divendres, de juliol 11, 2025

Vacances d'estiu

Un home té la mirada capciosa. En l’altre home la pell de la cara és aspra. Un i altre mantenen un intercanvi de preguntes, sense massa interès. I tu, a què et dediques? Respon l’altre Faig de comissari durant la setmana i soc pregoner de la festa major del meu poble. Jo també, i vaig a totes les poblacions que sol·liciten la meva presència. Es miren mútuament buscant un senyal d’aprovació que no troben. Per passar l’estona, comenten que al capdavall tot es resumeix a parar la mà i esperar que algú te l’ompli. Ho diuen rient, desenfadats. Ara sí que han aconseguit un punt d’acord, i ho reblen amb No ens enganyem, qui més qui menys fa el que pot, oi? Així que no ens obliguem a més. Per cert, tu saps què hi fem aquí? No, no ho sé. Un dels dos s’equivoca venint aquí, si no els dos. O cap dels dos. I és una idea que potser els resulta divertida perquè s’enriolen. Tranquil, diu el que preguntava primer, no hi fa calor. I l’altre, llàstima perquè aviat farem vacances. 


 V A C A N C E S 

Bon estiu a tothom


dijous, de juliol 03, 2025

Prejudicis, edatisme i (in)correcció política i social

Prejudicis, edatisme i (in)correcció política i social

Na Lianor passeja arran de mar. Fa una calor que fa esclatar les poques pedres que hi ha en aquella platja de sorra fina. S'ha entaforat un dels biquinis de l'any passat, o de l'anterior, no ho recorda, i és que, tot i que cada any pensa Aquest és l'últim any que duc biquini, després descobreix que la  majoria de senyores com ella continuen posant-se el dues peces que tant de furor va fer quan ella era petita, i pel qual va haver de barallar-se amb la família sencera, excepte amb son pare, que només deia que a veure quina bestiesa era el fet d'haver-se de banyar vestit. El pare era pragmàtic, encara que seguís les normes que imposava la societat, i que encara imposa ara.

Tota aquella lluita que moltes dones van dur a terme pel biquini va acabar desembocant en la lluita pel top less, i també per la nuesa total, quan, cap als anys vuitanta i noranta, van sorgir algunes platges nudistes, que na Lianor, amb el seu home, havien freqüentat, fins que els fills van ser adolescents i van començar a tenir reserves amb els seus propis cossos, que ja no volien ensenyar.

Ha plogut molt, des d'aleshores, i na Lianor pensa que ningú té per què suportar la vista de les seves misèries corporals. 

Fins que la veu:

Una senyora que potser té més de vuitanta anys, amb els pengims- penjams que a ella la preocupen tant, gaudint de valent amb la seva neta, que porta un banyador d'una sola peça, com un vestidet de bany dels que ella mateixa duia quan era molt petita. 

Massa prejudicis! S'adona que allò dels cossos normatius o no normatius són constructes que es fa la gent (tota la gent?) per fer la santíssima a les dones. Bàsicament. O potser són constructes que algunes dones es prenen d'una manera i d'altres, no en fan ni cas. Ves a saber...

imatge generada amb  I.A.


divendres, de juny 27, 2025

INVASORS INVISIBLES

 


Invasors invisibles

De sota les pedres, com insectes covards, surten quan menys t’ho esperes. Repten per tàpies, escales, arbres, cotxes, etc. Són llefiscosos i quan assoleixen el seu objectiu -arrapar-se a les persones- són molt difícils d’eliminar. De fet, els pots portar a sobre durant anys i no ser-ne conscient. Fan una pudor agredolça, com la d’un vàter amb ambientador de poma. No te n’adones i a l’hora de la migdiada -ideal per barrejar-se amb somnis mal digerits- ja els tens lliscant-te per l’oïda o pels forats del nas, fins que arriben al cervell i s’instal·len còmodament. I ara, fes-los fora si tens el que has de tenir. Si no, hauràs de buscar terapeuta i deixar-te aconsellar. Amb sort te’n podràs desempallegar un dia o altre, fins que n’arribin de nous, i tornem a començar.


