Soc una persona normal i corrent i sempre faig el correcte. De petita, complia les normes establertes a casa, a l’escola i a tot arreu. No em va passar mai pel cap sortir del patró marcat a la societat. Vaig fer estudis universitaris i he treballat fins a la jubilació. Em vaig casar amb el primer noi que vaig sortir i tenim dos fills. Els he criat com manen els canons socials, portant-los a l‘escola i a tots els extraescolars possibles, i així, encarar-los a la cruel competitivitat del món. Vaig desistir de tirar endavant una carrera professional valuosa perquè el meu marit pogués ser brillant a la seva. En mig de la crisi matrimonial que gairebé tots tenim algun cop al llarg de la vida de parella, vaig renunciar a un afer amb un home perquè no era correcte, seguint el camí que m’havia assenyalat jo mateixa.
Fins i tot el meu nom i cognoms són d'allò més corrent: Maria Sánchez Garcia. I que em perdonin els meus pares i totes les Maries, els Sánchez i els Garcia, però és el que sento.
I ara que ja no haig de tenir cura de ningú, el meu cos i la meva ment em demanen capgirar aquesta situació i deixar-me anar. És un pensament que m’ocupa el cervell des de fa temps, i he decidit prendre’m un període sabàtic. Quant de temps? Ves a saber; el que el cos i la ment necessitin. Vull marxar amb una furgoneta allà on el cor em porti. Que la meva parella s’hi afegirà? ... Ves a saber, però no condicionarà la meva decisió. Potser ara deixaré de ser normal i corrent i la meva ànima creixerà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada