Petita anècdota.

Petita anècdota.

La Gala volia conduir. 

—Ets massa petita —li deia el seu pare—  No en saps, encara. No veus que no arribes als pedals?

—Sí que hi  arribo i  sé fer rodar el volant! 

—Si ve un mosso t’agafarà a tu, i a mi també .

Però a  la Gala li semblava que això era molt fàcil. Un dia quan el  pare no la veiés, ho provaria.  

I així ho va fer. 

Anaven al súper i el  pare la va deixar sola un moment per entrar  a buscar la bossa.  La Gala va aprofitar per passar al seient del conductor, va pitjar el pedal i el cotxe va arrencar. La nena  es va espantar tant  que no podia parar de plorar, al mateix temps que el pare corria darrere el cotxe. 

                                    Foto d'internet

Sort que la Gala va aixecar el peu i el vehicle  es va aturar de cop!

—Perdona’m, papa. No hi tornaré més! —Li va dir.

El seu pare la va abraçar i no la va renyar perquè ell també s’havia espantat molt .  

L’endemà, quan va anar al col·le,  tots els nens i nenes la miraven perquè portava  un nyanyo al front. 

Energies Renovades

 

M’he alçat del llit a dos quarts de set, i en sortir al balcó, he observat que plovisquejava i no podia anar a nedar. Feia l’efecte que les onades s’empassaven la terra. He pensat que potser podria córrer. Alguna cosa havia de fer, perquè l’angoixa només marxa quan el meu cos està cansat. M’he vestit amb roba d’esport, m’he posat les vambes i en arribar al Passeig Marítim les meves cames han començat a córrer. Havia de vigilar per no ficar els peus en cap doll. Ha plogut força tota la nit, però en aquells moments era un xim-xim agradable que queia a poc a poc per els cabells i la cara i de mica en mica m’anava xopant.  

Me’n faig creus de la sensació tan agradable que tinc quan corro. Totes les papallones que passegen per l’ estómac i per la panxa durant la nit provocant-me  insomni, desapareixen en un tres i no res. Després d’una hora i mitja corrent, m’atreveixo a ficar-me a l’aigua. Ja no em sembla que les onades s’hagin de menjar la terra, més aviat crec que jo em menjaré el món. Ja soc capaç d’ afrontar un nou dia amb moltes energies... fins que torni a arribar la nit. 

Orgnitzador de cables

 

Fa dies que dedico la curiositat a fotografiar nusos de cables a les parets del carrer. N'hi ha per tot arreu, i per això mateix he decidit fer-ne col·lecció. Ja en tinc uns quants i fan força goig, la veritat, tot i que son ostentosos i lletjos. I per què m'hi entretinc, doncs? Potser podria dir que dibuixen una determinada estética urbana, o que segons com formen figures geomètriques, però també que sempre fan nosa. No ho sé. A casa, que en tinc molts, de fils de televisó i cables d'Internet, m'he comprat una mena de capseta que em fa d'organitzador. I llestos. 

PARAULES

Imatge treta d'aquí

PARAULES

Ambulància. Hospital A. Box. Metges. Infermeres. 

Corredisses. 

—Esperin! 

Corredisses. Metges. Infermeres. Ambulància. Hospital B. Box. Metges. Infermeres.

—Esperin!

T.A.C. Neuròleg.

Plors.

—Calla.

Tensió. Plors. Neguit. Impotència. Tranquil·litzant. Plors.

—Calla!

Impotència. Infermeres. Impotència. Metges. Impotència. Tot.

Sistema. Impotència. Sistema. Hospital.

Sistema. Impotència. Impotència.Impotència. 

 —Metàstasi.

VERTIGEN

PETITS o grans ESTIGMES

 

                                          Imatge de Google

La Rachel és una novaiorquesa d’ulls enfonsats i somriure trist. Té unes mans desproporcionades, que amaga sempre a les butxaques del seu “blazer Oxford gray”, conscient de les mirades d’estupor que genera quan les deixa lliures. De petita, les treia a passejar sovint, sempre que la crueltat de la resta de la canalla, acabava amb la seva paciència. Tanmateix, mai ha perdut l’autoestima, i ha viscut molts anys ensenyant al món els avantatges de tenir unes mans d’aquestes característiques.

Un dia, però, es va cansar de donar explicacions i va decidir guardar-se- les a la butxaca i buscar una feina que no impliqués mostrar-les gaire. En la actualitat, treballa des del seu petit apartament a l’Eixample de Barcelona, per una multinacional europea com a controladora de gestió.

Des de fa un temps, hi ha una altra cosa que li produeix més vergonya que les seves mans. La seva nacionalitat.   

