Nadal 2025

 Cornèlia Abril desitja bones festes a tothom!!

UNA MARE NOEL AL SENEGAL

Imatge de Google

Ara ve Nadal, matarem el gall i a la tia Pepa....

La tia Pepa n’està fins als ovaris d’haver de pensar cada any en el punyetero Nadal i tot el què comporta. Aquest any ha dit que no vol tall, ni gambes, ni torró, ni pessebre, ni amic invisible, perquè ara en té un d’amic, i és ben visible i a qui li agradi bé i a qui no, també. La seva germana li diu que posi seny, que el Nadal és per compartir-lo en família, que què dirà a la canalla quan la trobin a faltar, que qui farà els canelons, que si naps, que si cols.

Tu creus que a la tia Pepa li importa un rave, tot això? La tia Pepa i el seu amic han agafat un tren cap a Algeciras i d’allà un ferri fins a l’Àfrica. Diu que vol conèixer els orígens del seu Baltasar particular, (va ser un dels tres reis de l’Orient en la cavalcada de l’any passat) i és tan feliç que duu una maleta plena de regals per la família.

La tia Pepa s’ha tret el monyo i ara es pinta els llavis de color Rouge Dior. S’ha tatuat unes celles impressionants i s’ha comprat el darrer disc de la Rosalía. Fins i tot li ha passat pel cap operar-se els pits.

Au família! Ja tenim conversa assegurada tot el Nadal. Bones festes i visca la Pepa!

Eva Ariza per Cornèlia Abril

No t'ho perdis!

 

Caradura

Caradura 

       Asseguda a la taula del racó, on sempre ens solíem posar, anava fent temps mentre esperava  el meu marit. 

       Em va cridar l’atenció una taula més al centre, on hi havia dues dones amb els ulls clavats a la porta d’entrada, amb cara d’angoixa. Pel seu aspecte semblaven mare i filla. Havien anat esquivant el cambrer dient-li que esperaven una altre persona, fins que, al final, va aparèixer un home d’aspecte autoritari amb una nena agafada de la mà, qui corrent, es va escapar per  abraçar la mare i l’avia.  

       —Encara no heu demanat?

      —Estàvem dubtant de si vindries. 

      —Sempre amb excuses. I a veure si no la mimeu tant! 

        L’home al costat de la nena, tot movent l’índex no parava de fer-li gestos d’advertiment. La filla, atemorida, li contestava movent el cap. A part dels exabruptes d’aquell home, a la taula hi havia silenci. 

       Mentrestant el cambrer servia el primer plat. Desprès del segon, el foraster va desaparèixer. Ningú no en va fer cas. S’havia sentit el cric d’un baldó  i segurament creien que havia entrat  al lavabo.  

       A les postres, el plat de l’home estava intacte. No el veien enlloc . 

      —Aquest és un galtes —exclamà la mare. T’ha deixat la  criatura i no el veuràs més. 

      —Tant de bo —respongué la filla. Així m’estalviarà fer molts tràmits. 

        Mig avergonyides, van pagar el compte i al sortir,  una veu estrident els va cridar l’atenció. 

       —On és aquell individu  que anava amb vostès? 

      —Això voldríem saber nosaltres. Ha desaparegut i no l’hem vist sortir —exclamà l’avia tot apartant la nena. 

     —Es que no el coneixen? —Doncs és difícil de creure. Com pot ser que no el coneguin, si dinen plegats com si fossin una família? Han de saber que és un contrabandista perillós, que fa temps que li anem al darrere. 

          I mentre el policia interrogava  les tres dones innocents,  per la porta del darrere una ombra escapava, tranquil·lament, picotejant el plat de les postres .

          Jo ho veia a través  del vidre, però no m’hi vaig voler embolicar perquè de sobte, em va fer la impressió de que coneixia aquell individu. Sí, era un company del meu marit, amb qui el veia sortir algunes nits.  

Maria Aladern- Cornèlia Abril

imatge generada amb I.A.

