LA TRUCADA - 5

 

Ha entrat amb la seva clau. Mai gosa fer-ho. Sempre pica al timbre primer. Des que va marxar per anar a viure amb l’Arnau, va tenir clar que quan anés a casa dels pares, havia de picar abans d’entrar. Però aquest matí, en veure que el pare no arribava a buscar a la nena per dur-la a l’escola, i després de trucar al mòbil de tots dos vàries vegades, sense obtenir resposta, l’ha portada ella mateixa. Mentrestant, els nervis se li anaven posant al pit i els mals pensaments al cap. Per això, ha trucat a la feina dient que arribaria tard. Tard! Més li valdria haver dit que no arribaria.

Pel camí d’anada a casa dels pares, un cotxe li ha frenat de cop i sense tenir temps de reaccionar, l’ha envestit, provocant tot un seguit d’improperis procedents del propietari excessivament emprenyat, del cotxe abastat.

Ha arribat amb el fetge a la boca, després d’arreglar els papers per l’assegurança, amb l’ajuda d’un policia fora de servei, que anava darrere d’ella i que segons ell, l’experiència, l’ha fet frenar a temps. Perquè els accidents en cadena passen quan la gent es distreu al volant i bla, bla, bla. Sense adonar-se’n i amb tot el que tenia a sobre, s’ha trobat lidiant amb un malcarat i amb un prepotent alhora.

No volies caldo? Té, dues tasses!

En travessar el vestíbul, el primer que ha vist a la taula del menjador, han estat les dues ampolles; una de cava buida i una altra de bourbon amb quatre dits, dos gots grapejats i bruts, restes de xocolata i maduixes en un bol tombat i la llum de la làmpada de peu encesa. Se n’ha anat de dret a l’habitació i en obrir la porta, els ha vist allà, entortolligats i dormint la mona del que semblava havia estat una nit mogudeta.

S’ha quedat palplantada als peus del llit, amb la ràbia pujant-li gola amunt. I pensar que ha estat a punt d’un atac de cor creient que els havia passat alguna cosa greu! De sobte, la Paquita obre els ulls i la veu. De mica en mica i sense dir res, sacseja a en Miquel que l’abraça volent fer-li petons, mig adormit encara. La Paquita se’n desfà i es lleva mirant fixament la vena inflada del coll de la seva filla i, dissimulant un glop amarg i un mareig terrible, li diu tímidament:

──Nena, passa carinyo. Prepararé unes infusions de passiflora que vaig comprar al súper, i que m’han dit que son oli en un llum per l’estrès i l’ansietat.

 

La trucada-4

LA TRUCADA 4

Després d’un dia plujós i ensopit, i que per acabar-ho d’adobar, havia perdut el Barça, només em faltava aquella trucada a les dotze de la nit! Del bot que vaig fer,  en Miquel  es va despertar amb els ulls com plats. 

    —A qui se li pot ocórrer, a aquestes hores? I tu, per què  l’has hagut d’agafar?

    —I a mi que m’expliques? Com si jo en tingués la culpa!  Podia haver estat la “nena” . Ja saps que ella sempre passa ànsia. A més, a més, si no l’agafo, encara estaria trucant!

    —Això si! Tu ets molt llesta pel que et convé.  Que no saps que hi ha una manera de penjar sense respondre? I què volien?

    —Només m’han dit —Perdoni! I he sentit un click.  —feu la Paquita tot girant-se de cantó.

    —I ara que fem? —Ara que ens havíem acostumat a deixar les teves herbetes.  

    —La nit és llarga. —feu la Paquita tot aixecant-se d’una revolada: què et vé més de gust? Til·la o passiflora? 

    —Ni una cosa, ni l’altra, digué  el marit, aturant-la. Quina poca imaginació! És que no recordes que  és cap de setmana? 

        I en aquella nit de dissabte, amb sabatilles  i pijames, la Paquita i en Miquel  van canviar la til·la i la passiflora pel cava i el bourbon.  I al  compàs de la seva música preferida, tot voltant la taula de la cuina,   van celebrar  el dia  en que el telèfon  els havia tret la son.

     Eren les dotze del migdia quan la seva filla, patidora,  els va trobar fets un farcell  amb els llençols. Havien aixecat l’auricular! 

