Quin fil

Encara el més fràgil, afegí, és el fil prim; aquell fil vulnerable que separa l'oprobi de l'adulació. Parlava amb to de veu contundent i no hi havia dubtes en la seva constatació. De fet deixava poc marge per a més d'una interpretació. 

Quin fil? El de seda? L'espinós? L'argumental? 

En el joc del pèndol, l'oscil·lació no sol ser un consol. Perquè la mesura de la distracció del tedi és el drama afegit. Com un pegat.  

                                    Matilde Nuri

                                      Cornèlia Abril

Trobat

Trobat

Camina sense presses. Un gos vell i despentinat li surt a l’encontre i se’l queda mirant, de fit a fit.

Ell, al seu torn, acaricia l’animal i s’adona que no porta corretja, ni cap mena d’arnés, o indici d’alguna cosa que serveixi per subjectar-lo. Mira a la dreta, a l’esquerra, amunt i avall del camí, però no veu ningú susceptible de ser-ne l’acompanyant. Un altre pobre gos vell, abandonat! Sospira.

Obre la cantimplora i li ofereix, amb la seva pròpia mà, una mica d’aigua, que el gos es beu amb fruició. 

Fa un parell de passes i el gos el segueix. «Si em tractes bé et seguiré fins allà on em vulguis portar», sembla dir la mirada del ca.

De camí cap a casa , girant-se de tant en tant per comprovar que el té al darrere, comença a pensar en quina frase farà servir per convèncer la seva dona que el Trobat— aquest és el nom que li pensa posar— passarà a formar part de la família. Sap que no li costarà gens, convèncer-la.

Els vells, en general, no solen ser gaire apreciats, tampoc a l’espècie canina.

imatge de google

Montse Medalla, per a Cornèlia Abril.

11 de maig i OLGA XIRINACS

Feliç dia d'aniversari, OLGA XIRINACS! 

Celebrem amb tu la vida literària, l'amistat de cada dia, les converses, els llibres, l'escriptura, les imatges...

Per molts anys.

CORNÈLIA ABRIL 

M.Montserrat Medalla, Maria Aladern, Neus Cereijo, Eva Alzira, Matilde Nuri.

. 

BULLYING CELESTIAL

                                       Foto trobada a Google

Ja n’està fins al capdamunt de veure’ls passar inflats i grisos per davant dels seus nassos. Amb braços de fum subjecten les seves panxes mòrbides i no deixen anar ni una gota.

L’arraconen i el fan invisible sense cap mena de mirament. Ja n’està fins al capdamunt de tanta supèrbia.

S’acosta l’estiu, i si no fan la seva feina, el declararan culpable en un judici on el jurat assedegat no tindrà pietat.

Eva Ariza per Cornèlia Abril

Absència

 Absència

Foto trobada a google

La Marta se'n va assabentar per la premsa. La sotragada va ser molt forta. El seu amic era mort i enterrat. I és que a mesura que et fas gran, quan ja se n'ha anat bona part de la família, la mort dels amics cada vegada et dol més. Formen part de la teva història i tens la sensació que amb ells se te'n va un tros de vida.

Feia pocs dies que havien parlat. Ningú pensava en la mort. Parlaven. Converses interessants que mai els deixaven aquell to de buidor.

Què li havia de dir? Pocs intuïen i menys coneixien la seva relació tan especial. L'Eduard no tenia família ni amics de veritat, vull dir amics que fossin capaços de compartir aquest sentiment.

La vida segueix. No sabem per quant de temps. Mentrestant, toca gaudir de l'altre plat de la balança. El dels pesos, ja caurà.

Maria Aladern, per  Cornèlia Abril

Els desitjos

Els desitjos

Li van donar la millor educació.  Eren feliços perquè li veien un futur encisador. Un noi amb voluntat, estudiós, responsable, intel·ligent, amb sentit comú, potser una mica absent i  poc entusiasta per expressar les emocions.  

Quan acabà la Universitat va fer el Doctorat. Els pares, que només tenien els estudis primaris, somiaven en què el seu fill es dediqués a la recerca, o ves a saber què, però prou important per a sentir-se orgullosos.

Somiar, somiar i somiar ... Els pares.  Ell tenia interès per l’estudi, però continuava dispers en un món que no entenia. 

Un cop enllestit el Doctorat, ni tan sols va voler provar de treballar en allò amb què la família s’havia il·lusionat.