        

L'ORDRE

 

Tinc un amic a qui li encanten els mitjons. Allà on va se’n compra un parell, de record. En té de tots colors i per a cada dia de la setmana i del mes. Li agrada  combinar-los amb les peces de roba que duu.

 

El primer pensament que em ve al cap és com dimonis s’ho fa per ordenar tants mitjons. Quantes calaixeres necessita? Dues? Tres? Quatre? Se’ls organitza per colors? Pel gènere, llana, cotó? Pels dibuixos? Estampats?. Els de talps en un cantó i els de ratlles a l’altre costat? I on col·loca els de quadres? 

 

Quina feinada tindria jo, de bon matí, per vestir-me! Començaria pels mitjons i després decidiria el conjunt de jersei i pantalons? O a la inversa? Primer em posaria el jersei i els pantalons?

 

La veritat és que és un gust obrir un calaix ple de mitjons i veure una amalgama de colors creixent, des dels més suaus als més llampants. 

 

En qualsevol cas, una calaixera de mitjons, calces, calçotets o qualsevol altra peça de roba, tot ben distribuït,  segur que diu molt de la persona.

 

Com m’agradaria tenir un calaix endreçat. L’ordre facilita la vida.

Propagar

   

    Tu què penses quan algú personifica els animals? Que és ridícul fabular fins l'extrem del diàleg, oi? Tant com quan algú pregunta què hi havia quan no hi havia res i acaba explicant el buit, els bacteris o els dinosaures.

    Mira, avui mateix li han preguntat a un home per què es posava barret. I a una noieta quantes vegades al mes acostuma a comprar flors. I a una familia de tres persones si va al cinema els diumenges a la tarda. I a una colla de jubilats com els agrada viatjar.

    Trobo que son preguntes que no venen d'enlloc i que tenen una destinació poc definida. Tot és propaganda. Perquè, en general, la gent fa el que pot i el que vol i com li ve més de cara. I perquè és molt difícil convencer d'alguna cosa a les persones que hi tenen el sou en joc.

ARQUEOLOGIA

ARQUEOLOGIA

Es queda quieta davant d’un aparador. Un aparador físic. Costa, en ple segle XXII, trobar-ne un. Només és obert als arqueòlegs, com ella.

Al museu, en aquesta ciutat on encara s’hi conserven vestigis de l’antiga civilització —és aquest, el motiu de la seva visita— hi ha moltes curiositats, i una d’elles és la recreació d’una botiga de roba de mitjans del segle XXI.

Ara tothom va despullat. Aquells que tenen accés a les capes, tenen una aplicació encastada sota la pell, que desactiven a la nit, per dormir, encara, sota fibres antigues, sobretot a l’hivern. Com el paraigua,la roba de llit no ha evolucionat a través dels segles.

La pel·lícula, o capa que proporciona l’aplicació, cada dia és la mateixa per a tothom, amb la qual cosa, les ciutats i els espais habitables adquireixen tots un color homogeni, uniforme, monòton. 

Les persones pobres van despullades i conviuen amb els mamífers, en ramats. Gats, rates, gossos, pobres… Així és i ha estat sempre, per a la gent de la seva generació.

A finals del  segle XXI es va acabar, això de la roba. Sap, perquè la seva besàvia li havia explicat abans de morir, que durant molts segles, la humanitat es vestia amb robes extretes de plantes, de pells d’animals, de seda natural, de fibres que s’havien inventat durant la Revolució Industrial d’ara fa dos segles. N’ha vist pel·lícules antigues, en uns formats impensables avui dia.

Que bonic devia ser, quan podies decidir com volies vestir-te, quan hi havia una indústria anomenada moda…

L’arqueòloga continua la visita, encuriosida i pensativa.

Foto de google

Montse Medalla-Cornèlia Abril

SOPAR DE GERMANOR

 

                                            Imatge de Google

Les bruixes d’arreu del món, cavalcant sobre llurs escombres mil·lenàries, han arribat a l’hora del crepuscle convocades per la mare Terra.