LA TRUCADA - 3

 

LA TRUCADA- 3

La Paquita, de bon matí, no s’ho pensa i va al supermercat a comprar les pastilles. No vol esperar a fer la consulta al metge, després de la nit del lloro que ha passat. Prendrà les càpsules i el te, i a la nit, quan vagi a dormir, mirarà a l’ordinador una telenovel·la d’aquelles  que ella anomena de ”tassetes”.  Un tipus de sèrie en la qual mai succeeix res colpidor. I si t’adorms, l’endemà la pots continuar sense necessitat d’aclarir què va passar l’últim cop que la vas veure.

 

    Entra al supermercat i es dirigeix a la secció de para farmàcia a cercar les “passiflores”. S’entreté  llegint les recomanacions. Interpreta que les píndoles  estan recomanades  per a persones que pateixen ansietat, estrès i insomni. 

Aquests comprimits, en comptes de dir-se passiflora, haurien de dir-se “Per la Paquita” -—pensa —.

 

    Des que no treballa té insomni  i estrès. No ho acaba d’entendre. Ha deduït que ella és una persona de “rutines”. El fet d’anar a la feina li donava estabilitat. Al final del dia estava tan cansada que es posava al llit, tancava els ulls i s’adormia en un tres i no res. Només li sabia greu no poder agafar un llibre i posar-se a llegir, ja que, quan ho feia, l’endemà havia de tornar al mateix punt on havia començat el dia abans.

 

    Ara, en canvi, des que va deixar la feina fa mig any, no se centra. Necessita trobar rutines que li agradin perquè viu estressada i amb molta ansietat, només de pensar que té temps lliure. No sap cap on tirar, si dedicar-se a estudiar anglès, la seva assignatura  pendent. També li agradaria aprendre a cosir,  fer “patchwork” i somia la possibilitat de saber ballar alguns estils de dansa: swing, tango, dansa contemporània, flamenc, sevillanes i salsa. Són pensaments que tenia quan treballava i els anotava en una llibreta per no oblidar-se de tot el que volia fer. També li agradaria esbrinar on fer un curs per aprendre a estimar l’òpera,  i tornar a tocar la guitarra i el piano, instruments que havia estudiat quan era jove i els voldria entomar altre cop.

 

    Però de tantes coses que vol fer, es lleva al matí i  li van passant les hores, els dies i els mesos sense definir-se.

 

    Ara mateix fa cua al supermercat per pagar les seves pastilles i té la intenció de preguntar a la caixera per quin motiu li van telefonar ahir al vespre, que no la van deixar dormir i s’ha vist impulsada a comprar quelcom que la relaxi més que la til·la. Però quan és a punt de fer la pregunta, pensa “aquella dona què sabrà, i ves a saber de quina cadena de  supermercats m’han trucat”. Si és que realment eren del Supermercat.

 

LA TRUCADA - 2

 

S’haurà equivocat. És el primer que pensa. No hi troba cap altra explicació. Ni la busca, és clar. Son les tantes del vespre i no té son, però li fa mandra a quarts de deu dedicar-li a l’imbècil del supermercat l’estona de la nyonya. I ara començarà la telenovel·la. Si encara li hagués dit Senyora Toll. Però tampoc. Ni Pi ni Toll. Sí, haurà marcat un número per un altre. Amb les presses per plegar. O amb les tecles del mòbils, que son tan menudes. Això li pot passar a qualsevol.

—L’encarregat de magatzem deu fer els dits grossos, oi? Ara ves tu perquè me l’he imaginat corpulent, si no sé qui és.

—T’ha dit encarregat del supermercat. No del magatzem.

—I tu com ho saps?

—Perquè jo no soc sord. He sentit la conversa.

