Foto trobada a Google
Ja n’està fins al
capdamunt de veure’ls passar inflats i grisos per davant dels seus nassos. Amb
braços de fum subjecten les seves panxes mòrbides i no deixen anar ni una gota.
L’arraconen i el fan
invisible sense cap mena de mirament. Ja n’està fins al capdamunt de tanta
supèrbia.
S’acosta l’estiu, i si
no fan la seva feina, el declararan culpable en un judici on el jurat assedegat
no tindrà pietat.
Eva Ariza per Cornèlia Abril
Absència
La Marta se'n va assabentar per la premsa. La sotragada va ser molt forta. El seu amic era mort i enterrat. I és que a mesura que et fas gran, quan ja se n'ha anat bona part de la família, la mort dels amics cada vegada et dol més. Formen part de la teva història i tens la sensació que amb ells se te'n va un tros de vida.
Feia pocs dies que havien parlat. Ningú pensava en la mort. Parlaven. Converses interessants que mai els deixaven aquell to de buidor.
Què li havia de dir? Pocs intuïen i menys coneixien la seva relació tan especial. L'Eduard no tenia família ni amics de veritat, vull dir amics que fossin capaços de compartir aquest sentiment.
La vida segueix. No sabem per quant de temps. Mentrestant, toca gaudir de l'altre plat de la balança. El dels pesos, ja caurà.
Maria Aladern, per Cornèlia Abril
Els desitjos
Li van donar la millor educació. Eren feliços perquè li veien un futur encisador. Un noi amb voluntat, estudiós, responsable, intel·ligent, amb sentit comú, potser una mica absent i poc entusiasta per expressar les emocions.Quan acabà la Universitat va fer el Doctorat. Els pares, que només tenien els estudis primaris, somiaven en què el seu fill es dediqués a la recerca, o ves a saber què, però prou important per a sentir-se orgullosos.
Somiar, somiar i somiar ... Els pares. Ell tenia interès per l’estudi, però continuava dispers en un món que no entenia.
Un cop enllestit el Doctorat, ni tan sols va voler provar de treballar en allò amb què la família s’havia il·lusionat.
Agafà una motxilla amb algunes peces de roba necessàries per sobreviure, es comprà un tros de terreny al mig del no-res, i es construí quatre parets per aixoplugar-se. Allà va aprendre a conrear d’una manera sostenible. Vivia com un ermità i es va trobar a sí mateix
Neus Cereijo, per Cornèlia Abril
No cal sempre fer moviments estranys i contorsions. Tampoc cal dur a terme pràctiques forçades o al límit de la resistència. Amb un exercici bàsic i domèstic sents com un flux et recorre la columna vertebral i no es detura fins arribar al cap.
Posa en línia els dos peus i obre els braços fent l'avió, després tanca els ulls. Constata la reacció del cos. Oscil·la? No oscil·la?
La relació que s’estableix amb l’estabilitat és el resum de tots els perquès.
Matilde Nuri Espona
Garba i Cornèlia Abril a l'Espai Guinovart
El dia 1 d'abril compartíem inquietuds, curiositats i il·lusions amb un grup de dones d'Agramunt, terra de cultura.
Era a l'Espai Guinovart, on el Grup Garba ens acollia, amb molt d'afecte, en una vetllada literària en què vam parlar d'escriptura, de literatura, dels nostres llibres i, en concret, de Marques de Trinxera, d'altres projectes i dels temes que sorgien en la conversa sense presses. Entranyable, quin goig parlar, parlar...
Vam visitar l'Església de Santa Maria i el Museu del Torró i la Xocolata, fidel a una tradició secular i que és pura llaminadura! Ens ha quedat pendent Lo Pardal, de Guillem Viladot, els safarejos recuperats i el refugi antiaeri a l'Església de Santa Maria que no vam poder veure perquè era tancat.
La concentració d'art, història, gastronomia, cultura és densa. Caldria dedicar més que un dia llarg a Agramunt per veure-ho tot. Ens esperona pensar que tornarem a passar unes quantes hores més compartint tradició amb La Garba: "El nostre objectiu és ajudar a fer conèixer i a difondre iniciatives i esdeveniments d'interès prioritzant aquelles que s'originen en el nostre territori.", veritables activistes culturals, que ens van fer sentir com a casa!
