Foto treta d'aquí
Surt de casa accelerat, i a dalt de l’autobús s’adona que s’ha oblidat l’iphone. Terrible, pensa. Com li ha pogut passar? Allà ho té tot: l’agenda, les targetes, el whatsApp, i no duu diners perquè normalment utilitza el telèfon. Però no pot tornar enrere, perquè d’aquí a mitja hora té un examen.
Tot el dia desconnectat de les xarxes socials. Se sent despullat i incomunicat.
Com que no sap què fer, observa les persones que hi ha al voltant, i gairebé tothom té els ulls fixos al mòbil. Mira per la finestra i passa el mateix: la gent camina amb la vista posada al seu aparell, sense percebre que estan a punt de xocar els uns amb els altes, pendents del què succeeix a la seva pantalla.
Només fa vint minuts que no té telèfon i s’ha adonat que, de tant en tant, val la pena descuidar-se’l i fer una mirada a la vida.
Donat que la pel·lícula era muda, la gesticulació dels actors havia de substituir les paraules que mai no es pronunciarien en el film. Però, si algun punt se’m feia estrany, era veure com els comediants representaven alhora més d’un personatge, i que, per altra banda, la llista de noms a la pàgina de crèdits es feia interminable. Tants esforços de tanta gent... Han passat un parell d’hores i jo he fet una migdiada.
.
Els testos s'assemblen a les olles
Obre el calaix on va guardar les últimes peces, les que no volia ni donar, ni llençar. Les que volia de veritat. En tria una: és una jaqueta de lamé, de color plata, que no és de fibra sintètica. El que està assegurat, és la seva elegància. Sa mare no vestia mai amb roba vulgar. Aquest serà el seu homenatge per les festes, que ja no són lluny. I mentre porti la jaqueta de la difunta, el seu caràcter es distorsionarà i ella s’estremirà, tot recordant aquella frase lapidària que repetien tots els membres vells de la famíia:
«Ja fa prou qui retira als seus».
Montse Medalla, per Cornèlia Abril.
Arran de terra
La recepció promet.
Esmòquings, vestits llargs, manicures perfectes, somriures immaculats, tacons
d’agulla, xampany francès i entre les múltiples converses, una de ben curiosa.
—Feu mala cara
preciositats!
—Voleu dir mal peu,
simpàtics!
—Ja ens entenem.Ulls
de poll, potser?
—No “xatos”! Vertigen.
No estem acostumats.
—És clar, amb tot això
del feminisme... Es perd el glamour.
—Vigileu en la propera
revolada que ja ens heu trepitjat dos cops.
La societat canvia, però
sembla que no tothom s’adapta de la mateixa manera.
Eva Ariza per Cornèlia Abril
La nena minyoneta
Havien aribat d'Extremadura després de la guerra, amb una mà a cada butxaca. Passaven tanta necessitat, que, de molt petita, l'Antonieta va haver d'anar a servir a una casa de senyors perquè jugués amb el nen, només pel vestit i la manutenció.
—Una boca menys, pensaria la seva mare.
Tanmateix, però, va arribar un dia en què li van trobar una casa on guanyaria un petit sou.
La senyora s'enfilava per les parets. Li va treure tot. La nena minyoneta va sortir de la casa on havia estat servint, amb la mateixa roba que duia al entrar, tan estreta que gairebé no es podia cordar. I amb una espardenya a cada mà.
No obstant, però, li van treure més que tot això, perquè aquella injustícia que havia sofert de petita, li va provocar un ressentiment de per vida. Valia la pena ser una senyora! Obsessionada en aparentar, sempre ha tingut enveja de qualsevol cosa petita o gran que hagi tingut una altra persona.
Maria Aladern,
per Cornèlia Abril.
Foto: treta d'aquí
La noia surt de casa a correcuita perquè arriba tard a la feina. Això de llevar-se aviat no està fet per a ella. El seu cap li ha comentat vàries vegades que de cinc dies a la setmana, no en pot arribar quatre fora de temps. «Si continues així, t’haurem d’acomiadar», li ha dit.
Ella té el costum de despertar-se amb Viva la vida, de Coldplay. Creu que és una bona cançó per posar els peus a terra i emprendre el dia amb energia. Però el seu inconscient la traeix, i quan comença a sonar la música a tres quarts de set, li fa alçar el braç per apagar l’alarma del mòbil i continuar dormint. Tot d’una es desvetlla, esparverada, a tres quarts de quinze, i ja no hi és a temps.
El seu avi, amoïnat per si la despatxen, li ha donat un vell despertador que li havia comprat el seu pare quan ell tenia catorze anys.
Quan hagis de matinar i ser puntual—li ha dit— has de donar corda al rellotge i ficar-lo a dins d’una olla, ben lluny del teu abast. T’obligarà a saltar del llit per silenciar el so trepidant que s’aconsegueix . Ella, que l’únic estri que coneix per saber l’hora és el seu Iphone fent les funcions de rellotge, ordinador, càmera de fotografiar, ràdio, televisió... mira a l’avi, incrèdula, i pensa: «Quin trasto vell m’has donat, avi»
L’endemà al matí sona el despertador i la noia obre els ulls esverada, pensant que alguna cosa succeeix a casa seva. I el que passa és que ja no arribarà tard a la feina.
Via: @OPTOMETRISTS👀
Com cada dia, l'home es posa l'uniforme de paó, camisa fúcsia i pullover turquesa; i es planta davant d'un ventall infinit d'objectes que ofereix com a lots. Repartirà els números que té a la mà. Beu, fuma, s'avorreix. No es cansa. Ara entrega al número corresponent les boles grises de colors, un osset de peluix i quatre tasses esquerdillades. Al vespre veurà el partit a la T.V. del bar.
La pija
Va néixer en una casa rica.
«No entenc per què us enfadeu amb mi», es defensa, quan els amics li retreuen qualsevol mostra d’ostentació que per a ella és totalment normal, perquè obeeix a la seva condició, a la seva nissaga, però que per a ells resulta ofensiu. Per exemple, no entén que, dimecres passat, a la reunió de feina, tothom, sense distinció de gènere, li va recriminar amb la mirada aquella bonica bossa de marca, que duia amb naturalitat, com si fos un objecte comprat al mercat, però que ella havia tret de l’armari, sense fixar-se en el logo. La bossa era a l’armari, com totes les altres coses, i punt.
—Què passa, què he fet?— va preguntar, amb certa inseguretat, endevinant la censura de totes les mirades, fixes en un accessori que, per a ella, era només això: un accessori. Ningú no va respondre. Tothom va tornar als seus papers, a les seves carteres d’executiu, als seus ordinadors portàtils... Van dissimular, però ella es va sentir malament. Al cap i a la fi, tothom tenia un iphone, no? O una bossa com la seva, comprada als manters de dos carrers més avall...
En situacions d’aquesta mena, la noia rica no sap mai què ha de fer, què ha de dir. Tampoc no sap quin és l’error, perquè ningú no li ha explicat mai. Potser haurà de canviar d’amics…
Montse Medalla, per Cornèlia Abril.
