La paciència dels dissortats és més aviat minsa i, de nou, un parell d’interlocutors ocasionals insisteixen a preguntar-me: Tu què hi fas aquí, si no parles? Contesto que soc a casa meva i que no he de respondre a qüestions mal formulades. I donat que tinc un torn de paraula, el faré servir. Però jo parlo amb llenguatge de signes i això ennuega molts interlocutors, i és probable que no m’entenguin. Per força continuo amb veu silenciosa, és l’única veu que posseeixo. Jo visc aquí. És a vosaltres a qui hauríem de preguntar què hi feu a casa meva palplantats a la porta. I, com que faig cas omís a les seves ordres, de nou exigint-me Parla alt i clar, si no amagues alguna cosa, sense més preàmbul els prego que agafin la porta i que no vinguin a importunar-me. S’ofenen tot dos per igual, però un i altre no es donen per al·ludits. Què puc fer, ara? Agafo l’altaveu de botzina que usem per animar els partits de bàsquet i premo sense parar el botó que fa emetre un so tan fort i tan rigorós que, fins i tot jo, sordmuda de naixement, en puc experimentar els efectes en el tòrax. Ells no. Un fa veure que no capta els sorolls en les reverberacions de l’entorn. ¿És que no ha vist com alcen el vol, els aucells? L’altre s’expressa fent una mímica excessivament afectada i amb els ulls massa oberts. ¿És que no es reconeix en el decalatge d’uns fets eixelebrats i en la dissimilació perillosa? Ignoren que jo capto trets diferencials en els matisos més mínims perquè sé llegir els llavis. No obstant això, hi ha una certesa que no cal discutir: ells han entrat, sense permís, a casa meva. Diuen que son turistes i que busquen allotjament en una casa rural.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada