LA BURRA

                                        Imatge de google 

LA BURRA      

Era en una  casa de pagès, en un temps ja  desaparegut. Allà, en Manel, l’Enriqueta i la noia, es guanyaven tot just  la vida.   

     

    –Busca-te’l d’un altre ofici –li  deia la mare. La pagesia  no és cap bon negoci i, mira què et dic: Ni que sigui l’hereu. Una dona, tot i que li diuen “la mestressa” és la que porta el pes de la casa i no té festa ni tan sols els diumenges, mentre que els homes es passen la responsabilitat pel clatell. Havent dinat, tot just acaben d’aixecar el cul de la cadira, que ja tenen un peu al carrer. Les cartes van de mà en mà, mentre passen la paraula tot fumant  algun  caliquenyo o fent la copeta. 

     

    I com que a la mare  no li agradava gens la inclinació de la filla cap a aquell  pagès d’ulls blaus, insistí:  

    –No t’he explicat mai la història de la padrina? –Doncs, sembla que era una dona com n'hi havia poques en el seu temps. Diuen que un diumenge, cap al tard, cansada d’esperar, mentre feia ganxet darrere els vidres, va veure passar el seu veí.

      —Si no et fa res, podries donar un encàrrec al meu home? —li va demanar.

      — I així, en Pepet, tot apressant el pas, arribà al Casino i, discretament, s’acostà al padrí.  

      —La teva dona m’ha encarregat que et digués que la burra no menja. 

      —Que passa? –—Preguntà, esverat, tot  acompanyant la seva muller cap a la quadra.

     —Què no ho veus? —Li replicà la padrina, amb cara de set deus, tot mostrant-li la menjadora buida. No menja perquè no té menjar!!!