S'arribarà a salvar el planeta?

La Rita  surt a caminar cada vespre, tot escoltant la ràdio a través dels auriculars. Va a marxa ràpida, i així fa un intens treball cardiovascular, i es distreu imaginant-se la vida de la gent que passa pel carrer. 

Per l’emissora sent que hi ha un notable descens de la natalitat al país, una notícia que ha sentit molts cops, però ella no té aquesta percepció perquè veu cotxets amb criatures petites i dones embarassades per tot arreu.

Creu que és de sentit comú que hi hagi una davallada important de la natalitat. Quan veu dones gestants, no sap si són valentes o inconscients. Per un costat pensa que no seria just privar a cap dona que ho vulgui, de viure la gran experiència de la maternitat des del moment zero de l’embaràs, però per l’altre cantó li ve al cap l’herència que la humanitat està deixant a les generacions futures  i li agafa una angoixa colpidora.

Som egoistes, portant nadons a aquest món tan complicat i deshumanitzat?

O aquests nadons seran els homes i dones que salvaran i canviaran el planeta, vivint d’una manera diferent i respectuosa?  

 

El peu és de noia

El peu és de noia, però la petjada no. Queda una marca que podria ser l'empremta d'un animal, potser d'un tigre, fins i tot d'un aligot. Ella no se'n sorprèn. Porta posats els auriculars i escolta la cançó Can the can, de Suzi Quatro. La percussió és forta, els anys 70 es lliurava una lluita potent. Ara la noia camina sense mullar-se més amunt dels turmells. Un home de mitjana edat espolsa la tovallola i es protegeix la pell amb un oli sedós que accelera el bronzejat. Hi ha poca gent a la platja, és dimecres a mitja tarda, segona quinzena de setembre. Dos gossos deslligats empaiten l'escuma de l'aigua, i amb cabrioles nervioses corren fins a les dunes. En una batussa juganera espanten una parella d'avis. La dona feia un sudoku, l'home llegia un llibre. Tant l'un com l'altra de seguida recriminen que els gossos no vagin lligats. L'amo diu: No patiu, no us faran res, son molt bons. Les papereres son buides, les dutxes funcionen amb normalitat.

                                                 Matilde Nuri Espona

                                              amb Cornèlia Abril

Vuit de setembre

Vuit de setembre  - Catalunya.

La nena es prepara la motxilla. Els llibres, nous, amb aquella olor del paper , encara per estrenar. Té al cap les ganes de retrobar-se amb els amics, però encara més amb les amigues. 

Aquest any no els deixen portar els mòbils, però a ella li és igual, perquè el goig de la socialització al pati és més important que les ganes de veure el tik-tok, que al final, acaba avorrint. 

Qui serà la seva tutora? 

O el tutor? Si és un home li farà una mica d’angúnia, per allò que, encara avui dia, tan moderns que es pensen que són,  diuen que els homes tenen més facilitat perquè els adolescents «no se’ls pugin a cavall». Aquesta és la manera amb què els adults expressen la indisciplina. 

Però, sobretot, sobretot, porta la il·lusió al davant.

Vuit de setembre - Franja de Gaza, Palestina.

La nena es prepara la bossa i marxa

Ha de sortir a buscar menjar peti qui peti, ja que el pare el van matar ja fa mig any i la mare ha de romandre a casa —encara sort que en tenen, de casa, només que no saben per quant temps— amb els germans petits. És perillós, deixar-los al carrer, tot i que també ho és deixar-los a casa, amb la mare o sense. No se sap mai…

Té al cap les ganes d’arribar al punt on, amb una mica de sort, podrà arreplegar quatre coses perquè la família pugui menjar, ni que sigui una mica. Tot just les provisions per avui. Perquè demà ningú l’ha vist.

No sap quantes hores s’haurà d’esperar, ni si en sortirà viva.

Però sobretot, sobretot, porta l’esperança al davant, perquè les il·lusions fa molt temps que les ha perdudes.

Montse Medalla, per Cornèlia Abril

Imatges generades amb IA.

 

DEL MATEIX MOTLLE

 

                                            Imatge de Google

El pont és molt llarg i els cotxes circulen a gran velocitat. La boira de primera hora del matí amaga les siluetes dels dos homes que s’acabaran creuant al bell mig del pont. La solitud que es respira deixa anar un tuf estrany, desconegut. La vorera per on caminen és força estreta, tenint en compte l’envergadura de la carretera. Per sota el pont també circulen cotxes, camions, motos. És dilluns i estrenem setmana.

Un dels dos homes marxa molt ràpid. Va equipat amb roba esportiva i vambes. És alt, ros i prim, d’uns quaranta-cinc anys. Duu unes ulleres de coloraines, molt psicodèliques, a joc amb els mitjons. Escolta, en uns auriculars més discrets que les ulleres, les notícies del primer canal i va pensant en la jornada de feina que l’espera quan arribi a l’oficina. Abans, es dutxarà i farà un cafè llarg sense sucre. El primer del dia.

L’altre home camina molt a poc a poc, però fa més estona que ha iniciat el recorregut. No té pressa. Porta un abric marró amb taques blanques de pintura, un buf de llana foradat que li tapa la boca i uns mocassins vintage bruts i descolorits. És alt, ros i prim, d’uns quaranta-cinc anys. Una llauna de cervesa barata treu el cap per una de les butxaques de l’abric. La seva prioritat d’avui és la mateixa de sempre. Aconseguir més cervesa. El vi també pot servir, però no és el mateix.

En passar l’un pel costat de l’altre, han creuat les mirades. L’un amb recel i l’altre amb certa sorna. La boira els ha amagat fins a aquest moment màgic en què la llum blanquíssima d’un fanal els descobreix. Semblen dos fantasmes sortits del no res.

De sobte s’han aturat i s’han girat. Sense cap expressió concreta en els seus rostres, caminen unes passes endavant fins que queden cara a cara. El destí és un veritable mag, que sempre té a punt un truc per deixar-nos sense paraules.

Eva Ariza per Cornèlia Abril

Correspondència

Correspondència

Carta de la Dora a la Cesca

Benvolguda Cesca,

Des que me vaig assabentar de la teva existència que no paro de somniar. Sé que som parentes llunyanes i que ets de pagès igual que jo, sé que la guerra se’tva endur en Pere, el teu marit, que tens un fill i que has viatjat a l’estranger, que has pintat quadres i que t’has convertit en una persona culta. Ho he sentit contar a casa. 

Sé que la meva tia és neboda de la Carmeta. Des que me va explicar la teva història no faig més que donar-hi voltes. A mi també m’agrada molt llegir. I va ser aquesta afició la que em va portar a quedar-me amb les monges. 

Quan vaig acabar el col·legi, veient el poc atractiu que tenia viure al poble, tant per trobar un treball com un príncep blau, vaig pensar que se m’havien acabat els somnis, i no em va venir altra cosa al cap que quedar-m’hi. Fins que me vaig adonar que m’havia equivocat.

Espero que continuïs amb el mateix ànim, Cesca. Per mi no hi hauria res tan agradable com que ens poguéssim comunicar. Ja em diràs alguna cosa.

Rep una abraçada ben forta de la 

Dora.

-------

Carta de la Cesca a la Dora

Benvolguda Dora,

Quan de nit el mon està aturat, surto de la meva novel.la i viatjo cap a les les estrelles del teu somni que em parlen d’una buscadora de misteris.

No t’hi encaparris gaire, perquè descobrir-ho no t’arreglarà res. És una llàstima que no puguis compartir les teves sensibilitats literàries i artístiques amb ningú. Deixa’t portar, aprofita el gaudi de viure, que el temps es va encongint. No fa falta trobar el príncep blau perquè a la llarga es van tornant de color marró. 

Però baixa dels núvols i dóna’t per lo menys alguna alegria! .

A mi em passa al revés, jo no tinc misteris, jo soc el misteri. Com seria de diferent la meva vida si se sabessin els meus secrets! Però et ben asseguro que ha valgut la pena.

Diuen que només és viu una vegada, però per sort som personatges de ficció i podem tenir altres oportunitats, així ho espero de les nostres “mestresses escriptores” .

Fins aviat,

Cesca.

imatge generada per I.A.

Nota de l'autora: Correspondència treta de dos personatges ficticis de les meves novel·les "Camins d'arrels" i "Escales amunt". La lluita i l'espertit de superació de dues dones que venen del món rural i que es troben en somnis. 

                                        Maria Aladern, per Cornèlia Abril

Vacances d'estiu

Un home té la mirada capciosa. En l’altre home la pell de la cara és aspra. Un i altre mantenen un intercanvi de preguntes, sense massa interès. I tu, a què et dediques? Respon l’altre Faig de comissari durant la setmana i soc pregoner de la festa major del meu poble. Jo també, i vaig a totes les poblacions que sol·liciten la meva presència. Es miren mútuament buscant un senyal d’aprovació que no troben. Per passar l’estona, comenten que al capdavall tot es resumeix a parar la mà i esperar que algú te l’ompli. Ho diuen rient, desenfadats. Ara sí que han aconseguit un punt d’acord, i ho reblen amb No ens enganyem, qui més qui menys fa el que pot, oi? Així que no ens obliguem a més. Per cert, tu saps què hi fem aquí? No, no ho sé. Un dels dos s’equivoca venint aquí, si no els dos. O cap dels dos. I és una idea que potser els resulta divertida perquè s’enriolen. Tranquil, diu el que preguntava primer, no hi fa calor. I l’altre, llàstima perquè aviat farem vacances. 

 V A C A N C E S 

Bon estiu a tothom

Prejudicis, edatisme i (in)correcció política i social

Prejudicis, edatisme i (in)correcció política i social

Na Lianor passeja arran de mar. Fa una calor que fa esclatar les poques pedres que hi ha en aquella platja de sorra fina. S'ha entaforat un dels biquinis de l'any passat, o de l'anterior, no ho recorda, i és que, tot i que cada any pensa Aquest és l'últim any que duc biquini, després descobreix que la  majoria de senyores com ella continuen posant-se el dues peces que tant de furor va fer quan ella era petita, i pel qual va haver de barallar-se amb la família sencera, excepte amb son pare, que només deia que a veure quina bestiesa era el fet d'haver-se de banyar vestit. El pare era pragmàtic, encara que seguís les normes que imposava la societat, i que encara imposa ara.

Tota aquella lluita que moltes dones van dur a terme pel biquini va acabar desembocant en la lluita pel top less, i també per la nuesa total, quan, cap als anys vuitanta i noranta, van sorgir algunes platges nudistes, que na Lianor, amb el seu home, havien freqüentat, fins que els fills van ser adolescents i van començar a tenir reserves amb els seus propis cossos, que ja no volien ensenyar.

Ha plogut molt, des d'aleshores, i na Lianor pensa que ningú té per què suportar la vista de les seves misèries corporals. 

Fins que la veu:

Una senyora que potser té més de vuitanta anys, amb els pengims- penjams que a ella la preocupen tant, gaudint de valent amb la seva neta, que porta un banyador d'una sola peça, com un vestidet de bany dels que ella mateixa duia quan era molt petita. 

Massa prejudicis! S'adona que allò dels cossos normatius o no normatius són constructes que es fa la gent (tota la gent?) per fer la santíssima a les dones. Bàsicament. O potser són constructes que algunes dones es prenen d'una manera i d'altres, no en fan ni cas. Ves a saber...

imatge generada amb  I.A.

