Justos per pecadors

 JUSTOS PER PECADORS

                                                foto de google

El món és un lloc hostil, pensa, mentre contempla un mar pla com un mirall. I llavors li venen els records. 

Quan van embarcar-se amb la pastera, ell no era conscient dels perills que això coportava. Era molt jovenet, a penes catorze anys. Ja en fa vuit, que va arribar a aquesta terra d’acollida, que el van ajudar a fer uns estudis bàsics i que, gràcies a la vida, al Déu de què li parlen alguns,  a la seva capacitat d’adaptació, o qui sap, potser a totes aquestes coses juntes, ara té una feina que l’ajuda a trampejar per la vida. Ha après la llengua d’aquesta terra, té una colla d’amics i amigues, d’unes quantes ètnies diferents, i viu en companyia de la seva mare i el seu germà. 

La mare, amb qui va fer la travessia, treballa fent feines per les cases, i el germà, que a la pastera encara era dins el ventre de la mare, va a l’escola i es relaciona molt bé amb els seus companys i companyes.

A ell, després de tot, la societat l’ha acceptat. 

N’hi ha d’altres que no se n’han sortit. 

I després hi ha aquells que, tot i en les seves mateixes circumstàncies, es dediquen a vandalitzar-ho tot, a robar, a ficar-se en merders de tot tipus… No ho entén, i no ho entendrà mai. Només sap que, aquí i a tot arreu, sempre acaben pagant justos per pecadors.

Montse Medalla- Cornèlia Abril

"INFLUENCERS"

 

                                            Imatge de Google

Una colònia de formigues negres s’han deturat davant d’una esquerda de grans dimensions, que separa la vall en dues meitats idèntiques. La formiga que encapçala la formació ha dubtat durant uns segons i finalment ha decidit girar a l’esquerra. Un bon grup de companyes, la majoria obreres, l’han seguit decidides. De la resta, unes quantes, la majoria soldats, han girat a la dreta. Les que no han optat per cap de les dues opcions, van i venen fent zigazagues, èbries d’incertesa. Només una ha pres la decisió de baixar pel precipici i de mica en mica, les de la dreta i les de l’esquerra han girat cua i l’han seguit. Les díscoles han quedat allà, en una coreografia mal interpretada.

La vall, ara té una cicatriu que la natura amb temps i paciència, maquillarà de verds, ocres i vermells.

Eva Ariza per Cornèlia Abril

Una amistat amorosa

Una amistat amorosa

       Era com un misteri. Com pot ser que una parella que comparteix  la vida, cadascú  faci la seva i un no sàpiga el que fa l’altre? En aquest cas era ell, qui no sabia el que feia ella. Ni li interessava. El que volia era que el deixés tranquil. No li importava  que anés al cinema, de compres amb les amigues, a la perruqueria, o de  nit al Liceu. Per tot això no la controlava.

        La que el controlava era ella. Sabia l’horari  de les reunions amb els socis, a la ciutat i fora de la ciutat, i els esmorzars  del cap de setmana. I així havien enfocat la vida. Ell, presumint amb els amics, que també eren de la seva corda, i ella, discreta, sense donar explicacions a ningú, s’acostava cada vegada més al Raül. Fins que un dia la germana, que era soltera, i no per gust, només feia que rumiar. La Pat en tenia dos i ella no en tenia cap.

       Es ben bé que Nostrosenyor dona pa a qui no té queixals, pensava,  i es va creure en  el deure d’advertir-la: Això ja fa massa temps que dura. El dia menys pensat tindràs un disgust! Es pot saber que representa en Raül per a tu? A mi ja m’ho pots dir —insistí— Quines ganes de complicar-te la  vida! Qualsevol es pot pensar el que no és.

       La  Pat, a qui fins ara li havia anat molt bé sense donar explicacions a ningú,  li va respondre evitant  de trencar la  norma.  