LA BURRA

                                        Imatge de google 

LA BURRA      

Era en una  casa de pagès, en un temps ja  desaparegut. Allà, en Manel, l’Enriqueta i la noia, es guanyaven tot just  la vida.   

     

    –Busca-te’l d’un altre ofici –li  deia la mare. La pagesia  no és cap bon negoci i, mira què et dic: Ni que sigui l’hereu. Una dona, tot i que li diuen “la mestressa” és la que porta el pes de la casa i no té festa ni tan sols els diumenges, mentre que els homes es passen la responsabilitat pel clatell. Havent dinat, tot just acaben d’aixecar el cul de la cadira, que ja tenen un peu al carrer. Les cartes van de mà en mà, mentre passen la paraula tot fumant  algun  caliquenyo o fent la copeta. 

     

    I com que a la mare  no li agradava gens la inclinació de la filla cap a aquell  pagès d’ulls blaus, insistí:  

    –No t’he explicat mai la història de la padrina? –Doncs, sembla que era una dona com n'hi havia poques en el seu temps. Diuen que un diumenge, cap al tard, cansada d’esperar, mentre feia ganxet darrere els vidres, va veure passar el seu veí.

      —Si no et fa res, podries donar un encàrrec al meu home? —li va demanar.

      — I així, en Pepet, tot apressant el pas, arribà al Casino i, discretament, s’acostà al padrí.  

      —La teva dona m’ha encarregat que et digués que la burra no menja. 

      —Que passa? –—Preguntà, esverat, tot  acompanyant la seva muller cap a la quadra.

     —Què no ho veus? —Li replicà la padrina, amb cara de set deus, tot mostrant-li la menjadora buida. No menja perquè no té menjar!!!

Rata de biblioteca

 

Des que té ús de raó li agrada llegir. Els seus pares li van transmetre el gust per la lectura des de ben petita. Tenia una connexió total amb qualsevol llibre que caigués a les seves mans. Com se sol dir, era  una “rata de biblioteca”. 

Sentia a parlar als amics i companys de la feina d'algunes de les sèries que fan a les nombroses plataformes que hi ha, però no hi tenia gens d'interès. Anava al cinema de tant en tant a veure alguna pel·lícula que li havien recomanat, però res més. 

  D'ençà que ha començat a patir  insomni, un dia,  quan ja era al llit, agafà l’ordinador i es posà una sèrie que havia sentit a dir que anava bé per adormir-se.  S’ha enganxat de tal manera que s'està posant al dia de tot el que no ha vist. 

I ara li fa una mandra llegir... I li preocupa el fet de no tenir aquesta necessitat. Li faltarà capacitat per concentrar-se si perd aquest meravellós hàbit?

  Es pregunta si hi deu haver més lectors a qui els passi el mateix. 

La planteta

LA PLANTETA

Li va regalar una planteta, deu minuts abans de dir-li que ho sentia molt, que no era culpa d’ella, que la seva vida seria millor sense ell, i repetint una sèrie de tòpics que no es mereix ni la més pèssima literatura.

—És perquè no m’oblidis mai… Va ser bonic, mentre va durar…

Tòpics, tòpics, tòpics. 

En record d’aquell amor truncat, la va plantar al peu de la finestra de casa seva, decidida a que fos un record per sempre. I es va tancar amb pany i forrellat.

L’heura va créixer, i créixer, i créixer…

Vint anys després, en el procés d’enderrocar la caseta per fer-hi pisos socials, han hagut de parar l’obra, perquè han trobat el cadaver del cos que sembla ser el d'una dona jove, momificada, agafada fortament a una fotografia de l’actual alcalde de la ciutat… quan era jove.

Ell continua repetint tòpics, tòpics, tòpics, encara ara.

foto trobada a internet i tunejada.

El projecte de la Cornèlia

 

La Cornèlia, que és dona de personalitat polièdrica, té un projecte ambiciós de cara a l’any 2025/2026: escriure una novel·la. 

       Les integrants del grup literari, després de publicar cinc llibres de relats i un recull de microrelats, farem un salt qualitatiu.

 

Com l'arbre esboçat a la imatge, iniciem una estructura sense fulles i que veurem créixer. 

Comptant que som cinc autores, ens proposem compondre un relat plural: perquè cadascuna de nosaltres escriurà fidel a l’estil que la caracteritza, amb un to irònic: aquest és ara el repte del grup, i narrada en temps present.

    

        Continuarà...

 

VIATJAR SUBJECTIVAMENT

 

Els llocs que visito quan viatjo, em desocupen la ment de recances. Aquells llocs en els que no importa la distància que els separa de la meva normalitat, i que s’acomoden als meus sentits.

