LA REIALESA

LA REIALESA

Foto de google

La reina es gira, imperceptiblement, intentant que la seva natja dreta premi el tron, i també sense que es noti, fa pressió amb la cuixa esquerra, sobre la pelvis.

Fa estona que ha encreuat les cames, amb cura que l’ampla i llarga faldilla quedi ben posada i no s’obri ni es desplaci, sobretot pel que fa a les fotos que els periodistes no deixen de fer i que ella sap que sortiran a tots els diaris i a la premsa rosa. 

És una mica molest, tot plegat, perquè hi ha una mosca que no la deixa de petja, voleiant constantment a l’alçada de la cara i no té la llibertat de fer-la fora, ja que en una mà sosté aquell ram de roses que li ha donat una nena quan ha fet entrada al recinte i a l’altra mà hi ha el document que, forçosament, ha de continuar aguantant.

La mala sort —perquè és mala sort— fa que un dels alts dirigents de l’acte s’aixequi per fer un llarg discurs protocolari.

La dona, sense deixar de somriure, renega per dintre, tot recordant el dia que es va casar, que va haver d’aguantar dreta tantes hores —amb uns tacons de pam— però aquest, el del mal de peus, és un altre assumpte.

La bona notícia és que la seva consellera, estilista i confident, aquest matí li ha regalat una bossa de bolquers.

Això sí: bolquers reials.

Montse Medalla, per Cornèlia Abril

Bon estiu!

 

Hi havia senyalades tres sortides. La primera tenia un marcat to sentimental i deixaria els versos en mans de la lírica. L’altra optava per l’extrema lletjor, i no em ve de gust, el grotesc. L’última conduïa a un túnel. En el pas subterrani un rostre ocult determinaria les intencions de l’artifici.

Poso la imaginació -fins i tot la fantasia- al servei del text. Un cop feta la llista de la compra, endreçades les factures i després de consultar el compte corrent del banc, de set a vuit del vespre escric. No sé si me’n surto massa bé. Diria que l’esperit de la narració ve decidit d’antuvi. Amb tot, hi dedicaré una estona com cada dia quan plegui de la feina. ¿De debò he de triar una opció de les tres?

Per sort a l’agost ens agafem uns dies de vacances, no gaires. Anirem a la platja i ens estirarem a la tovallola o farem el mort al mar. A veure si així, a la quieta i sense ni parpellejar, quedo bé a les panoràmiques que prenen els banyistes. No m’agrado quan surto moguda a les fotografies.

        -Ep, han vist dues tintoreres a prop de la costa!

        -Oh, ens fem una selfie?

 

 

                                        Bon estiu!

                                                          Matilde Nuri i Espona

                                                                                        Cornèlia Abril

 

Allò que importa de veritat

imatge treta de google: Banksy

La gent ha après a treure’s el neguit del damunt amb cerveses i festa. El jove ho ha observat.

El jove, en edat de votar per primera vegada, va recollint rocs d’aquell descampat i ficant-los amb cura la motxilla, que ja comença a pesar com la vida mateixa. 

El jove en edat de votar per primera vegada, actuarà en conseqüència amb tot allò que l’ha fet adonar-se de la seva situació: 

                                          «Allò que li importa de veritat».

Montse Medalla, per Cornèlia Abril

Converses veïnals

imatge de google

CONVERSES VEÏNALS 

A les quatre de la tarda una brisa suau empeny el matalàs inflable que es mou per la piscina, lleuger, sense passatger o passatgera que el dirigeixi. La gossa se’l mira i de tant en tant remena la cua amb recel. Roman sola com quasi sempre, esperant l’arribada d’uns amos massa atrafegats amb les seves coses. 

A la casa del costat esquerre, dues congèneres borden per cridar la seva atenció. És un bon moment per mantenir un debat caní, al qual se n’hi afegeix un tercer que viu a l’altre cantó del carrer. Aquest, contràriament a la gosseta de la piscina solitària, viu amb un amo que no surt mai, enfeinat sempre en construir parets i escales de totes mides que no porten enlloc.

A la casa del cantó dret, dues feres enfilades a la paret de rocalla, es manifesten amb uns lladrucs llarguíssims seguits d’uns altres de curts i intermitents que profereix el gos minúscul del balcó. Comparteixen habitatge, que no hàbitat. Se l’haurien cruspit, pobre.

Avui, el debat, gira entorn a la política en el mon dels humans i de si ha estat bona idea convocar eleccions en ple estiu. 

Els quatre gats que proven de fer la migdiada, es neguitegen indignats per la bordadissa. 

Eva Ariza, per Cornèlia Abril

Història d'amor

La Maria havia nascut en un temps en que regnaven els convencionalismes i es reprimien els sentiments. Treballàvem a la mateixa fàbrica. Ella tenia quasi la cinquantena i, resignada, havia perdut el tren mentre cuidava la família.

Un dia  va aparèixer, esplendorosa, rejovenida. Encara sembla que la veig. A la mà portava un estoig de color granat, folrat amb seda blanca. A dins un anell de brillants.

