Sí, però no - relat d'estiu 2

II-JOC DE SOBRETAULA

La gresca és produïda per una munió sense cabdill. Un diu per ací, l’altre diu per allà, però l’eixam sap molt bé el que vol.

Els alfils tallen caps a tort i a dret, però solen ser caps equivocats. Peons importants, però no imprescindibles. Les torres són senceres i la dama i el rei encara resisteixen.

El joc improvisat deixa atònits els jugadors, però no anul·lats.

Els cavalls i les eugues dels camatorts, en moments decisius, es llancen a terra i es posen a jeure, però en surten d’altres, per a la seva substitució.

Les oficines resulten petites per a tanta faramalla. Els banys vessen i aquells que havien estat els capitosts ja no es poden amagar perquè la pudor ho envaeix tot.

La nova generació sap que l’engany ha estat colossal i, com que tenen un sentit de la justícia molt més alt que allò que sempre els havien venut com a tal, resten a l’espera que els monstres es mengin els uns als altres, així com Saturn devorà els seus fills.

I amb aquesta esperança, es mantenen a l’aguait.

Jocs d'atzar – relat d’estiu 2

I- JOC DE SOBRETAULA

Algú s’estava confonent. Tàctica no és estratègia. Com tampoc la xerrameca dels qui havien optat per prendre’s copes i fumar a la sala de reunió no seria mai una sola conversa. La música que provenia de les respectives oficines els devia desmotivar o confondre perquè els feia callar més que no pas comentar la gestió. És estrany. El moment demanava seriositat, prendre decisions i executar-les. En canvi, hi havia una mena de cagarel·la, una retòrica que deixava les coses sense nom a un buf del precipici.

Mentre els passadissos s’anaven omplint i buidant, una gresca insòlita estrafeia el més pacient dels mortals. Tot plegat no passava d'afer d’estultícia, una niciesa. Però era. I no sempre es feia prou evident. 

Per sort, veus atentes posaven els punts sobre les i. Demanaven enretirar els sancallosos sense cavall o euga: deixeu-los nus i caiguts a l’arena. El joc no és tal joc si les instruccions per participar es canvien a conveniència només d’una de les parts. Ja fa uns quants anys que s'ha inventat el joc que segueix pautes improvisades: es van determinant sobre la marxa, son compartides de bé a bé  per tothom qui juga, acceptades de principi a fi. 

Llavors sí, el guanyador és just vencedor.

V- Game over

Les set o vuit persones que hi havia a la platja fins ara, on són? No les veig! Què passa? 

El tancat és obert. Ho penso i m'adono que aquesta afirmació és contradictòria, com tantes coses a la vida. Un tancat que està obert! Em faria riure, però ara no en tinc ganes.

Dues noies de blanc, amb còfia, empenyen cadires de rodes i, sota la pluja, van en direcció a l’edifici de l’altra banda del parc. Per què? Què m’està passant? 

Ara, una d’elles em fa senyals amb el braç. Vine, sembla dir-me. 

He apagat el mòbil i me l’he guardat a la butxaca. Que no es mulli mai, m’havien dit. Sé que quan el torni a engegar hauré perdut també la galleda. Llàstima, ara que havia trobat el truc en l'afer de l’aigua... hauré de tornar a començar el joc. Com cada dia. Esperar que parpellegi, i aquella sensació. Aquella inquietud. 

Quina tristor...

Se m’acosta una de les dones de blanc. Crido, m’agafa una crisi. Provo de cantar. No em surt la veu de la gola, jo la sento dins del meu cap, però arriba a les cordes vocals i allà s'enganxa. Em surt un estertor rogallós.

Tinc els cabells xops. Tota jo estic xopa. No podré fer mai el castell... o era un palau... jo havia de ser la princes...

—Carme! Carme! Torna! No em facis enfadar o et quedaràs sense flam!

Ho sento de lluny. Sóc afortunada. Avui toca flam i, si li faig cas, en podré menjar. 

De tots els residents, sóc l’única a qui no han de venir a buscar amb cadira de rodes. De moment. 

Només hi ha les crisis...però no fan mal. Només angoixen. Sobretot, als altres.

Game over i a dinar.