Habitualment, son dones com tu i com jo. Àvies, mares, filles, netes, nebodes, padrines... També dependentes, advocades, metgesses, escriptores, treballadores domèstiques, carnisseres, directives, actrius, ministres, atletes, mestres...Dretanes i esquerranes, vídues, solteres, casades, divorciades...Amb els cabells blancs, tenyides, operades, eixutes, gracioses, ximples, sabies, boges...

En dates concertades (son dones molt enfeinades) i sempre quan es pon el sol, deixen aparcades totes les seves obligacions i les seves responsabilitats, per trobar-se en un ritual ancestral que les allibera de culpes, pors, inseguretats i altres neguits.

Sopen, beuen, riuen, ballen i brinden per la vida i per elles mateixes.

Eva Ariza per Cornèlia Abril  

 

Solució dràstica

imatge de RAC1

SOLUCIO  DRÀSTICA

        Soc pacifista, per això sempre he tingut predilecció pels coloms. Potser perquè han estat el símbol de la Pau, per la seva bellesa, per l’escena entendridora veient els avis donant-los veces  a la Plaça de Catalunya.  O per alguna simbologia religiosa o cultural.  D’altra banda, em feien pena perquè em recordaven la novel·la de  Mercè Rodoreda. “La plaça del diamant” quan  els tenien entatxonats en un espai reduït, voltat de misèria.   

       No me’n vaig adonar fins que vaig anar a viure en un quart pis. Al principi em feia  gràcia veure’ls  volar, tot  esparpellant alegrement les ales  per darrere el finestral i algun s’aturava a la barana com si em vingués a saludar. Però aviat es van adonar que no els deia res  i van acabar fent-se els amos de la meva terrassa.  Semblava que es reien de mi, sempre vigilants,  no vaig aconseguir espantar-los fins que em vaig convertir en la seva fàmula.  

       Prou que me’n van donar de consells, que si molinets de vent que si penjant tires de colors, i fins i tot posar una malla, però no va servir de res. Van trobar la manera de passar per sota. 

       I llavors, si que em vaig atrevir a fer el que no hauria pensat fer mai de la vida. Vaig sortir quan encara era fosc i, aprofitant que  no em veia ningú, em vaig dirigir cap a l’altra punta de la ciutat on, per casualitat, havia descobert una armeria. I davant la mirada estupefacta del dependent, vaig demanar una escopeta de balins. 

Maria Aladern, per Cornèlia Abril

Normal i corrent

 

    Soc una persona normal i corrent i sempre faig el correcte. De petita,  complia les normes establertes a casa, a l’escola i a tot arreu. No em va passar mai pel cap sortir del patró marcat a la societat. Vaig fer estudis universitaris i he treballat fins a la jubilació. Em vaig casar amb el primer noi que vaig sortir i tenim dos fills.  Els he criat com manen els canons socials,  portant-los a l‘escola i a tots els extraescolars possibles, i així, encarar-los a la cruel competitivitat del món. Vaig desistir de tirar endavant una carrera professional valuosa perquè el meu marit pogués ser brillant a la seva. En mig de la crisi matrimonial que gairebé tots tenim algun cop al llarg de la vida de parella, vaig renunciar a  un afer amb un home perquè no era correcte, seguint el camí que m’havia assenyalat jo mateixa. 

    Fins i tot el meu nom i cognoms són d'allò més corrent: Maria Sánchez Garcia. I que em perdonin els meus pares i totes les Maries,  els Sánchez i els Garcia,  però és el que sento.

    I ara que ja no haig de tenir cura de ningú, el meu cos i la meva ment  em demanen capgirar aquesta situació i deixar-me anar.  És un pensament que m’ocupa el cervell des de fa temps, i  he decidit prendre’m un període sabàtic. Quant de temps?  Ves a saber; el que el cos i la ment necessitin. Vull marxar amb una furgoneta  allà on el cor em porti. Que la meva parella s’hi afegirà? ... Ves a saber, però no condicionarà la meva decisió. Potser ara deixaré de ser normal i corrent  i la meva ànima creixerà.

