat robats. Les vivències que tinguin quan tornin en seran unes altres.  

La Berta decideix deixar d’escoltar música, li porta massa records i a més, la tardor la posa nostàlgica i ja té els ulls plorosos. Avui no és dia  ni per parar l’orella a la ràdio, ni per la lectura, ni  per sentir música. Discretament comença a observar la gent que hi ha al seu voltant. Ella no és una dona que es fixi en els detalls de la natura ni dels distints ambients urbans, però sense adonar-se’n, de manera espontània,  fa volar la imaginació i analitza les persones. Dia rere dia, durant anys ha vist pujar en aquell autobús, i a la mateixa hora, dones i homes com ella, amb les seves vides diferents. D’algunes dones, fins i tot  sap els fills que  han pogut tenir, perquè les ha vist de molt jovenetes, embarassades un cop, dos cops... i en canvi no té ni idea de com es diuen. Al llarg d’aquests quaranta anys s’ha adonat que hi ha hagut gent que sense cap raó aparent, han deixat d’anar a la seva cita de cada matí. Dies i dies sense pujar a l’autobús,  i es pregunta si deuen haver canviat de treball, si és que els han acomiadat, o si ja deuen haver-se jubilat. No ho sabrà mai i tampoc pot demanar-ho a ningú perquè no sabria a qui preguntar. Fins i tot poden haver agafat una malaltia i no n’arribarà a tenir coneixement perquè  no hi té cap contacte. És realment curiós, que hi hagi persones a qui veus cada dia de dilluns a divendres durant anys, encara que sigui només una estona, i de les quals no saps res. Realment som molt poc comunicatius i sociables, pensa.

De sobte, la Berta s’adona que ha arribat a la seva parada. Baixa del bus i va directa a prendre el seu cafè matiner abans de començar la jornada laboral.

 

 

Ombres

Ho sabien fer i repetien sempre la mateixa tirada. Llançaven un paperot arrugat al cap d’algú. Si podien dos i provinents de  cantons oposats. Era per despistar. També n’hi havia un que portava bombes fètides. I un altre que posava a la cadira una poció màgica, al desgraciat de torn li feia venir fred i calor i fred i calor i fred al cul. Tothom reia per sota el nas. També els mestres que miraven de reüll, parlaven d’esma i es giraven d’esquena quan s’adonaven que, de les últimes files, s’alçava un alumne amb el bolígraf Bic, sense mina, a punt per escopir arròs a tort i a dret.

Més tard canviaven cromos i jugaven a bales i s’entretenien dibuixant cors a la pissarra i enviant cartes d’amor que escrivien i signaven com a anònims. Les vacances eren una esquinçada difícil de gestionar amb l’alteració del cos encès i la necessitat constant de viure en companyia. El final de curs tallava la dinàmica de barrila permanent. Les famílies tenien viatges programats i estades al poble o feines interines i senzilles per a ocupar l’oci dels nois i noies. Uns feien fotocòpies o endreçaven papers en un despatx, altres transportaven paquets en la bicicleta, altres ajudaven un jardiner o en un esplai. 

Els quaderns d’exercicis d’estiu eren la pitjor desgràcia, i el primer dia sense escola ja quedaven aparcats en un calaix sota qualsevol muntanya de llibretes gastades i guixades i plenes d’adhesius acolorits. Anaven a berenar gelats a la plaça i sortien els dissabtes a ballar sardanes. Feien pastissos amb iogurt de llimona i convidaven els veïns a xocolata desfeta. Organitzaven festes mixtes i ballaven les musiques lentes de cantants romàntics.

Ocupacions menors, diu un. Vam aprendre a fer poca cosa de bo, diu l’altre. Després vam créixer i la nostra ombra s’engegantia. Tant que la vam perdre de vista.

La néta de "el tio Juan"

 La néta de “el tio Juan”

Era cap al tard. En aquell pati, a l’ombra de les oliveres, s’hi respirava tranquil·litat. Semblava que tothom tenia la feina feta. Parlaven dels que havien marxat, dels que tornaven, dels que vindrien per les festes...

Arribaven a poc a poc, alguns recolzats en una mangala, ara l’un, ara l’altre s’anaven asseient en aquella espècie de pedrís en forma de mitja lluna.

–Bona tarda! Què, com anem?–. Converses carregades de monotonia i ensopiment. Tot era gent gran, gairebé tots nascuts abans de la guerra civil. Alguns ni tan sols havien anat a l’escola, i d’altres sabien posar la seva firma i no gaire cosa més. Gent que s’havia conformat a subsistir, la majoria perquè no els havia quedat més remei, i d’altres perquè ja els hi anava bé. Per comoditat.