No pateixis, noia –li respongué. Només et puc dir una cosa. Per mi en Raül és... com t'ho diria jo? Una amistat amorosa.

Maria Aldern- Cornèlia Abril

S'arribarà a salvar el planeta?

La Rita  surt a caminar cada vespre, tot escoltant la ràdio a través dels auriculars. Va a marxa ràpida, i així fa un intens treball cardiovascular, i es distreu imaginant-se la vida de la gent que passa pel carrer. 

Per l’emissora sent que hi ha un notable descens de la natalitat al país, una notícia que ha sentit molts cops, però ella no té aquesta percepció perquè veu cotxets amb criatures petites i dones embarassades per tot arreu.

Creu que és de sentit comú que hi hagi una davallada important de la natalitat. Quan veu dones gestants, no sap si són valentes o inconscients. Per un costat pensa que no seria just privar a cap dona que ho vulgui, de viure la gran experiència de la maternitat des del moment zero de l’embaràs, però per l’altre cantó li ve al cap l’herència que la humanitat està deixant a les generacions futures  i li agafa una angoixa colpidora.

Som egoistes, portant nadons a aquest món tan complicat i deshumanitzat?

O aquests nadons seran els homes i dones que salvaran i canviaran el planeta, vivint d’una manera diferent i respectuosa?  

 

El peu és de noia

El peu és de noia, però la petjada no. Queda una marca que podria ser l'empremta d'un animal, potser d'un tigre, fins i tot d'un aligot. Ella no se'n sorprèn. Porta posats els auriculars i escolta la cançó Can the can, de Suzi Quatro. La percussió és forta, els anys 70 es lliurava una lluita potent. Ara la noia camina sense mullar-se més amunt dels turmells. Un home de mitjana edat espolsa la tovallola i es protegeix la pell amb un oli sedós que accelera el bronzejat. Hi ha poca gent a la platja, és dimecres a mitja tarda, segona quinzena de setembre. Dos gossos deslligats empaiten l'escuma de l'aigua, i amb cabrioles nervioses corren fins a les dunes. En una batussa juganera espanten una parella d'avis. La dona feia un sudoku, l'home llegia un llibre. Tant l'un com l'altra de seguida recriminen que els gossos no vagin lligats. L'amo diu: No patiu, no us faran res, son molt bons. Les papereres son buides, les dutxes funcionen amb normalitat.

                                                 Matilde Nuri Espona

                                              amb Cornèlia Abril

Vuit de setembre

Vuit de setembre  - Catalunya.

La nena es prepara la motxilla. Els llibres, nous, amb aquella olor del paper , encara per estrenar. Té al cap les ganes de retrobar-se amb els amics, però encara més amb les amigues. 

Aquest any no els deixen portar els mòbils, però a ella li és igual, perquè el goig de la socialització al pati és més important que les ganes de veure el tik-tok, que al final, acaba avorrint. 

Qui serà la seva tutora? 

O el tutor? Si és un home li farà una mica d’angúnia, per allò que, encara avui dia, tan moderns que es pensen que són,  diuen que els homes tenen més facilitat perquè els adolescents «no se’ls pugin a cavall». Aquesta és la manera amb què els adults expressen la indisciplina. 

Però, sobretot, sobretot, porta la il·lusió al davant.

Vuit de setembre - Franja de Gaza, Palestina.

La nena es prepara la bossa i marxa

Ha de sortir a buscar menjar peti qui peti, ja que el pare el van matar ja fa mig any i la mare ha de romandre a casa —encara sort que en tenen, de casa, només que no saben per quant temps— amb els germans petits. És perillós, deixar-los al carrer, tot i que també ho és deixar-los a casa, amb la mare o sense. No se sap mai…

Té al cap les ganes d’arribar al punt on, amb una mica de sort, podrà arreplegar quatre coses perquè la família pugui menjar, ni que sigui una mica. Tot just les provisions per avui. Perquè demà ningú l’ha vist.

No sap quantes hores s’haurà d’esperar, ni si en sortirà viva.