 





dijous, de juny 19, 2025

La vida al revés

La vida al revés


 imatge de google


25 de maig 2025 – He arribat al cim! –No diguis disbarats! —Em diria algú. 

 Són les 10 del matí. Arribaré a les 11? No ho sé segur. Dels milers de  dies que he recorregut  aquest  llarg camí, sí que ho puc afirmar. Els he trepitjat un a un.

Han passat com una ratxa  huracanada. 

Dies repetits que no saps per què els has viscut. Dies compartits i dies de solitud. 

Els miralls m’enganyen, es riuen de mi, o  potser em volen donar ànim, perquè cada dia em veig diferent. Més  atractiu, si. No suporto mirar enrere , recordar... 

Un dia apareixen el pare i la mare i d’altres persones  que no havia vist mai, però no m’hi puc acostar perquè les nostres direccions van per camins contraris. El mirall em  continua enganyant. 

I mentrestant va passant el temps. No he de patir.  Les coses són  cada vegada  més fàcils. Aquesta vida rellisca  com per la pendent d’una glacera. No fa falta lluitar. Crec que viure consisteix a deixar-se anar fins arribar a  gaudir del màxim plaer, voltant  per la immensitat de l’univers. Tot descobrint  si val la pena o no, tornar al principi de l’existència. 

Començar de nou per fer el mateix camí? Certament que no! Per res del món!!!

                                                                                                                            imatge de google


divendres, de juny 13, 2025

Homeless

 



Tots tenim un passat i un present. La història futura ja s’esdevindrà. Quan fas turisme per nous indrets, poses els cinc sentits en alerta per veure i sentir situacions noves allà on vagis. Ja sigui al cul del món, on els éssers humans viuen en ínfima pobresa, batallant dia a dia i fent kilòmetres per anar a recollir aigua, o bé al lloc més civilitzat on el desenvolupament arriba més enllà del que ens podem imaginar. 

I aquí, on som ara, un lloc molt civilitzat, et trobes els “homeless” persones que també tenen un passat i un present, però potser no tindran futur. 

San Francisco, una ciutat viva i bonica per passejar, amb uns parcs que no s’acaben. Em sento aclaparada en veure la quantitat de gent de totes les edats que viuen al carrer,  deteriorades físicament i mentalment. Enmig de qualsevol vorera hi ha homes i dones  estirats a terra i no saps si estan adormits aprofitant els raigs de sol de mig matí, o si és que viuen en una altra dimensió per culpa del fentanil. La gent que passa pel seu costat, els voreja com si allà no hi hagués ningú.

Innocentment, preguntes al guia del “free tour” Què passa amb aquestes persones? Com és que hi ha tants homeless? Afablement, et diu que a la ciutat hi ha uns serveis públics on els sense sostre poden anar a fer-se una dutxa i alimentar-se, però que a la majoria els agrada viure lliurement i l’Ajuntament respecta les seves decisions. Si més no, venen d’altres ciutats perquè aquí els deixen viure en llibertat, com ells volen. 

El fet d’haver-hi “homeless”—segons la seva resposta, i sense voler ofendre’l — em va semblar  que per al guia era una atracció turística més de la ciutat. 

No haurien de preguntar-se com és que han arribat a aquesta situació i posar-hi remei? 

 

divendres, de juny 06, 2025

Viatjar

 



Comença la temporada d'estiu. Al cap no hi té res més atractiu que dur a terme aquell viatge. Sí, un viatge en concret. Fa temps que se'l prepara. 

Ben acompanyada, amb un programa complet però no abassegador. Que son vacances! Ho sap de sobres, la resta de l'any pot anar de bòlit, a l'estiu no.

Anirem aquí, visitarem tal monument, no em voldria perdre allò, a peu, a cavall. Ens reservarem també alguns espais per no fer res en tot el dia. 

Per molt que sigui un esclat de bogeries turístiques, ara és moment de moure fitxa: contra els fanàtics, veure món. Però veure el món real.