L’altre dia la Paquita es va equivocar. Es veu que trucava a una tal Carolina, una dona que tenia programada als contactes del mòbil i que mai no li contestava. I ella amb qui volia parlar era amb la Carolina Toll, la seva germana. Li volia demanar què es pren, si til·la o valeriana o potser allò altre que mai no en recorda del nom i que sempre li ha de demanar al Miquel. Miquel? Què? Oi que aquella herba de la Carol es diu passafaves? No. No què? Es diu passiflora. Què? Que es diu passiflora. Ai, no em cridis, home! Et sento, eh! I mira que n’és d’estrany, aquest nom, Miquel. Mai em ve al cap quan el busco. Hauré de pensar en un truc que m’hi faci caure. Per exemple, pensaré en la mare, que era una finesa que feia olor de perfum fresc. I després pensaré en el pare que deia sovint pàssim quan marcava en els llibres les notes que trobava repetides aquí i allà.

 —Fes-me pensar demà que he de comprar floripàssim.

—D’acord. Apa, dorm.

—Bona nit i tapat.

 L’endemà, el primer que fa la Paquita després d’esmorzar és una trucada.

 —Escolta'm, Carolina, aquella herba que tu et prens, la passavetes, on la compres?

—Passiflora, es diu passiflora, Paquita, i la compro al supermercat. A mi em va bé per a dormir. Però tots tenim les nostres coses. Et recomano que tu ho consultis amb el teu metge.

 

La trucada

 

La Paquita té son. Són les dotze de la nit, ja ha vist la pel·lícula de la seva cadena de televisió preferida, i s'ha pres la til·la que es prepara cada nit —el metge li va dir que això l'ajudaria a dormir molt millor que unes pastilles— i és que ja fa uns quants mesos que la Paquita no acaba de descansar prou bé. Des que es pren la til·la, però, sembla que les coses, en l'estricte sentit de la manca de son, no pas en d'altres afers, han canviat per a bé. Sort n'hi ha hagut, perquè el seu marit, en Miquel, a les deu de la nit ja pesa figues i ella no sap què fer.

     Llegir ja li agrada, ja. Però, cada cop que ha d'escollir un llibre, no es guia pels seus gustos —a ella li agraden les novel·les policiaques— sinó per la mida de la lletra. Potser haurà d'acabar anant a l'oftalmòleg, a veure si el que li passa és normal. Total que, al llit, amb la poca llum que fa la làmpada de la tauleta, les lletres li ballen. I a part, sembla que les novel·les gruixudes d'assassinats i aquestes coses, cada vegada pesen més. Per això, la pel·li, o la sèrie, o el programa d'entreteniment, són un bon somnífer, i, ajudant-se amb la tassa de til·la, doncs mira, va fent!

    Es posa la camisa de dormir, es renta les dents, observa que el seu marit ronca des de fa estona, es fica al llit i quan gairebé ha entrat en aquell moment en què hom no sap si és viu o mort, en aquell instant just, sona el telèfon. Ja fa temps que a casa no tenen telèfon fix, per tant, és el seu mòbil.

     Obre els ulls, dient el nom de tots els sants del cel del revés perquè  sap que després de la trucada costarà Déu i ajuda que el cos es torni a relaxar, i agafa l'aparell:

    —Digui'm— ordena.

    A l'altre costat de la línia —un número ocult que no hauria d'haver ni despenjat— una veu d'home emprenyat li etziba:

    —Senyora! Vostè s'ha adonat que no ha pagat l'ampolla d'oli que s'ha endut del supermercat, avui? Ho ha fet expressament? 

    —Qui és, vostè? —diu la Paquita

    —L'encarregat del supermercat.

    —I li sembla que aquestes són hores de trucar per les cases?

    —Li pot caure un bon paquet!

    —Tros d'ase, vagi-se'n a fer punyetes i deixi'm dormir! —I penja.

    En aquestes, en Miquel s'ha despertat, i li pregunta a la seva dona, sense dir res, només amb l'expressió de la cara, què coi passa.

    —Un imbècil. No et preocupis i dorm.

    En Miquel es torna a adormir de seguida, però la Paquita ja no aclucarà l'ull en tota la nit. Ahir ella no va anar al supermercat. I quan hi va, no compra oli, perquè, per a l'oli, sempre van a la cooperativa. Per una altra banda, aquell imbècil no li ha dit ni qui era. I com redimoni tenia el seu número? Està clar, però, que tampoc no li ha dit Senyora Pi. Només li ha dit Senyora!, amb un to que Déu n'hi dó...