INVASORS INVISIBLES

 

Invasors invisibles

De sota les pedres, com insectes covards, surten quan menys t’ho esperes. Repten per tàpies, escales, arbres, cotxes, etc. Són llefiscosos i quan assoleixen el seu objectiu -arrapar-se a les persones- són molt difícils d’eliminar. De fet, els pots portar a sobre durant anys i no ser-ne conscient. Fan una pudor agredolça, com la d’un vàter amb ambientador de poma. No te n’adones i a l’hora de la migdiada -ideal per barrejar-se amb somnis mal digerits- ja els tens lliscant-te per l’oïda o pels forats del nas, fins que arriben al cervell i s’instal·len còmodament. I ara, fes-los fora si tens el que has de tenir. Si no, hauràs de buscar terapeuta i deixar-te aconsellar. Amb sort te’n podràs desempallegar un dia o altre, fins que n’arribin de nous, i tornem a començar.

 

La vida al revés

La vida al revés

 imatge de google

25 de maig 2025 – He arribat al cim! –No diguis disbarats! —Em diria algú. 

 Són les 10 del matí. Arribaré a les 11? No ho sé segur. Dels milers de  dies que he recorregut  aquest  llarg camí, sí que ho puc afirmar. Els he trepitjat un a un.

Han passat com una ratxa  huracanada. 

Dies repetits que no saps per què els has viscut. Dies compartits i dies de solitud. 

Els miralls m’enganyen, es riuen de mi, o  potser em volen donar ànim, perquè cada dia em veig diferent. Més  atractiu, si. No suporto mirar enrere , recordar... 

Un dia apareixen el pare i la mare i d’altres persones  que no havia vist mai, però no m’hi puc acostar perquè les nostres direccions van per camins contraris. El mirall em  continua enganyant. 

I mentrestant va passant el temps. No he de patir.  Les coses són  cada vegada  més fàcils. Aquesta vida rellisca  com per la pendent d’una glacera. No fa falta lluitar. Crec que viure consisteix a deixar-se anar fins arribar a  gaudir del màxim plaer, voltant  per la immensitat de l’univers. Tot descobrint  si val la pena o no, tornar al principi de l’existència. 

Començar de nou per fer el mateix camí? Certament que no! Per res del món!!!

                                                                                                                            imatge de google

Homeless

 

Tots tenim un passat i un present. La història futura ja s’esdevindrà. Quan fas turisme per nous indrets, poses els cinc sentits en alerta per veure i sentir situacions noves allà on vagis. Ja sigui al cul del món, on els éssers humans viuen en ínfima pobresa, batallant dia a dia i fent kilòmetres per anar a recollir aigua, o bé al lloc més civilitzat on el desenvolupament arriba més enllà del que ens podem imaginar. 

I aquí, on som ara, un lloc molt civilitzat, et trobes els “homeless” persones que també tenen un passat i un present, però potser no tindran futur. 

San Francisco, una ciutat viva i bonica per passejar, amb uns parcs que no s’acaben. Em sento aclaparada en veure la quantitat de gent de totes les edats que viuen al carrer,  deteriorades físicament i mentalment. Enmig de qualsevol vorera hi ha homes i dones  estirats a terra i no saps si estan adormits aprofitant els raigs de sol de mig matí, o si és que viuen en una altra dimensió per culpa del fentanil. La gent que passa pel seu costat, els voreja com si allà no hi hagués ningú.

Innocentment, preguntes al guia del “free tour” Què passa amb aquestes persones? Com és que hi ha tants homeless? Afablement, et diu que a la ciutat hi ha uns serveis públics on els sense sostre poden anar a fer-se una dutxa i alimentar-se, però que a la majoria els agrada viure lliurement i l’Ajuntament respecta les seves decisions. Si més no, venen d’altres ciutats perquè aquí els deixen viure en llibertat, com ells volen. 

El fet d’haver-hi “homeless”—segons la seva resposta, i sense voler ofendre’l — em va semblar  que per al guia era una atracció turística més de la ciutat. 

No haurien de preguntar-se com és que han arribat a aquesta situació i posar-hi remei? 

 

Viatjar

 

Comença la temporada d'estiu. Al cap no hi té res més atractiu que dur a terme aquell viatge. Sí, un viatge en concret. Fa temps que se'l prepara. 