                                                   

Matilde Nuri Espona
amb Cornélia Abril

dijous, de maig 29, 2025

El diari vermell

 



Ha trobat un quadern de cobertes vermelles, imitació de pell, amb un petit forrellat, que ha obert amb un clip. Santíssima innocència, quan pensava que allò era impenetrable! Era en una vella capsa, rònega i empolsegada. El diari de quan tenia quinze anys. 


Inicia una cerimònia: es prepara un te, encén una espelma blanca, que fa olor de vainilla. Erik Satié desgranarà les seves gymnopèdies per ella sola, en aquest petit homenatge que es pensa regalar. S’asseu a la butaca més còmoda que hi ha al seu apartament i comença a llegir.


Durant un parell d’hores, li passa aquella part de l'adolescència per davant, colpejant-la. Se sent alhora commoguda i divertida. S’esfereeix amb les faltes d’ortografia i les maldestres expressions. Fins i tot li sembla que, quan els seus propis fills van passar per aquella edat, no va ser prou capaç de comprendre’ls. Però no se’n sent culpable. La vida és així. 


Vivim, sentim, aprenem, oblidem, rememorem i, potser també som capaços de perdonar-nos. 

divendres, de maig 23, 2025

LA CAPSA DE CONTES

 

La capsa de contes

Imatge de Google


                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                     

Feia dues dècades que escrivia un llibre de relats. Just avui, es compleix l’aniversari del dia que va començar. Va ser un vespre de finals de maig. La seva filla preadolescent li acabava de dir que ja no volia que li expliqués contes inventats, i ell, capcot i decebut, va sortir de la cambra eixugant-se una llàgrima. Aquella mateixa nit, amb el llapis i al bloc de notes on apuntaven cada dia els encàrrecs i les tasques pendents, va escriure el conte que no li havia pogut explicar a la filla. Set mil relats després, vol fer-li un regal al seu nét. A la mateixa capsa, on els ha anat desant a mesura que els acabava, ha deixat caure el conte que va escriure anit. El darrer. Ha lligat la capsa amb el cordill groc de seda, que la seva dona feia servir per nuar-se el cabell llarguíssim i més brillant de l’habitual, quan estava embarassada de la filla. Just avui, és la filla la que és a l’hospital  a punt de ser mare. Quan tornin a casa, tindrà un munt d’històries preparades per llegir al seu petit, fins que ell, en una roda indeturable, digui a la seva mare, que ja no vol escoltar més contes inventats.

dijous, de maig 15, 2025

Quina pensada!

Quina pensada !

        Feia molts anys que el poble  quedava petit, petit en número d’habitants. Potser hi havia mitja dotzena de masies que procuraven  guanyar-se la vida i una vintena de llars habitades per persones ja jubilades que intentaven conservar les seves cases, tot i que cada vegada els era més difícil.

         A tothom li sabia greu que es perdés el seu poble. Si no s’hi arremangaven, aviat quedaria fet una ruïna. Havia quedat tan poca cosa que no hi havia inversors que es volguessin arriscar ni que fos per al temps d’estiu.

           Fins que un dia, l’hereu de can Pujades va convocar una reunió de pagesos.

          —El nostre ofici s’ha de cuidar —els advertí. No és per viure en un altre lloc. És per viure allà on hi tenim la feina. El bestiar no es pot deixar sol, i també el camp s’ha de vigilar. Ja estem prou escarmentats! Si ens n’anem fora, és com si l’abandonéssim. Si no fem un pensament, la canalla es va fent gran i aviat ens veurem obligats a marxar definitivament. I aquí ja no hi quedarà ningú. 

           –Ens hauríem d’organitzar, 

           –Però com? murmurà un del públic.

           – Doncs aprofitant el que tenim. Demanant permís per reconstruir el local  on havia estat l’Ajuntament. Tot seria començar. N’hi ha més d’un, de local. La torre de Guaita a la muntanya de Sant Martí. L’antiga església, que  amenaça ruïna i  ja només queda el  campanar. També es podria aprofitar la riera, encara que la majoria de les vegades no hi passi aigua, amb els pollancres i les alberes, taules de pedra, bancs i gronxadors...

              –Si que has fet treballar el cap tu... 