Fils

 

  La paciència dels dissortats és més aviat minsa i, de nou, un parell d’interlocutors ocasionals insisteixen a preguntar-me: Tu què hi fas aquí, si no parles? Contesto que soc a casa meva i que no he de respondre a qüestions mal formulades. I donat que tinc un torn de paraula, el faré servir. Però jo parlo amb llenguatge de signes i això ennuega molts interlocutors, i és probable que no m’entenguin. Per força continuo amb veu silenciosa, és l’única veu que posseeixo. Jo visc aquí. És a vosaltres a qui hauríem de preguntar què hi feu a casa meva palplantats a la porta. I, com que faig cas omís a les seves ordres, de nou exigint-me Parla alt i clar, si no amagues alguna cosa, sense més preàmbul els prego que agafin la porta i que no vinguin a importunar-me. S’ofenen tot dos per igual, però un i altre no es donen per al·ludits. Què puc fer, ara? Agafo l’altaveu de botzina que usem per animar els partits de bàsquet i premo sense parar el botó que fa emetre un so tan fort i tan rigorós que, fins i tot jo, sordmuda de naixement, en puc experimentar els efectes en el tòrax. Ells no. Un fa veure que no capta els sorolls en les reverberacions de l’entorn. ¿És que no ha vist com alcen el vol, els aucells? L’altre s’expressa fent una mímica excessivament afectada i amb els ulls massa oberts. ¿És que no es reconeix en el decalatge d’uns fets eixelebrats i en la dissimilació perillosa? Ignoren que jo capto trets diferencials en els matisos més mínims perquè sé llegir els llavis. No obstant això, hi ha una certesa que no cal discutir: ells han entrat, sense permís, a casa meva. Diuen que son turistes i que busquen allotjament en una casa rural.

Justos per pecadors

 JUSTOS PER PECADORS

                                                foto de google

El món és un lloc hostil, pensa, mentre contempla un mar pla com un mirall. I llavors li venen els records. 

Quan van embarcar-se amb la pastera, ell no era conscient dels perills que això coportava. Era molt jovenet, a penes catorze anys. Ja en fa vuit, que va arribar a aquesta terra d’acollida, que el van ajudar a fer uns estudis bàsics i que, gràcies a la vida, al Déu de què li parlen alguns,  a la seva capacitat d’adaptació, o qui sap, potser a totes aquestes coses juntes, ara té una feina que l’ajuda a trampejar per la vida. Ha après la llengua d’aquesta terra, té una colla d’amics i amigues, d’unes quantes ètnies diferents, i viu en companyia de la seva mare i el seu germà. 

La mare, amb qui va fer la travessia, treballa fent feines per les cases, i el germà, que a la pastera encara era dins el ventre de la mare, va a l’escola i es relaciona molt bé amb els seus companys i companyes.

A ell, després de tot, la societat l’ha acceptat. 

N’hi ha d’altres que no se n’han sortit. 

I després hi ha aquells que, tot i en les seves mateixes circumstàncies, es dediquen a vandalitzar-ho tot, a robar, a ficar-se en merders de tot tipus… No ho entén, i no ho entendrà mai. Només sap que, aquí i a tot arreu, sempre acaben pagant justos per pecadors.

Montse Medalla- Cornèlia Abril

"INFLUENCERS"

 

                                            Imatge de Google

Una colònia de formigues negres s’han deturat davant d’una esquerda de grans dimensions, que separa la vall en dues meitats idèntiques. La formiga que encapçala la formació ha dubtat durant uns segons i finalment ha decidit girar a l’esquerra. Un bon grup de companyes, la majoria obreres, l’han seguit decidides. De la resta, unes quantes, la majoria soldats, han girat a la dreta. Les que no han optat per cap de les dues opcions, van i venen fent zigazagues, èbries d’incertesa. Només una ha pres la decisió de baixar pel precipici i de mica en mica, les de la dreta i les de l’esquerra han girat cua i l’han seguit. Les díscoles han quedat allà, en una coreografia mal interpretada.