Ben acompanyada, amb un programa complet però no abassegador. Que son vacances! Ho sap de sobres, la resta de l'any pot anar de bòlit, a l'estiu no.

Anirem aquí, visitarem tal monument, no em voldria perdre allò, a peu, a cavall. Ens reservarem també alguns espais per no fer res en tot el dia. 

Per molt que sigui un esclat de bogeries turístiques, ara és moment de moure fitxa: contra els fanàtics, veure món. Però veure el món real.

                                                   

Matilde Nuri Espona

amb Cornélia Abril

El diari vermell

 

Ha trobat un quadern de cobertes vermelles, imitació de pell, amb un petit forrellat, que ha obert amb un clip. Santíssima innocència, quan pensava que allò era impenetrable! Era en una vella capsa, rònega i empolsegada. El diari de quan tenia quinze anys. 

Inicia una cerimònia: es prepara un te, encén una espelma blanca, que fa olor de vainilla. Erik Satié desgranarà les seves gymnopèdies per ella sola, en aquest petit homenatge que es pensa regalar. S’asseu a la butaca més còmoda que hi ha al seu apartament i comença a llegir.

Durant un parell d’hores, li passa aquella part de l'adolescència per davant, colpejant-la. Se sent alhora commoguda i divertida. S’esfereeix amb les faltes d’ortografia i les maldestres expressions. Fins i tot li sembla que, quan els seus propis fills van passar per aquella edat, no va ser prou capaç de comprendre’ls. Però no se’n sent culpable. La vida és així. 

Vivim, sentim, aprenem, oblidem, rememorem i, potser també som capaços de perdonar-nos. 

LA CAPSA DE CONTES

 

La capsa de contes

Imatge de Google

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                     

Feia dues dècades que escrivia un llibre de relats. Just avui, es compleix l’aniversari del dia que va començar. Va ser un vespre de finals de maig. La seva filla preadolescent li acabava de dir que ja no volia que li expliqués contes inventats, i ell, capcot i decebut, va sortir de la cambra eixugant-se una llàgrima. Aquella mateixa nit, amb el llapis i al bloc de notes on apuntaven cada dia els encàrrecs i les tasques pendents, va escriure el conte que no li havia pogut explicar a la filla. Set mil relats després, vol fer-li un regal al seu nét. A la mateixa capsa, on els ha anat desant a mesura que els acabava, ha deixat caure el conte que va escriure anit. El darrer. Ha lligat la capsa amb el cordill groc de seda, que la seva dona feia servir per nuar-se el cabell llarguíssim i més brillant de l’habitual, quan estava embarassada de la filla. Just avui, és la filla la que és a l’hospital  a punt de ser mare. Quan tornin a casa, tindrà un munt d’històries preparades per llegir al seu petit, fins que ell, en una roda indeturable, digui a la seva mare, que ja no vol escoltar més contes inventats.

Quina pensada!

Quina pensada !

        Feia molts anys que el poble  quedava petit, petit en número d’habitants. Potser hi havia mitja dotzena de masies que procuraven  guanyar-se la vida i una vintena de llars habitades per persones ja jubilades que intentaven conservar les seves cases, tot i que cada vegada els era més difícil.

         A tothom li sabia greu que es perdés el seu poble. Si no s’hi arremangaven, aviat quedaria fet una ruïna. Havia quedat tan poca cosa que no hi havia inversors que es volguessin arriscar ni que fos per al temps d’estiu.

           Fins que un dia, l’hereu de can Pujades va convocar una reunió de pagesos.

          —El nostre ofici s’ha de cuidar —els advertí. No és per viure en un altre lloc. És per viure allà on hi tenim la feina. El bestiar no es pot deixar sol, i també el camp s’ha de vigilar. Ja estem prou escarmentats! Si ens n’anem fora, és com si l’abandonéssim. Si no fem un pensament, la canalla es va fent gran i aviat ens veurem obligats a marxar definitivament. I aquí ja no hi quedarà ningú. 

