Deixeu-me en pau

Deixeu-me en pau

Una senyora del meu carrer professa una religió molt insistent. Quan em veu, ve a fer-li festes a la Tati i després em vol adoctrinar en les seves creences. Em vol regalar uns fulls amb uns dibuixos acolorits que parlen de la fi del món, de la misericòrdia de déu i dels àngels de la guarda. No recorda que jo cada vegada refuso la revista i faig el possible per assegurar-li que no sóc creient. Però ella té la consigna que ha de guanyar ànimes per a la seva causa i no es tira enrere. Volia saber si crec en l'àngel de la guarda, i m'ha recitat la lletania tan maternal que portem al subconscient:

Àngel de la guarda

dolça companyia

no em desemparis

ni de nit ni de dia...

I sí que la trobo maca la cançoneta, però això no vol dir que me la cregui. Com que faig cara de moniato, o sigui que semblo més amable del que soc, m'ha tingut encara una estona recordant passatges de la bíblia, i al final m'ha deixat anar la pregunta definitiva, la que posa els pèls de punta a la gent com jo:

Però tu creus que Jesucrist va donar la seva vida per salvar-nos, oi...!

I li he dit que no, és clar. Llavors ha mogut el cap a banda i banda i m'ha mirat amb els ulls brillants.

"Quina llàstima! " ha dit, com si pogués destriar, amb els ulls fervorosos de la il·luminació, tot un infern de flames amb dimonis vermells fent-me passar una nefasta vida eternal. M'ha contemplat amb una gran compassió mentre em despedia, tibada per la corretja de la Tati, que desitjava olorar una merda situada mig metre enllà de la vorera. Però em sembla que la pròxima vegada que ens trobem, intentarà convertir-me, un altre cop.