De cop, va aparèixer una noia, jove, somrient, amb una cartera a la mà, tot movent els cabells pentinats amb una cua de cavall. Tots la saludaven, contents. Semblava que havia arribat l’alegria. Era d’una altra generació, o més ben dit, de dues generacions enrere, i, pel que es veu, tenia una bona feina.

–Què, ja has plegat avui, Rosa?– Ella, molt amable anava contestant. Tothom l’afalagava. Jo feia d’espectador.

–És la néta de “el tio Juan”– em van dir.

 Anava arribant més gent i el cotarro s’animava.

–Hem sentit per la ràdio, tot venint cap aquí, que han recollit una pastera plena de migrants.

–Una altra vegada?– saltà un dels que semblava mig adormit. –Jo no sé què haurem de fer! A on els han de posar tota aquesta gent?–

–Això només porta malalties– continuà un altre tot rascant-se la calba.

–Dormen pels carrers i la meitat són uns delinqüents. I a sobre treuen la feina als d’aquí– afegí una dona sense deixar anar el ganxet.

Llavors, la néta de “el tio Juan”, la que representava més culta, la que tenia estudis, la que es guanyava bé la vida, va voler donar la seva opinió. Va pontificar tota seriosa:

–Jo el que faria, en lloc de recollir-los, és enfonsar les barques. Ja veuríeu com aviat s’acabaria el problema!

Tothom va callar. Només se sentien els pardals. Ella havia dit el que ningú gosava dir.

I jo, que era l’única forastera en aquella reunió, no vaig dir res perquè m’havia quedat amb la boca oberta. No m’ho acabava de creure! Pensava si aquesta era una representant de la joventut d’avui en dia, si no tindrien mestres o tutors que els hi expliquessin que les coses poden ser d’una altra manera? M’esparverava imaginar que, qualsevol néta de “el tio Juan”, amb tota la seva desimboltura, algun dia pogués arribar a tenir accés al govern del país.

 Confiem que només sigui una rara avis, i que n’hi haurà d’altres de la seva generació que, tal vegada, seran capaços d’embarcar-se als vaixells salvavides.

Vacances

 

Després d’un any de pandèmia, qui més qui menys teníem ganes de sortir de casa. No pel fet de sortir, físicament, sinó pel fet de saber-nos mentalment de vacances. Vivim en una societat que ens ha educat per fer descansos, així, de tant en tant.

Això estaria molt bé si, quan ens hi van haver acostumat, ho haguéssim viscut com a una cosa natural, com un dret adquirit, però d’una manera tranquil·la. Què ens ha passat, però, a tots? Doncs que ara, de la mateixa manera que ens han inculcat que és bo fer vacances per descansar d’un any de treballar dur, ens diuen que hem de fer-ne per obligació (o gairebé).

Qui no fa vacances, és una mena d’empestat!

Qui, a la tornada de les vacances, no té la pell ben bruna, és observat com si fos un ésser estrany, com si no tingués el mateix dret d’estar blanc, que d’estar morè.

Qui, a la tornada de les vacances no compta amb un bon àlbum de fotografies, com més gruixut millor (ara ja, en format .jpg. Allò del paper ja no es porta), és una “rara avis”.. I a més, si és possible, cal difondre’t per totes les xarxes socials. Si no en tens, ets estranyot.

De la mateixa manera que ens venen i ens fan consumir roba, cultura, menjar, begudes, festes, festivals i festivalets... la qüestió és consumir, consumir i consumir! Fer vacances i fugir una mica dels patrons marcats, però, pot representar un plaer! Us faig partícips del magnífic dia que s’ha llevat avui, poc, molt poc abans que el sol sortís amb tota la seva esplendor. Bones vacances!

Foto: Torredembarra. És meva, l’he fet aquest mateix matí. 

Montse Medalla, per Cornèlia Abril

El mirall rodó

 

Arriba panteixant amb la maleta. Això és pitjor del que creia, pensa, si rebufa només amb aquest tram d’escales.

    L’home, el gai que regenta l’hostal —perquè és gai, l’ha vist en una fotografia del despatx abraçat amb posat dolç a un altre home, i des de fa uns dies ja no li passa que pensa que tothom és amic o germà d’aquest o de l’altre, i ara ho veu tot des d’un prisma sexual: li ha caigut la careta, la innocència o la tranquil·litat d’esperit, no n’acaba d’estar segura—, l’home gai li obre la porta de l’habitació i li entrega la clau mentre li recorda els horaris de l’esmorzar i li mostra on hi ha el comandament de l’aire condicionat i el bany, com si ella no disposés de dos ulls a la cara o no tingués els coneixements bàsics per passar una nit en un hostal. Mentre acomiada l’home gai amb un somriure —perquè això sí que ho sap fer, que tot li sembli malament però alçar les comissures dels llavis de forma natural—, fa una llambregada ràpida al vestíbul del primer pis, on té l’habitació. Ara s’adona que l’estil barroc de la planta baixa també continua a la resta de la casa. S’ha equivocat, es renya, i tanca la porta. Massa inputs de cop.