          –Perquè penso que ara o mai. Nosaltres plegarem –afirmà amb contundència—. No volem que els nostres fills pugin en aquest racó de món. S’han d’escolaritzar!

             –Però necessitem algú que es mogui. I tot seran jornals. 

           –No cal. De moment, per començar ho podríem fer nosaltres quan acabem amb la feina del camp i a més ara que anem de cara  l’hivern. O si no, jo he pensat amb un. El conco de cal Cabaler. Havia estat al seminari, per tant, té  estudis, sap parlar  i també sap conduir.   

           En aquest no li agrada gaire treballar, només presumir. 

           –Per això ho dic. Li plantejaríem com que ell és la solució pel poble. Si convingués el faríem alcalde.El deixaríem manar. Això sí, el vigilaríem,li pagaríem la benzina pels desplaçaments , i tots contents. Li podríem enfocar que  com que ell té estudis i facilitat per convèncer, el veiem més capaç que cap de nosaltres. 

          Quina pensada! En Salvi  estava més que content! No s’havia fet capellà, no s’havia casat! Però al final se li havien reconegut els seus mèrits. Si ho podia aconseguir, potser, fins i tot,   quan comencéssim les obres,  li dedicarien un carrer. 

Maria Aladern


imatge de google

dimarts, de maig 13, 2025

La nostra feina

 

Fotografia: M. Aladern 23.04.2025


Avui publiquem una entrada extra, en dimarts, per fer un comentari breu sobre la feina actual de la Cornèlia. 

Les cinc integrants de C.A. hem iniciat un projecte a llarg termini. A finals de l'any 2026 o a inicis del 2027 publicarem una novel·la escrita en to irònic. No és un pas esbojarrat ni un pas cap enlloc ni un pas en fals. És el fruit de les nostres reflexions i lluites. 

Ara com ara tenim definit un edifici amb els personatges que imaginem a l'interior. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Perquè fem literatura, i no retrat. I perquè la nostra aspiració no és destruir, sino crear. 


Continuarem informant...


Bon dia tinguem!!


                  Matilde Nuri, amb Cornèlia Abril



divendres, de maig 09, 2025

Per a tu Mare






 

Han passat set anys des que el cervell et va fer un clic.  Encara segueixo enyorant la teva trucada de gairebé cada vespre preguntant-me com havia anat el dia,  on aniríem el cap de setmana... i explicant-me totes les activitats que havies fet al matí i a la tarda. 

 

Just quan començàvem a sopar, sonava el telèfon. La trucada de control, rumiava, beneita de mi. 

 

—No sé què explicar-li —pensava jo —sempre la mateixa cançó—.  I em feia una mandra... 

 

Recordo que el dia abans que se’t capgires la vida, i que per això hagués de variar tant la meva,  havies anat a la piscina al matí, i a la tarda  a classe de català  i gimnàstica, sempre plena d’energia.  

 

I amb un clic al teu cervell,  tot va canviar. 

 

I ara quan desitjo preparar un plat d’aquells tan exquisits que cuinaves, o quan vull saber alguna història dels avis o de la teva o la meva  infantesa, no puc trucar-te perquè em facis memòria. Per què no et vaig escoltar més, en lloc de discutir tant?

 


Ulls de mar (Robin secret)

https://music.youtube.com/watch?v=WpIavMzQdv8&si=MfT1plnA-JH4-m35


  

 Aquesta bonica cançó la va compondre la neta de la protagonista d’aquesta història...

divendres, de maig 02, 2025

Fiat Lux

Pedalo. És una bicicleta normal, ni urbana ni de muntanya, blava. L'espai, pla com el palmell de la mà. La mirada se'm perd en el confí d'un paisatge que propicia la reflexió i el repòs. Fa sol i un airet fresc em rebaixa l'escalfor a la cara.

Deixo anar les preguntes recurrrents que, amb insistència, em feien durant la jornada laboral. No calia buscar respostes perquè son preguntes trampa.

No hi ha res abans del principi, no hi havia res quan encara no hi havia alguna cosa. Sembla obvi, no cal rumiar-hi gaire. 