IV - He perdut la pala vermella

A veure, anem per parts. He perdut la pala vermella. Vaja, també és mala sort! Com m’ho puc fer? Vaig de bòlit però jo penso ràpid. Si giro el cap, m’adono que amb els peus he fet una renglera de petjades: es veu que trepitjo fort. Sí, molt fort. Tant que m’enfonso fins més amunt dels tormells. Quin gustet em fa, això d’anar a peu. Noto pessigolles a les plantes.

Va bé sortir a prendre la fresca i canviar d’aires.

Què puc fer?

Escupir, plorar i pixar-me de riure: de tot en treuré aigua. Quina gràcia, tu. Ara mateix se m’acaba d’ocorrer una quarta opció: la beguda isotònica que duc a la motxilla. Com pot ser que no hi hagi pensat abans? Si sempre tragino arreu amb el rebost sencer a coll. Avui, porto fruita talladeta per l’hora de berenar: la puc exprémer.

I, au, busca qui t’ha tocat, fleuma, plora a llàgrima viva: tu pots amb això i molt més. T’importa un rave si no queda gairebé ningú per aquí a prop. Ets de les que prefereixes les festes privades. Aquell i l’altre i el de més enllà, la qüestió ès que tinguin noms i cognoms coneguts. Perquè, si no vigiles, se’t cola el més pintat i t’esguerra la cosa.

Au, va! Una mica de saliva a les mans i som-hi, que no ha estat res.

El karma juga a favor meu. La platja s’ha estès. El mar s’enretira i començo a concebre la construcció d’un castell ple de cantaires i joglars,  que tindrà ponts llevadissos i galeries fins les masmorres i jo seré la p...

Llamps i trons? Comença a ploure? Ai, mira, un xàfec d’estiu: tindré més aigua! És que soc afortunada com poques. Per això és que canto “el Senyor ha fet en mi meravelles”.

III - Això és trampa!

Tinc el cul ben remullat. Miro l'aigua, la de veritat. Les petites onades que van i venen m'han fet refredar. Continuo buscant. Clic. El jocker se'n fot de mi i no em deixa avançar. Clic. Aigua, necessito aigua pel meu castell. Provo arrossegant el dit cap on se suposa que hi ha d'haver el mar... o un riu... o... però què passa? no hi ha manera! Això groc sembla un desert. Exacte. Hi ha dunes, moltes dunes. Apropo la imatge. No veig senyals d'aigua enlloc. No anem bé.

Faig un saltiró per retirar-me una mica de les onades, que, a poc a poc, es van fent més grosses. Premo el botó de pause i em fixo que a la platja només hi quedem set o vuit persones. Guardo el mòbil per un moment i em poso dreta. M'eixugo bé les cames, els peus no cal, perquè es tornaran a mullar. Em poso a la gatzoneta, per veure si evito la mullena que em refreda, però em nego a anar-me'n més amunt.

Miro el cel, amb recança. Ha entrat el vent. No hi puc fer res, contra aquest inconvenient. No m'agrada gens, el vent. M'acosto a les roques i n'engrapo una de petita que em farà de seient. Pesa, però puc amb ella. La porto a pes de braços fins allà on m'havia assegut en començar el joc. Ara em torno a asseure, però a la pedra. Ja poden venir, les onades, que no em trobaran pas. Ningú no em mira perquè tothom té la concentració al mòbil o a la tauleta.

Amb dits i ulls febrils, agafo de nou el mòbil. Torno al joc. Analitzo: galleda, rasclet, jocker que se'n fot de mi, i un gran desert. Cap ésser viu i, tanmateix, el repte és fer un castell de sorra. Com el podré fer sense aigua?

Al cel real s'estan formant núvols. M'angoixo: i si no puc construir el castell?

II - La galleda de platja

Una galleda de platja? 

No pot ser! Com s’hi juga, a això? 

Amb la desimboltura de les criatures, teclejo. La icona em duu a un castell de sorra molt gran. L’aigua de mar em mulla els ditets dels peus. Les puntes d’escuma porten brots d’alga a la platja on tothom està fent el seu castell. Tinc sorra i aigua i un tancat amb travesses de fusta que pertanyen a la companyia de ferrocarrils.