La vall, ara té una cicatriu que la natura amb temps i paciència, maquillarà de verds, ocres i vermells.

Eva Ariza per Cornèlia Abril

Una amistat amorosa

Una amistat amorosa

       Era com un misteri. Com pot ser que una parella que comparteix  la vida, cadascú  faci la seva i un no sàpiga el que fa l’altre? En aquest cas era ell, qui no sabia el que feia ella. Ni li interessava. El que volia era que el deixés tranquil. No li importava  que anés al cinema, de compres amb les amigues, a la perruqueria, o de  nit al Liceu. Per tot això no la controlava.

        La que el controlava era ella. Sabia l’horari  de les reunions amb els socis, a la ciutat i fora de la ciutat, i els esmorzars  del cap de setmana. I així havien enfocat la vida. Ell, presumint amb els amics, que també eren de la seva corda, i ella, discreta, sense donar explicacions a ningú, s’acostava cada vegada més al Raül. Fins que un dia la germana, que era soltera, i no per gust, només feia que rumiar. La Pat en tenia dos i ella no en tenia cap.

       Es ben bé que Nostrosenyor dona pa a qui no té queixals, pensava,  i es va creure en  el deure d’advertir-la: Això ja fa massa temps que dura. El dia menys pensat tindràs un disgust! Es pot saber que representa en Raül per a tu? A mi ja m’ho pots dir —insistí— Quines ganes de complicar-te la  vida! Qualsevol es pot pensar el que no és.

       La  Pat, a qui fins ara li havia anat molt bé sense donar explicacions a ningú,  li va respondre evitant  de trencar la  norma.  

No pateixis, noia –li respongué. Només et puc dir una cosa. Per mi en Raül és... com t'ho diria jo? Una amistat amorosa.

Maria Aldern- Cornèlia Abril

S'arribarà a salvar el planeta?

La Rita  surt a caminar cada vespre, tot escoltant la ràdio a través dels auriculars. Va a marxa ràpida, i així fa un intens treball cardiovascular, i es distreu imaginant-se la vida de la gent que passa pel carrer. 

Per l’emissora sent que hi ha un notable descens de la natalitat al país, una notícia que ha sentit molts cops, però ella no té aquesta percepció perquè veu cotxets amb criatures petites i dones embarassades per tot arreu.

Creu que és de sentit comú que hi hagi una davallada important de la natalitat. Quan veu dones gestants, no sap si són valentes o inconscients. Per un costat pensa que no seria just privar a cap dona que ho vulgui, de viure la gran experiència de la maternitat des del moment zero de l’embaràs, però per l’altre cantó li ve al cap l’herència que la humanitat està deixant a les generacions futures  i li agafa una angoixa colpidora.

Som egoistes, portant nadons a aquest món tan complicat i deshumanitzat?

O aquests nadons seran els homes i dones que salvaran i canviaran el planeta, vivint d’una manera diferent i respectuosa?  

 

El peu és de noia

El peu és de noia, però la petjada no. Queda una marca que podria ser l'empremta d'un animal, potser d'un tigre, fins i tot d'un aligot. Ella no se'n sorprèn. Porta posats els auriculars i escolta la cançó Can the can, de Suzi Quatro. La percussió és forta, els anys 70 es lliurava una lluita potent. Ara la noia camina sense mullar-se més amunt dels turmells. Un home de mitjana edat espolsa la tovallola i es protegeix la pell amb un oli sedós que accelera el bronzejat. Hi ha poca gent a la platja, és dimecres a mitja tarda, segona quinzena de setembre. Dos gossos deslligats empaiten l'escuma de l'aigua, i amb cabrioles nervioses corren fins a les dunes. En una batussa juganera espanten una parella d'avis. La dona feia un sudoku, l'home llegia un llibre. Tant l'un com l'altra de seguida recriminen que els gossos no vagin lligats. L'amo diu: No patiu, no us faran res, son molt bons. Les papereres son buides, les dutxes funcionen amb normalitat.