La incicativa de fer aquesta mena de preguntes, de qui és? del més simpatic i jovial? 

Callo i penso, precisament, ara: Fiat Lux.

 


   Matilde Nuri - Cornèlia Abril


 

dijous, d’abril 24, 2025

Respecte

 

Respecte

Des del bell mig del carrer, amb els ulls caducats i cansats, observa passar la vida i la gent. 

Ja no té aquella vitalitat de quan era jove i s'està més temps ajeguda que circulant.  La vida és exactament això: veure-la passar, sembla  reflexionar. I potser és cert: està pensant.

Haver nascut en aquest indret li ha suposat una gran sort, però, pressumptament, ella mai no ho sabrà. Mentre tingui menjar, aigua i respecte —i ho té tot— no ha de témer  per a res. Ha estat així des que va néixer. Una saviesa ancestral fa que la seva consciència en tingui la certesa.

La vaca es llepa la pota, tanca els ulls i continua vivint, sense immutar-se amb el brogit  que l'envolta constantment. La respecten.

Foto pròpia.


divendres, d’abril 18, 2025

ELOI, ELOI, LAMA SABACTANI

 

                                            imatge de Google

Després de moltes hores de patiment justificat, el salvador del món, moria en aquella creu, roja de sang i llefiscosa d’escopinades.

I per què?

Ho acabo de dir, per salvar el món.

I de què?

De tots els mals que assolaven la terra en aquell temps.

Ah! Es clar... Ja ha caducat.

El què?

L’expiació

Perquè ho dius, això?

Perquè el món torna a estar malalt. A qui hem de matar ara?


dijous, d’abril 10, 2025

Petita anècdota.


Petita anècdota.

La Gala volia conduir. 

—Ets massa petita —li deia el seu pare—  No en saps, encara. No veus que no arribes als pedals?

—Sí que hi  arribo i  sé fer rodar el volant! 

—Si ve un mosso t’agafarà a tu, i a mi també .

Però a  la Gala li semblava que això era molt fàcil. Un dia quan el  pare no la veiés, ho provaria.  

I així ho va fer. 

Anaven al súper i el  pare la va deixar sola un moment per entrar  a buscar la bossa.  La Gala va aprofitar per passar al seient del conductor, va pitjar el pedal i el cotxe va arrencar. La nena  es va espantar tant  que no podia parar de plorar, al mateix temps que el pare corria darrere el cotxe. 

                                    Foto d'internet

Sort que la Gala va aixecar el peu i el vehicle  es va aturar de cop!

—Perdona’m, papa. No hi tornaré més! —Li va dir.

El seu pare la va abraçar i no la va renyar perquè ell també s’havia espantat molt .  

L’endemà, quan va anar al col·le,  tots els nens i nenes la miraven perquè portava  un nyanyo al front. 



divendres, d’abril 04, 2025

Energies Renovades

 


M’he alçat del llit a dos quarts de set, i en sortir al balcó, he observat que plovisquejava i no podia anar a nedar. Feia l’efecte que les onades s’empassaven la terra. He pensat que potser podria córrer. Alguna cosa havia de fer, perquè l’angoixa només marxa quan el meu cos està cansat. M’he vestit amb roba d’esport, m’he posat les vambes i en arribar al Passeig Marítim les meves cames han començat a córrer. Havia de vigilar per no ficar els peus en cap doll. Ha plogut força tota la nit, però en aquells moments era un xim-xim agradable que queia a poc a poc per els cabells i la cara i de mica en mica m’anava xopant.  