Però sobretot, sobretot, porta l’esperança al davant, perquè les il·lusions fa molt temps que les ha perdudes.

Montse Medalla, per Cornèlia Abril

Imatges generades amb IA.

 

DEL MATEIX MOTLLE

 

                                            Imatge de Google

El pont és molt llarg i els cotxes circulen a gran velocitat. La boira de primera hora del matí amaga les siluetes dels dos homes que s’acabaran creuant al bell mig del pont. La solitud que es respira deixa anar un tuf estrany, desconegut. La vorera per on caminen és força estreta, tenint en compte l’envergadura de la carretera. Per sota el pont també circulen cotxes, camions, motos. És dilluns i estrenem setmana.

Un dels dos homes marxa molt ràpid. Va equipat amb roba esportiva i vambes. És alt, ros i prim, d’uns quaranta-cinc anys. Duu unes ulleres de coloraines, molt psicodèliques, a joc amb els mitjons. Escolta, en uns auriculars més discrets que les ulleres, les notícies del primer canal i va pensant en la jornada de feina que l’espera quan arribi a l’oficina. Abans, es dutxarà i farà un cafè llarg sense sucre. El primer del dia.

L’altre home camina molt a poc a poc, però fa més estona que ha iniciat el recorregut. No té pressa. Porta un abric marró amb taques blanques de pintura, un buf de llana foradat que li tapa la boca i uns mocassins vintage bruts i descolorits. És alt, ros i prim, d’uns quaranta-cinc anys. Una llauna de cervesa barata treu el cap per una de les butxaques de l’abric. La seva prioritat d’avui és la mateixa de sempre. Aconseguir més cervesa. El vi també pot servir, però no és el mateix.

En passar l’un pel costat de l’altre, han creuat les mirades. L’un amb recel i l’altre amb certa sorna. La boira els ha amagat fins a aquest moment màgic en què la llum blanquíssima d’un fanal els descobreix. Semblen dos fantasmes sortits del no res.

De sobte s’han aturat i s’han girat. Sense cap expressió concreta en els seus rostres, caminen unes passes endavant fins que queden cara a cara. El destí és un veritable mag, que sempre té a punt un truc per deixar-nos sense paraules.

Eva Ariza per Cornèlia Abril

Correspondència

Correspondència

Carta de la Dora a la Cesca

Benvolguda Cesca,

Des que me vaig assabentar de la teva existència que no paro de somniar. Sé que som parentes llunyanes i que ets de pagès igual que jo, sé que la guerra se’tva endur en Pere, el teu marit, que tens un fill i que has viatjat a l’estranger, que has pintat quadres i que t’has convertit en una persona culta. Ho he sentit contar a casa. 

Sé que la meva tia és neboda de la Carmeta. Des que me va explicar la teva història no faig més que donar-hi voltes. A mi també m’agrada molt llegir. I va ser aquesta afició la que em va portar a quedar-me amb les monges. 

Quan vaig acabar el col·legi, veient el poc atractiu que tenia viure al poble, tant per trobar un treball com un príncep blau, vaig pensar que se m’havien acabat els somnis, i no em va venir altra cosa al cap que quedar-m’hi. Fins que me vaig adonar que m’havia equivocat.

Espero que continuïs amb el mateix ànim, Cesca. Per mi no hi hauria res tan agradable com que ens poguéssim comunicar. Ja em diràs alguna cosa.

Rep una abraçada ben forta de la 

Dora.

-------

Carta de la Cesca a la Dora

Benvolguda Dora,

Quan de nit el mon està aturat, surto de la meva novel.la i viatjo cap a les les estrelles del teu somni que em parlen d’una buscadora de misteris.

No t’hi encaparris gaire, perquè descobrir-ho no t’arreglarà res. És una llàstima que no puguis compartir les teves sensibilitats literàries i artístiques amb ningú. Deixa’t portar, aprofita el gaudi de viure, que el temps es va encongint. No fa falta trobar el príncep blau perquè a la llarga es van tornant de color marró. 