(Continuarà)

(Foto de google)

Ens ve de gust

Ep, que s'estan acabant les vacances i a Cornèlia Abril ens estem posant les piles per programar la presentació del nou llibre. Tranquils, que us avisarem amb temps. 

De moment quedem-nos amb les paraules que podrien dir alguns dels personatges. De fet, us ho acabaran explicant ells mateixos. Va, fem-ne un tastet:

—Soc un cambrer d'un hotel de luxe i veig mooooooltes coses, jo! En podria explicar un munt!

 

Hi ha noms amb històries peculiars. Fins i tot si els teus pares són addictes a la mitologia, ai!

—És meu, i puc fer el que vulgui amb ell, almenys en el meu temps lliure!

—Pare, ens has deixat massa aviat. I et vull retre homenatge, a través d'aquestes paraules...

L'amor fa miracles!, o això sembla. O les aparences enganyen. O... o què?

Vigileu amb les bastides, que us podríeu endur alguna sorpresa...

I, de moment, fins aquí podem llegir... Continuarem informant, quan arribi el moment!

*Les fotos són generades per I.A., excepte la bastida, les anemones i el cambrer, que estan tretes d'internet.

Què tal, unes vacances?

 Bé, ja fa uns quants dies que tenim l'estiu entre nosaltres. Per sort, aquest any es porta bé i encara no ens envia una calor excessiva. Una benedicció, que als vespres ens haguem d'abrigar mínimament, si sortim a veure el mar, o la muntanya, a fer tertúlia amb el veïnat o a veure com juguen les criatures. Assistir a concerts, prendre un gelat... O simplement a observar-ho tot, com sempre, perquè ens quedin els paisatges, també els humans,  a les retines i ens inspirin per escriure noves històries.

Cornèlia Abril es pren uns dies de vacances. 

Que passeu un bonic mes de juliol!

SI VOLEU, PODEU: L'OBRA CONJUNTA

 I avui, un petit fragment de la primera història que trobareu al nostre llibre Ens ve de gust. Una història escrita per Cornèlia Abril de manera conjunta, i que molt aviat, podreu llegir sencera juntament amb la resta de relats que el conformen.

                                       Els pensaments li bullen al cap, li són fugissers i van d’un

                                       lloc a l’altre barrejats amb altres imatges que s’associen

                                       sense filtres. Ara, en una mil·lèsima de segon, ha de decidir

                                       si ensenya el paper al grup d’amigues.

                                       No descarta quedar-se’l per a ella i prou. Si calla, si tot

                                       continua com fins ara, tindria un tresor a la reserva. Si no

                                       calla, si no s’inhibeix potser cau en una emboscada. Depèn.

La nit de Sant Joan

 

imatge treta d'aquí

Qui no recorda les nits de Sant Joan de quan era un infant? 

Els petards, les fogueres per cremar trastos vells i celebrar, amb els veïns i els amics, el solstici d'estiu fent una rotllana al  seu voltant? 

Les revetlles, ja d'adolescents, ballant fins que es feia de dia... Les anades a la platja per veure sortir el sol... 

El xampany (ara cava), aquells cubells plens de glaçons amb cocacoles per a qui no bevia xampany/cava? 

La coca de fruita, la coca de pinyons, la coca de crema, la coca de llardons?

A Cornèlia Abril som dones, tenim records d'infantesa,  i també hi ha alguna bona cuinera (o alguna cuinera consort).

A casa ja fa dos anys que aquesta cuinera consort observa el procés d'elaboració de la coca de Sant Joan. I a fe que surt boníssima! 

Potser és perquè la consort prepara els ingredients i distribueix els estris? 

O potser és perque "ell" té  manetes per fer "bricolatge" a la cuina i aconseguir que després tothom se'n llepi els dits? 

Qui ho sap!

Sigui com sigui, ens agradaria que els cuiners i cuineres que ens llegiu, ens enviessiu la vostra recepta de la coca de Sant Joan. 

Va! Us llegim!

La coca de Sant Joan

Com una buguenvíl·lia

Diu el Diccionari de la LLengua Catalana, dE, que la buguenvíl·lia és una planta llenyosa, (...) de fulles sempre verdes, ovades, i de flors petites, llargament tubuloses. 

Tenim la feina feta. Ara ens toca esperar.