El pont és molt llarg i els cotxes circulen a gran velocitat. La boira de
primera hora del matí amaga les siluetes dels dos homes que s’acabaran creuant
al bell mig del pont. La solitud que es respira deixa anar un tuf estrany, desconegut.
La vorera per on caminen és força estreta, tenint en compte l’envergadura de la
carretera. Per sota el pont també circulen cotxes, camions, motos. És dilluns i
estrenem setmana.
Un dels dos homes marxa molt ràpid. Va equipat amb roba esportiva i vambes.
És alt, ros i prim, d’uns quaranta-cinc anys. Duu unes ulleres de coloraines,
molt psicodèliques, a joc amb els mitjons. Escolta, en uns auriculars més
discrets que les ulleres, les notícies del primer canal i va pensant en la
jornada de feina que l’espera quan arribi a l’oficina. Abans, es dutxarà i farà
un cafè llarg sense sucre. El primer del dia.
L’altre home camina molt a poc a poc, però fa més estona que ha iniciat el
recorregut. No té pressa. Porta un abric marró amb taques blanques de pintura, un buf de llana foradat que li tapa la boca i uns mocassins vintage bruts i descolorits. És alt, ros
i prim, d’uns quaranta-cinc anys. Una llauna de cervesa barata treu el cap per
una de les butxaques de l’abric. La seva prioritat d’avui és la mateixa de
sempre. Aconseguir més cervesa. El vi també pot servir, però no és el mateix.
En passar l’un pel costat de l’altre, han creuat les mirades. L’un amb
recel i l’altre amb certa sorna. La boira els ha amagat fins a aquest moment
màgic en què la llum blanquíssima d’un fanal els descobreix. Semblen dos
fantasmes sortits del no res.
De sobte s’han aturat i s’han girat. Sense cap expressió concreta en els
seus rostres, caminen unes passes endavant fins que queden cara a cara. El
destí és un veritable mag, que sempre té a punt un truc per deixar-nos sense
paraules.
Eva Ariza per Cornèlia Abril
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada