Foto de google
La senyora Purita no s’havia casat mai i, segons deia, n’estava orgullosa, perquè, quina falta li feia? Ella no era com aquelles senyores que no sabien moure’s sense anar penjades del marit i a més a més, encara se la miraven com si la menystinguessin.
Això és el que deia , però la veritat només la sabia ella. Ja li hauria agradat, ja, però era molt difícil, en un poble, l’amistat amb un home sense cridar l’atenció, i el que no podria suportar és que es riguessin d’ella. Però, ves per on, un dia va descobrir la manera de relacionar-se sense fer el ridícul. Ho podia fer palés quan per veïnatge, per alguna celebració a la feina o per casualitat, tenia ocasió d’alternar amb alguna parella, com ara el señor Isidre i la senyora Roser, estiuejants de tota la vida. Llavors sí que podria demostrar que estava a l’altura. Podria tractar als homes d’igual a igual i de passada donar consells a la senyores. Com una petita venjança.
–He vist al señor Isidre –li va dir un dia la seva amiga que acabava d’arribar de Toledo. Ja saps que ha mort la seva senyora?
–Ah sí? I com el vas veure? La Purita, discreta, no va fer cap altre comentari.
–Trist, molt trist... Es veu que la troba a faltar molt. Em va dir que no ens havia avisat perquè en aquells moments no podia fer cap a tot.
El que no li va dir, però, és que després del desenllaç la Purita el seguia visitant, i que l’home estava preocupat perquè no sabia quin paper fer-li. En principi no ho trobava estrany. Ell l’apreciava i sobretot li agraïa les atencions que havia tingut vers la seva dona, apocada i malaltissa, però després hi va caure. Va descobrir que no era per la Roser per qui s’havia interessat, sinó per ell, encara que fos a llarg termini. Hi havia vist alguna expectativa.
Maria Aladern, per Cornèlia Abril
(1)(1).jpg)
.jpg){kind=link}