Imatge de google
LA BURRA
Era en una casa de pagès, en un temps ja desaparegut. Allà, en Manel, l’Enriqueta i la noia, es guanyaven tot just la vida.
–Busca-te’l d’un altre ofici –li deia la mare. La pagesia no és cap bon negoci i, mira què et dic: Ni que sigui l’hereu. Una dona, tot i que li diuen “la mestressa” és la que porta el pes de la casa i no té festa ni tan sols els diumenges, mentre que els homes es passen la responsabilitat pel clatell. Havent dinat, tot just acaben d’aixecar el cul de la cadira, que ja tenen un peu al carrer. Les cartes van de mà en mà, mentre passen la paraula tot fumant algun caliquenyo o fent la copeta.
I com que a la mare no li agradava gens la inclinació de la filla cap a aquell pagès d’ulls blaus, insistí:
–No t’he explicat mai la història de la padrina? –Doncs, sembla que era una dona com n'hi havia poques en el seu temps. Diuen que un diumenge, cap al tard, cansada d’esperar, mentre feia ganxet darrere els vidres, va veure passar el seu veí.
—Si no et fa res, podries donar un encàrrec al meu home? —li va demanar.
— I així, en Pepet, tot apressant el pas, arribà al Casino i, discretament, s’acostà al padrí.
—La teva dona m’ha encarregat que et digués que la burra no menja.
—Que passa? –—Preguntà, esverat, tot acompanyant la seva muller cap a la quadra.
—Què no ho veus? —Li replicà la padrina, amb cara de set deus, tot mostrant-li la menjadora buida. No menja perquè no té menjar!!!