Me’n faig creus de la sensació tan agradable que tinc quan corro. Totes les papallones que passegen per l’ estómac i per la panxa durant la nit provocant-me  insomni, desapareixen en un tres i no res. Després d’una hora i mitja corrent, m’atreveixo a ficar-me a l’aigua. Ja no em sembla que les onades s’hagin de menjar la terra, més aviat crec que jo em menjaré el món. Ja soc capaç d’ afrontar un nou dia amb moltes energies... fins que torni a arribar la nit. 

divendres, de març 28, 2025

Orgnitzador de cables

 


Fa dies que dedico la curiositat a fotografiar nusos de cables a les parets del carrer. N'hi ha per tot arreu, i per això mateix he decidit fer-ne col·lecció. Ja en tinc uns quants i fan força goig, la veritat, tot i que son ostentosos i lletjos. I per què m'hi entretinc, doncs? Potser podria dir que dibuixen una determinada estética urbana, o que segons com formen figures geomètriques, però també que sempre fan nosa. No ho sé. A casa, que en tinc molts, de fils de televisó i cables d'Internet, m'he comprat una mena de capseta que em fa d'organitzador. I llestos. 






dijous, de març 20, 2025

PARAULES






Imatge treta d'aquí



PARAULES




Ambulància. Hospital A. Box. Metges. Infermeres. 


Corredisses. 


—Esperin! 


Corredisses. Metges. Infermeres. Ambulància. Hospital B. Box. Metges. Infermeres.


—Esperin!


T.A.C. Neuròleg.


Plors.


—Calla.


Tensió. Plors. Neguit. Impotència. Tranquil·litzant. Plors.


—Calla!


Impotència. Infermeres. Impotència. Metges. Impotència. Tot.


Sistema. Impotència. Sistema. Hospital.


Sistema. Impotència. Impotència.Impotència. 


 —Metàstasi.



VERTIGEN




divendres, de març 14, 2025

PETITS o grans ESTIGMES

 

                                          Imatge de Google

La Rachel és una novaiorquesa d’ulls enfonsats i somriure trist. Té unes mans desproporcionades, que amaga sempre a les butxaques del seu “blazer Oxford gray”, conscient de les mirades d’estupor que genera quan les deixa lliures. De petita, les treia a passejar sovint, sempre que la crueltat de la resta de la canalla, acabava amb la seva paciència. Tanmateix, mai ha perdut l’autoestima, i ha viscut molts anys ensenyant al món els avantatges de tenir unes mans d’aquestes característiques.

Un dia, però, es va cansar de donar explicacions i va decidir guardar-se- les a la butxaca i buscar una feina que no impliqués mostrar-les gaire. En la actualitat, treballa des del seu petit apartament a l’Eixample de Barcelona, per una multinacional europea com a controladora de gestió.

Des de fa un temps, hi ha una altra cosa que li produeix més vergonya que les seves mans. La seva nacionalitat.   


dijous, de març 06, 2025

LA BURRA





                                        Imatge de google 


LA BURRA      


Era en una  casa de pagès, en un temps ja  desaparegut. Allà, en Manel, l’Enriqueta i la noia, es guanyaven tot just  la vida.   

     

    –Busca-te’l d’un altre ofici –li  deia la mare. La pagesia  no és cap bon negoci i, mira què et dic: Ni que sigui l’hereu. Una dona, tot i que li diuen “la mestressa” és la que porta el pes de la casa i no té festa ni tan sols els diumenges, mentre que els homes es passen la responsabilitat pel clatell. Havent dinat, tot just acaben d’aixecar el cul de la cadira, que ja tenen un peu al carrer. Les cartes van de mà en mà, mentre passen la paraula tot fumant  algun  caliquenyo o fent la copeta. 

     

    I com que a la mare  no li agradava gens la inclinació de la filla cap a aquell  pagès d’ulls blaus, insistí:  

    –No t’he explicat mai la història de la padrina? –Doncs, sembla que era una dona com n'hi havia poques en el seu temps. Diuen que un diumenge, cap al tard, cansada d’esperar, mentre feia ganxet darrere els vidres, va veure passar el seu veí.


      —Si no et fa res, podries donar un encàrrec al meu home? —li va demanar.

      — I així, en Pepet, tot apressant el pas, arribà al Casino i, discretament, s’acostà al padrí.  

      —La teva dona m’ha encarregat que et digués que la burra no menja. 

      —Que passa? –—Preguntà, esverat, tot  acompanyant la seva muller cap a la quadra.

     —Què no ho veus? —Li replicà la padrina, amb cara de set deus, tot mostrant-li la menjadora buida. No menja perquè no té menjar!!!