    Per sort, l’habitació està decorada amb més gust —tot i que carregada— i al bany les tovalloles són blanques i no hi ha quadres. No hi ha cosa que la posi més nerviosa que els llençols i les tovalloles de colors i els quadres a les cambres de bany. Perquè llavors es dutxa amb la sensació que la humitat de l’aigua malmetrà l’obra d’art. Perquè llavors es renta les dents quieta davant de la pica, amb el que això la molesta, per si taca el mirall amb els puntets blancs que surten disparats de l’encontre vigorós entre el raspall i l’esmalt i les genives, i ja se sap que les taques al mirall són dobles, i això encara la fa posar més nerviosa. Ella prefereix allunyar-se de la pica per rentar-se les dents, situar-se allà on no pugui tacar res. I si un quadre prop de la dutxa o la banyera ja li trasbalsa l’humor, un quadre a la paret del bany la fa sortir de polleguera. Encara pitjor seria un quadre sobre el vàter o sobre la porta, l’art amenaçador que et pot desnucar sense que te n’adonis.

    Però ha vingut a descansar, a allunyar-se del món, a deixar el cervell en blanc per poder decidir, i està vist, pensa, que s’ha equivocat en triar un hostal a un poble petit, perdut a la muntanya i allunyat de tot. Però com ho podia saber, que estaria regentat per una parella de gais? I que, a més (o potser per tant), passaria una nit en una habitació més ben decorada que les de les revistes? La capçalera del llit és senyorívol i té motius florals, i hi ha un dosser del qual en baixen uns cortinatges elegants. A tocar hi ha un llum de sostre amb sis braços, platejat, carregat de vidrets que brillen amb el sol que entra per la finestreta i que despleguen milers d’arc de Sant Martí per les parets, milers de minúscules banderes gais disseminades per habitació. Així no es pot pensar amb claredat.

    Més li hauria valgut un hotelàs tocant a la carretera, d’aquests tan impersonals, amb les parets grises i els banys il·luminats per sota. No buscava res depriment, però segurament entre un tipus d’allotjament i l’altre hi deu haver alguna cosa que li hauria anat millor, però ara posa’t a buscar. Ella no tenia tant de temps, pensava. En un hotelàs, la probabilitat de creuar-se amb altres persones seria infinitament més elevada, però com a mínim no hi hauria tants detalls que fessin que el seu pensament anés fent salts d’idea en idea per anar a parar sempre al mateix lloc. Tants quilòmetres per no res. Però el que està fet està fet, i se sent massa cansada. Està clar que el cervell no li funciona bé. Ho hauria d’haver previst, però és un tema que no domina, un camp que desconeix i que mai no havia pensat que arribés a tocar. I encara més per obligació.

    L’home gai li ha dit que hi ha piscina, i que ara no hi ha ningú perquè tothom ha baixat a la platja a passar el dia o a Alacant, que queda aquí mateix, a mitja horeta en cotxe. No ha dut banyador, però un dels conjunts de calceta i sostenidor que porta sempre per si de cas farà el fet. Així que es canvia, es tira el vestit verd per sobre, agafa la tovallola del bany i surt de l’habitació per anar a remullar-se una estona.

    Davant per davant de la porta de l’habitació hi ha tres pintures i un mirall rodó, com aquell del quadre El matrimoni Arnolfini, que la fascina i tant la inquieta. Sempre ha pensat que la dona era massa jove per estar embarassada i que l’home tenia cara de gai (en realitat, de sodomita hipòcrita i avergonyit de si mateix que embarassa noies per dissipar les ànsies sexuals que li provoca no atrevir-se a admetre que el que vol és follar amb homes). I a més, aquell mirall rodó que mostra un parell de personatges que observen l’escena, possiblement el pintor, Van Eyck, i ella mateixa, que no pot treure la vista de sobre els Arnolfini; sempre s’hi ha vist a ella, en aquella pintura diabòlicament atraient. 

 

 

    Es gira, fa una volta de clau a la porta de l’habitació i es disposa a baixar el tram d’escales, però la vista li queda fixada al mirall rodó, convex. No vol, però ja ha fet dues passes i es troba davant del mirall buscant-se en la llunyania, com quan passava estones i estones mirant l’obra a la National Galery, quan vivia a Londres. I llavors s’adona que a la llunyania no hi ha ningú, i que en primer pla, en comptes de la dona massa jove per estar embarassada hi és ella. No ho havia volgut fer, però ja s’ha posat la tovallola blanca del bany al cap i ha tret una mica la panxa. No cal gaire, perquè el mirall fa la resta. Es mira, i té el pressentiment que Van Eyck va avançar-se sis segles a la seva pròpia història.

 

Núria Farràs i Giol per a Cornèlia Abril