Si per arribar-hi, necessito un tren, un avió, un cotxe de cavalls, un tramvia o una bicicleta, no importa. La veritable importància d’un viatge, és fugir d’allò que coneixem, d’allò que ens és familiar. No es tracta d’anar lluny. Això depèn de cadascú. Aquesta sensació la podem trobar, a vegades, ben a prop.

És explorar la vida a través d’un passeig llarg o breu o etern. A voltes, inspirat en el romanticisme, a voltes, per ànsia de coneixement o per curiositat, o pel simple fet de passejar, i en ocasions, disfressat de feina.

Si el fred, la neu, un tornado, el sol del migdia, una vaca al bell mig de la carretera, les gotes d’un plugim tímid, la teva mà dient-me adéu, m’estrenyen un xic l’estómac, seran senyals clars que el viatge ha valgut la pena.

El cotxe

El cotxe 

Va ser un diumenge al matí  a la sortida de missa. Sort n’havia tingut  de trobar aparcament a “La Riera”. Era un 4L blanc  de 5 portes, un utilitari que tant servia pel negoci com per anar a passeig. 

      Tenia el temps just per obrir la botiga. O sigui que  després de l' “Ite  missa est”  me’n vaig anar corrent. I mentre feia força per obrir la porta,  em vaig adonar que ja era oberta. Mira quina sort! Amb la pressa que duia!

    Vaig  posar la clau de contacte, però  no s’engegava. De totes maneres, em  va estranyar el desordre que hi havia a la guantera: factures del sindicat, rebuts de la contribució, d’un  lloguer...

      –Marededéu quin batibull! Ja em sentirà en Pau quan arribi a casa. Després em dona la culpa   quan no troba alguna cosa.

      I mentre anava divagant i posant, a la meva manera, les coses al seu lloc, tot  provant d’engegar el motor, se’m planta un galifardeu, quadrat, acompanyat d’un policia. En veure les meves maniobres, m’havia denunciat. 

      I  mentre jo els escridassava, amenaçant-los que no m’entretinguessin més, que havia d’obrir la botiga i el policia se m’enduia,  em vaig adonar que tres o quatre places més avall, hi havia el meu  4L blanc de cinc portes, que m’estava esperant.  

SEDUCCIÓ

 

Era tranquil, es mostrava serè i segur d’ell mateix. Ulls blaus, penetrants, de mirada intensa. Ella sentia que despullava els seus pensaments i els de totes les dones que hi havia al mateix espai. El veia quatre o cinc cops a l’any, i cada vegada experimentava les mateixes sensacions. L’energia que desprenia la mantenia en un núvol, mentre era al seu costat, i esperava la propera vegada amb desig. No gosava preguntar a les altres dones que el coneixien com ella, si tenien les mateixes sensacions.

Era enamorament, el que sentia ella?

O és que ell era un gran seductor, que deixava aquella mateixa empremta allà on anava? 

Del valor de la x

 

Quan érem menuts, al col·legi ens explicaven que l’essencial és entendre l’enunciat dels problemes. A efectes pràctics, que per trobar la solució, el gruix de la feina consistia en obtenir el valor de la x. Allò que, després, en tantes ocasions, i de les més diverses maneres, dúiem a terme a l’aula: sumar pomes i peres no és possible, aprendre a fer derivades i integrals és complex, els nombres irracionals ¿ben mirat, què son?

 

 

Si en aquell moment no ho vam aprendre del tot, ara, de grans, no ens queda més remei que el d’especular amb conjectures i supòsits. I, amb més d’una contradicció interna, hem d’encarar els problemes de la vida com qui desfà nusos de mariner, ignorant, potser, que un possible resultat, aquí sí, passa per eliminar la x de l’equació.

.

2025

 D'entrada, donem-nos la benvinguda a aquest nou any, que encara no tenim gaire clar com es presenta, a tots els nivells.

A Cornèlia Abril sí que ho tenim clar: continuarem escrivint, que és una de les activitats que ens fa més felices, i ja sabem tots que les persones intentem caminar cap a la felicitat, per damunt de tot. 

Això no vol dir caminar-hi a qualsevol preu, ni tampoc que aquest llarg camí —si voleu, anomenem-lo Itaca, perquè s'entén millor— sigui fàcil. Hi ha moltes pedres, i molts entrebancs que cal sortejar, però tot això ja ho sabem, així que us estalviarem el paràgraf filosòfic de torn.

Ja us anirem informant, de tot el que anem fent. Així doncs, queda inaugurada la nostra trobada de cada divendres, ja sabeu que fem poques "vacances". Seguiu-nos!

Molt Bon Any a tothom. 

Escriptura, lectura i bons aliments!

Cornèlia Abril

imatge trobada a google