S’havien conegut mentre ella esperava l’autobús a les sis del matí. Ell feia de taxista. Segurament buscava companyia i ella va descobrir el que la vida li havia negat fins llavors. Tenia la il·lusió de la joventut. Em consta que ha estat feliç. A voltes els veia i els saludava. El seu aspecte respirava benestar.

Han passat els anys. Passejaven junts a poc a poc i, un dia, la Maria ja no em va conèixer. El seu marit no va deixar d’acompanyar-la mai. Ara, camina sol.

 

Pensaments

                                              

                                              Imatge de google

 

En Boig ara és  molt assenyat i ha tornat a crear vincles emocionals amb les persones. Quan el vam trobar tenia un comportament esbojarrat i falta d’afecte. Ens va costar aconseguir que tornés a confiar en les persones, pobre gos!

Però ell no farà com fem els humans, que som els únics que ensopeguem dos cops amb la mateixa pedra i constato fefaentment que no tenim memòria.

I això em porta a pensar...

Anys i panys obrint camí per assolir una vida digna i ara estem a punt d’enviar-ho tot a pastar fang.  Si els nostres besavis aixequen el cap i veuen com està la societat, se n’aniran de festa i no voldran saber res de nosaltres.

Neus Cereijo, per Cornèlia Abril

Monòleg de foc i fum

 

Dos amics inseparables fan consideracions davant del mirall. Lentament ell es treu una peça de roba, després una altra, a continuació una tercera, fins quedar-se del tot despullat. Ella no pot sinó bellugar-se amb ell, amunt, avall, pel davant, pel darrere, perquè és l'ombra i per força segueix la inèrcia.

Quan el mirall duplica les imatges, ell veu quatre figures. Si ha begut en veu sis. Sovint delira i aleshores en veu vuit. Mútuament les ombres s'interpel·len per descobrir qui és jo, tu, ell o ella, nosaltres, vosaltres, ells o elles.

L'amic s'observa i de nou comprèn que el pèl massa fosc li empastifa la pell. D'una embranzida pren el tul de ras i, com qui vesteix la nina de drap, s'empolaina el cos viril. L'ombra riu, ho troba enginyós. Però a ell no li fa gràcia i engega contra el mirall la lletania habitual: hedonista renegat, transvestit moral. I què? Què n'has de fer tu si, per saber qui soc, mantinc monòlegs folls amb les ombres? 

Els vius t'esperen repenjats a les cantonades on has deixat pèl. Avui, amb un misto a la mà, calaran foc als trastos vells. 

I jo, purificat, m'esfumaré. 

                                                                    Bona revetlla de sant Joan a tothom. 

                                                                    Matilde Nuri - Cornèlia Abril

De les rialles venen les ploralles.

imatge de google

L'urbanita que es creia superior a la gent del poble on estiuejava de petit s'ha fet vell. Són temps convulsos, ha arribat la sequera i l'aire de ciutat és irrespirable. 

Ha tingut la gran idea d'anar-se'n a viure al poble, on pensava que prendria el sol i faria natació, com quan era jove i hi anava a lluir. I s'ha trobat que no hi ha aigua, molts animals s'han mort de set i la terra és seca i clivellada.

Sempre s'ha vantat de ser ateu, però ara és dels que resa amb més fervor, de genollons, a l'ermita des d'on sortirà la processó.

    —Una mica de pluja, per l'amor de Déu!

Montse Medalla, per Cornèlia Abril

El petit ego

 

                                           Imatge de Google

—Goooooooooool!!!!

El porter badava i li han colat. Te 9 anys i ja en fa quatre que busca una activitat on demostrar al pare que pot destacar en alguna cosa. Tots els seus amics son bons en les activitats que han escollit i els seus pares els acompanyen, aplaudeixen i/o animen. El problema és que no la troba. Karate, robòtica, teatre i per últim futbol ja queden descartades.

Avui però, mentre deixava que la pilota li passés per sobre impunement, concentrava tota la seva atenciò en el noi amb trenetes que empunyant dos pals, colpejava una bateria vermella i lluent a sobre de l’escenari que aquell cap de setmana, acolliria les festes de primavera del seu barri. Devien estar fent proves de so. Per un moment, es va veure a ell mateix allà dalt, tocant aquell instrument poderós i al seu pare entre el públic, aplaudint i cridant:

—Bravoooooooooo!!!!

Eva Ariza, per Cornèlia Abril

La caiguda d'un polític

Imatge de google

La caiguda d’un polític

El mirall li va tornar la mirada de satisfacció. Després d’un debat intern, va decidir treure’s la corbata. Havia de donar la imatge de polític progre.

Tot baixant de l’autobús amb el diari a la mà, va veure la seva figura reflectida a la lluna d’un aparador i no va poder evitar de recrear-shi.

Navegant dins el seu núvol particular no va adonar-se que posava el peu damunt d’una caca de gos i, de cop i volta, es va trobar estès al terra, envoltat de gent. Quan va aixecar la vista, una dona se li va apropar  com per ajudar-lo i, maliciosament, li va comentar:

— Trobo que els polítics tenen una manera molt particular d’acostar-se al poble, encara que patinades pitjors hem vist…

Maria Aladern, per Cornèlia Abril