Però baixa dels núvols i dóna’t per lo menys alguna alegria! .

A mi em passa al revés, jo no tinc misteris, jo soc el misteri. Com seria de diferent la meva vida si se sabessin els meus secrets! Però et ben asseguro que ha valgut la pena.

Diuen que només és viu una vegada, però per sort som personatges de ficció i podem tenir altres oportunitats, així ho espero de les nostres “mestresses escriptores” .

Fins aviat,

Cesca.

imatge generada per I.A.

Nota de l'autora: Correspondència treta de dos personatges ficticis de les meves novel·les "Camins d'arrels" i "Escales amunt". La lluita i l'espertit de superació de dues dones que venen del món rural i que es troben en somnis. 

                                        Maria Aladern, per Cornèlia Abril

Vacances d'estiu

Un home té la mirada capciosa. En l’altre home la pell de la cara és aspra. Un i altre mantenen un intercanvi de preguntes, sense massa interès. I tu, a què et dediques? Respon l’altre Faig de comissari durant la setmana i soc pregoner de la festa major del meu poble. Jo també, i vaig a totes les poblacions que sol·liciten la meva presència. Es miren mútuament buscant un senyal d’aprovació que no troben. Per passar l’estona, comenten que al capdavall tot es resumeix a parar la mà i esperar que algú te l’ompli. Ho diuen rient, desenfadats. Ara sí que han aconseguit un punt d’acord, i ho reblen amb No ens enganyem, qui més qui menys fa el que pot, oi? Així que no ens obliguem a més. Per cert, tu saps què hi fem aquí? No, no ho sé. Un dels dos s’equivoca venint aquí, si no els dos. O cap dels dos. I és una idea que potser els resulta divertida perquè s’enriolen. Tranquil, diu el que preguntava primer, no hi fa calor. I l’altre, llàstima perquè aviat farem vacances. 

 V A C A N C E S 

Bon estiu a tothom

Prejudicis, edatisme i (in)correcció política i social

Prejudicis, edatisme i (in)correcció política i social

Na Lianor passeja arran de mar. Fa una calor que fa esclatar les poques pedres que hi ha en aquella platja de sorra fina. S'ha entaforat un dels biquinis de l'any passat, o de l'anterior, no ho recorda, i és que, tot i que cada any pensa Aquest és l'últim any que duc biquini, després descobreix que la  majoria de senyores com ella continuen posant-se el dues peces que tant de furor va fer quan ella era petita, i pel qual va haver de barallar-se amb la família sencera, excepte amb son pare, que només deia que a veure quina bestiesa era el fet d'haver-se de banyar vestit. El pare era pragmàtic, encara que seguís les normes que imposava la societat, i que encara imposa ara.

Tota aquella lluita que moltes dones van dur a terme pel biquini va acabar desembocant en la lluita pel top less, i també per la nuesa total, quan, cap als anys vuitanta i noranta, van sorgir algunes platges nudistes, que na Lianor, amb el seu home, havien freqüentat, fins que els fills van ser adolescents i van començar a tenir reserves amb els seus propis cossos, que ja no volien ensenyar.

Ha plogut molt, des d'aleshores, i na Lianor pensa que ningú té per què suportar la vista de les seves misèries corporals. 

Fins que la veu:

Una senyora que potser té més de vuitanta anys, amb els pengims- penjams que a ella la preocupen tant, gaudint de valent amb la seva neta, que porta un banyador d'una sola peça, com un vestidet de bany dels que ella mateixa duia quan era molt petita. 

Massa prejudicis! S'adona que allò dels cossos normatius o no normatius són constructes que es fa la gent (tota la gent?) per fer la santíssima a les dones. Bàsicament. O potser són constructes que algunes dones es prenen d'una manera i d'altres, no en fan ni cas. Ves a saber...

imatge generada amb  I.A.