                                                 Matilde Nuri Espona

                                              amb Cornèlia Abril

Vuit de setembre

Vuit de setembre  - Catalunya.

La nena es prepara la motxilla. Els llibres, nous, amb aquella olor del paper , encara per estrenar. Té al cap les ganes de retrobar-se amb els amics, però encara més amb les amigues. 

Aquest any no els deixen portar els mòbils, però a ella li és igual, perquè el goig de la socialització al pati és més important que les ganes de veure el tik-tok, que al final, acaba avorrint. 

Qui serà la seva tutora? 

O el tutor? Si és un home li farà una mica d’angúnia, per allò que, encara avui dia, tan moderns que es pensen que són,  diuen que els homes tenen més facilitat perquè els adolescents «no se’ls pugin a cavall». Aquesta és la manera amb què els adults expressen la indisciplina. 

Però, sobretot, sobretot, porta la il·lusió al davant.

Vuit de setembre - Franja de Gaza, Palestina.

La nena es prepara la bossa i marxa

Ha de sortir a buscar menjar peti qui peti, ja que el pare el van matar ja fa mig any i la mare ha de romandre a casa —encara sort que en tenen, de casa, només que no saben per quant temps— amb els germans petits. És perillós, deixar-los al carrer, tot i que també ho és deixar-los a casa, amb la mare o sense. No se sap mai…

Té al cap les ganes d’arribar al punt on, amb una mica de sort, podrà arreplegar quatre coses perquè la família pugui menjar, ni que sigui una mica. Tot just les provisions per avui. Perquè demà ningú l’ha vist.

No sap quantes hores s’haurà d’esperar, ni si en sortirà viva.

Però sobretot, sobretot, porta l’esperança al davant, perquè les il·lusions fa molt temps que les ha perdudes.

Montse Medalla, per Cornèlia Abril

Imatges generades amb IA.

 

DEL MATEIX MOTLLE

 

                                            Imatge de Google

El pont és molt llarg i els cotxes circulen a gran velocitat. La boira de primera hora del matí amaga les siluetes dels dos homes que s’acabaran creuant al bell mig del pont. La solitud que es respira deixa anar un tuf estrany, desconegut. La vorera per on caminen és força estreta, tenint en compte l’envergadura de la carretera. Per sota el pont també circulen cotxes, camions, motos. És dilluns i estrenem setmana.

Un dels dos homes marxa molt ràpid. Va equipat amb roba esportiva i vambes. És alt, ros i prim, d’uns quaranta-cinc anys. Duu unes ulleres de coloraines, molt psicodèliques, a joc amb els mitjons. Escolta, en uns auriculars més discrets que les ulleres, les notícies del primer canal i va pensant en la jornada de feina que l’espera quan arribi a l’oficina. Abans, es dutxarà i farà un cafè llarg sense sucre. El primer del dia.

L’altre home camina molt a poc a poc, però fa més estona que ha iniciat el recorregut. No té pressa. Porta un abric marró amb taques blanques de pintura, un buf de llana foradat que li tapa la boca i uns mocassins vintage bruts i descolorits. És alt, ros i prim, d’uns quaranta-cinc anys. Una llauna de cervesa barata treu el cap per una de les butxaques de l’abric. La seva prioritat d’avui és la mateixa de sempre. Aconseguir més cervesa. El vi també pot servir, però no és el mateix.

En passar l’un pel costat de l’altre, han creuat les mirades. L’un amb recel i l’altre amb certa sorna. La boira els ha amagat fins a aquest moment màgic en què la llum blanquíssima d’un fanal els descobreix. Semblen dos fantasmes sortits del no res.

De sobte s’han aturat i s’han girat. Sense cap expressió concreta en els seus rostres, caminen unes passes endavant fins que queden cara a cara. El destí és un veritable mag, que sempre té a punt un truc per deixar-nos sense paraules.

Eva Ariza per Cornèlia Abril