Gràcies, senyores de Garba. Gràcies, Agramunt.
La vetllada a l'Espai Guinovart
El destí
La gitana que li havia llegit la mà poc abans de l'estiu, no sabia si havia de dir-li o no.
—Canta!—exigí ell— per això et pago!
—Ay, señorito, nunca me había pasao...
—Que cantis d'una vegada!
L'anunci de la seva mort no fou una notícia agradable, per ell. Segons la dona, que, a més, li regalà un ramet de romaní, que porta bona sort, moriria el 15 de novembre d'aquell mateix any.
—A quina hora?—rigué ell, amb els ulls emboirats per la borratxera que duia al damunt.
Segons la dona, en qualsevol moment del dia o de la nit, podia tenir lloc el seu decés. Però afegí que no li fes gaire cas, que de vegades s'equivocava.
A la primera paperera que trobà, va llençar el ramet de la bona sort.
Avui, 15 de novembre, surt al carrer ben decidit. A l'estació no hi ha gaire gent, els llums del metro comencen a aparèixer pel túnel i l'home ajuda el destí a complir amb la seva missió.
Montse Medalla, per Cornèlia Abril
L’actor, a escena, es despulla mentre va dient el seu
text. El públic clava la mirada en la pell translúcida, en el desgavell de pels
que li pugen cames amunt com formigues extraviades, en els mugrons minúsculs,
en la asimetria d’uns braços extremadament llargs, en el relleu de les
costelles, en el sexe fosc; un membre arrugat, que pengim-penjam, es balanceja
cada cop que l’actor gesticula.
Els presumptes experts, diran que el nu no està
justificat. Els que no hi entenen, també ho diran d’una altre manera. Uns
quants callaran i la resta amagaran que no han clissat res. En qualsevol cas,
ningú ha sentit el que deia l’actor, que s’ha deixat la pell en el monòleg i que
ara, entre cametes tremola de fred buscant el barnús. Però la directora, des de
el seu seient privilegiat, somriu satisfeta de no haver sentit ni un esternut,
ni una estossegada, ni el nyic-nyic del caramelet quan li treuen el paper a poc
a poc, dissimulant, ni una caiguda de cap.
imatge de google
Cada setmana escriu un article en el Diari de la seva ciutat. Està angoixada perquè fa uns dies que té el cervell buit. Li costa molt trobar un tema que sigui d’interès per la seva columna. Sembla que se li hagin assecat les idees. Ella, que de qualsevol detall trobava un tema de conversa i un títol per a la seva crònica setmanal, i ara s'està davant de l’ordinador hores i hores, amb la pàgina i la ment en blanc.
Per què li passa? Ja s’ha acabat la seva etapa de columnista? Ella que sempre ha estat assabentada de tot. Una gran observadora que no se li escapava res. Llegint sense parar, encisada amb qualsevol realitat i donant el seu parer sobre diferents esdeveniments de manera acurada...
Mirant la pantalla en blanc de l’ordinador, de sobte veu la llum davant els seus dilemes. Se sent enganyada. Ja no és capaç de justificar les notícies que van sortint al món que l’envolta.
Neus Cereijo per Cornèlia Abril
Tu tens clar on has de llençar el bric de la llet? Al contenidor del cartró? O al del plàstic? Jo tinc dubtes perquè representa que és un envàs mixt multicapa i, quan en desmunto un, puc extreure amb certa facilitat el tap de rosca blanc, que és de polietilè, però mai aconsegueixo separar les làmines de paper Kraft i les d’alumini. A l’envàs diu ecològic, per bé que cap d'aquests materials son biodegradables. Ah, quin embolic! Cada dia bec llet vegetal i no sé com he de reciclar el bric. Per això agafo una bossa, l’omplo d'envasos doblegats i sense aire i la llenço a un contenidor. En última instància, si funciona la reutilització, d’aquests materials se’n faran pistes esportives...