           –Ens hauríem d’organitzar, 

           –Però com? murmurà un del públic.

           – Doncs aprofitant el que tenim. Demanant permís per reconstruir el local  on havia estat l’Ajuntament. Tot seria començar. N’hi ha més d’un, de local. La torre de Guaita a la muntanya de Sant Martí. L’antiga església, que  amenaça ruïna i  ja només queda el  campanar. També es podria aprofitar la riera, encara que la majoria de les vegades no hi passi aigua, amb els pollancres i les alberes, taules de pedra, bancs i gronxadors...

              –Si que has fet treballar el cap tu... 

          –Perquè penso que ara o mai. Nosaltres plegarem –afirmà amb contundència—. No volem que els nostres fills pugin en aquest racó de món. S’han d’escolaritzar!

             –Però necessitem algú que es mogui. I tot seran jornals. 

           –No cal. De moment, per començar ho podríem fer nosaltres quan acabem amb la feina del camp i a més ara que anem de cara  l’hivern. O si no, jo he pensat amb un. El conco de cal Cabaler. Havia estat al seminari, per tant, té  estudis, sap parlar  i també sap conduir.   

           En aquest no li agrada gaire treballar, només presumir. 

           –Per això ho dic. Li plantejaríem com que ell és la solució pel poble. Si convingués el faríem alcalde.El deixaríem manar. Això sí, el vigilaríem,li pagaríem la benzina pels desplaçaments , i tots contents. Li podríem enfocar que  com que ell té estudis i facilitat per convèncer, el veiem més capaç que cap de nosaltres. 

          Quina pensada! En Salvi  estava més que content! No s’havia fet capellà, no s’havia casat! Però al final se li havien reconegut els seus mèrits. Si ho podia aconseguir, potser, fins i tot,   quan comencéssim les obres,  li dedicarien un carrer. 

Maria Aladern

imatge de google

La nostra feina

 

Fotografia: M. Aladern 23.04.2025

Avui publiquem una entrada extra, en dimarts, per fer un comentari breu sobre la feina actual de la Cornèlia. 

Les cinc integrants de C.A. hem iniciat un projecte a llarg termini. A finals de l'any 2026 o a inicis del 2027 publicarem una novel·la escrita en to irònic. No és un pas esbojarrat ni un pas cap enlloc ni un pas en fals. És el fruit de les nostres reflexions i lluites. 

Ara com ara tenim definit un edifici amb els personatges que imaginem a l'interior. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Perquè fem literatura, i no retrat. I perquè la nostra aspiració no és destruir, sino crear. 

Continuarem informant...

Bon dia tinguem!!

                  Matilde Nuri, amb Cornèlia Abril

Per a tu Mare

 

Han passat set anys des que el cervell et va fer un clic.  Encara segueixo enyorant la teva trucada de gairebé cada vespre preguntant-me com havia anat el dia,  on aniríem el cap de setmana... i explicant-me totes les activitats que havies fet al matí i a la tarda. 

 

Just quan començàvem a sopar, sonava el telèfon. La trucada de control, rumiava, beneita de mi. 

 

—No sé què explicar-li —pensava jo —sempre la mateixa cançó—.  I em feia una mandra... 

 

Recordo que el dia abans que se’t capgires la vida, i que per això hagués de variar tant la meva,  havies anat a la piscina al matí, i a la tarda  a classe de català  i gimnàstica, sempre plena d’energia.  

 

I amb un clic al teu cervell,  tot va canviar. 

 

I ara quan desitjo preparar un plat d’aquells tan exquisits que cuinaves, o quan vull saber alguna història dels avis o de la teva o la meva  infantesa, no puc trucar-te perquè em facis memòria. Per què no et vaig escoltar més, en lloc de discutir tant?

 

Ulls de mar (Robin secret)

https://music.youtube.com/watch?v=WpIavMzQdv8&si=MfT1plnA-JH4-m35

  

 Aquesta bonica cançó la va compondre la neta de la protagonista d’aquesta història...