Agafà una motxilla amb algunes peces de roba necessàries per sobreviure, es comprà un tros de terreny al mig del no-res, i es construí quatre parets per aixoplugar-se. Allà va aprendre a conrear d’una manera sostenible. Vivia com un ermità i es va trobar a sí mateix 

Neus Cereijo, per Cornèlia Abril

 

Tots els perquès

 

                                                                       imatge: Google

No cal sempre fer moviments estranys i contorsions. Tampoc cal dur a terme pràctiques forçades o al límit de la resistència. Amb un exercici bàsic i domèstic sents  com un flux et recorre la columna vertebral i no es detura fins arribar al cap. 

Posa en línia els dos peus i obre els braços fent l'avió, després tanca els ulls. Constata la reacció del cos. Oscil·la? No oscil·la? 

La relació que s’estableix amb l’estabilitat és el resum de tots els perquès.

                                                                                                    Matilde Nuri Espona

                                                                                                     

Garba & Cornèlia Abril

                       Garba i Cornèlia Abril  a l'Espai Guinovart              

                    

El dia 1 d'abril compartíem inquietuds, curiositats i il·lusions amb un grup de dones d'Agramunt, terra de cultura.

Era a l'Espai Guinovart, on el Grup Garba ens acollia, amb molt d'afecte, en una vetllada literària en què vam parlar d'escriptura, de literatura, dels nostres llibres i, en concret, de Marques de Trinxera, d'altres projectes i dels temes que sorgien en la conversa sense presses. Entranyable, quin goig parlar, parlar...

Vam visitar l'Església de Santa Maria i el Museu del Torró i la Xocolata, fidel a una tradició secular i que és pura llaminadura! Ens ha quedat pendent Lo Pardal, de Guillem Viladot, els safarejos recuperats i el refugi antiaeri a l'Església de Santa Maria que no vam poder veure perquè era tancat. 

La concentració d'art, història, gastronomia, cultura és densa. Caldria dedicar més que un dia llarg a Agramunt per veure-ho tot. Ens esperona pensar que tornarem a passar unes quantes hores més compartint tradició amb La Garba: "El nostre objectiu és ajudar a fer conèixer i a difondre iniciatives i esdeveniments d'interès prioritzant aquelles que s'originen en el nostre territori.", veritables activistes culturals, que ens van fer sentir com a casa!

Gràcies, senyores de Garba. Gràcies, Agramunt.

 La vetllada a l'Espai Guinovart 

      

      

    Compartint un dinar de companyes                                    Debatent temes interessants

Amb una garba imponent damunt de la taula

o la importància dels símbols.

                                            

El destí

El destí

Foto de google

L'obsessió ja és important. Actualment ho ha perdut tot: dona, fills, amics i feina. Ja no li queda res. Surt al carrer ben decidit. S'ha posat la samarreta vermella, l'ocasió potser s'ho val.

La gitana que li havia llegit la mà poc abans de l'estiu, no sabia si havia de dir-li o no.

    —Canta!—exigí ell— per això et pago!

    —Ay, señorito, nunca me había pasao...

    —Que cantis d'una vegada!

L'anunci de la seva mort no fou una notícia agradable, per ell. Segons la dona, que, a més, li regalà un ramet de romaní, que porta bona sort, moriria el 15 de novembre d'aquell mateix any.

    —A quina hora?—rigué ell, amb els ulls emboirats per la borratxera que duia al damunt.

Segons la dona, en qualsevol moment del dia o de la nit, podia tenir lloc el seu decés. Però afegí que no li fes gaire cas, que de vegades s'equivocava. 

A la primera paperera que trobà, va llençar el ramet de la bona sort.

Avui, 15 de novembre, surt al carrer ben decidit. A l'estació no hi ha gaire gent, els llums del metro comencen a aparèixer pel túnel i l'home ajuda  el destí a complir amb la seva missió.

Montse Medalla, per Cornèlia Abril

MORBOSITAT

 

                                                 Imatge treta de Google

L’actor, a escena, es despulla mentre va dient el seu text. El públic clava la mirada en la pell translúcida, en el desgavell de pels que li pugen cames amunt com formigues extraviades, en els mugrons minúsculs, en la asimetria d’uns braços extremadament llargs, en el relleu de les costelles, en el sexe fosc; un membre arrugat, que pengim-penjam, es balanceja cada cop que l’actor gesticula.

Els presumptes experts, diran que el nu no està justificat. Els que no hi entenen, també ho diran d’una altre manera. Uns quants callaran i la resta amagaran que no han clissat res. En qualsevol cas, ningú ha sentit el que deia l’actor, que s’ha deixat la pell en el monòleg i que ara, entre cametes tremola de fred buscant el barnús. Però la directora, des de el seu seient privilegiat, somriu satisfeta de no haver sentit ni un esternut, ni una estossegada, ni el nyic-nyic del caramelet quan li treuen el paper a poc a poc, dissimulant, ni una caiguda de cap.

Eva Ariza per Cornèlia Abril