Però, per a mi, allò que vol ser una platja, no és sinó un tancat enmig d’un jardí. No tinc aigua. Teclejo com si anés a preu fet. Bellugo la icona d’aquí cap allà, faig saltirons. Progresso. Guanyo punts. Estic a punt de guanyar. He de trobar pistes noves. Rumio circuits alternatius. Teclejo. Guanyo una pala vermella i un rasclet groc. Ja no hauré d’allisar les petites dunes amb la mà plana. Pressiono, grato, furgo, escombro les restes que considero poc aprofitables. Clic. Segueixo. Clic. Encara no m’he mort. Eufòria. Faré un palau de sorra. Les onades m’amaren entre les natges. Noto un fred sensible. Canvio la vida extra per caragoles. D'aquelles que si hi pares bé l’orella, sents l’oceà, un remot soroll d’ones. Sobretot si t’hi fixes bé. 

Res. He gastat punts i estic com animal estacat en aquesta mena de quadrilàter acotat en terra de secà. No puc fer un castell amb sorra i prou. Em fa falta aigua. 

El joc se m'està fent  quiet, etern i immutable. Tot per a mi, i, en canvi, no soc capaç d’assolir el nivell següent. Clico 'joker'. Well done! Em trobo una galleda plena fins al cap d’amunt. És blava amb una sanefa geomètrica: m’agrada la nova icona.

I-M'ho dius seriosament?

Caminava per la platja. Els meus peus nus rebien l'escalfor suau de la sorra que anava trepitjant amb estudiada i buscada lentitud. Per dues raons. Una, perquè tenia por de lesionar-me,si anava massa de pressa.I l'altra, perquè ja feia una estona que m'havia adonat que alguna cosa inquietant s'esdevenia unes passes darrere meu.

M'havia girat tres o quatre vegades, molt seguides, per fer una ullada. No havia vist res.

L'aire, transparent. El cel, d'un blau de pintura hiperrealista. El mar, com un full de paper de cel·lofana. Un pèl blanquinós. Aquell aspecte lletós em va fer pensar, així, com qui no vol la cosa, en les teories de la física més elemental, o en la teoria del color. Pensaments d'aquells breus, ràpids, que de la mateixa manera que entren a la ment, se'n van.

Vaig travessar la platja —uns tres-cents metres— que em servia, habitualment, per fer les meves caminades diàries, amb un neguit que no havia tingut mai abans. Un neguit que em feia girar-me cada deu o dotze passes. Vaig poder comprovar que darrere meu hi havia quelcom invisible que jo no podia veure, però hi era.

Vaig treure el mòbil de la butxaca del xandall i vaig obrir la tapa. Llavors va ser quan ho vaig veure: una de les icones de la pantalla s'encenia i apagava intermitentment, com si em volgués avisar d'alguna cosa. No era una trucada entrant, no era un missatge, no era un whatsapp, no era cap mena de marca coneguda!

Era una icona nova, que jo no havia vist mai...

Vaig començar a espantar-me!

Presentació a Blanes

Abans d'iniciar les vacances, deixeu-nos compartir amb vosaltres el goig que va suposar, ahir a la tarda, la presentació del darrer llibre de Cornèlia Abril, "I,tanmateix, va ser una nena", a la Biblioteca Comarcal de Blanes.

Per part meva només tinc paraules d'elogi per totes les persones que van col·laborar a fer que l'acte fos un èxit.

Cornèlia Abril en ple.

El nostre editor, Òscar Esquerda (Onix, editor) i la Isabel!!

La Gemma Ciuró, la directora de la biblioteca.

Tot el personal de la Biblioteca, que es va abocar per ajudar-nos amb la infraestructura i fins el més ínfim detall.

La llibreria Llibresca. Per cert, si us ve de gust comprar el llibre, esperem i desitgem que el pogueu trobar a qualsevol llibreria! més avall citaré la fitxa tècnica del llibre.

Els marits de les autores, que van col·laborar amb feines d'aquelles "que no es veuen, però que hi són", o fins i tot, amb feines que no solament es veuen, sinó que també es mengen!

Aceitunas "La tórtola", proveïdora i mecenes de Cornèlia Abril (unes olives bonísssssimes)

I, com no! GRÀCIES a tots els amics, amigues i familiars que vau assistir a l'acte, que havíem preparat amb molt d'amor, i que sabem que, amb molt d'amor va ser rebut. Ja, independentment del llibre i tot!

No em penso demorar més. Us deixo la fitxa perquè sapigueu com heu de demanar el llibre si no el trobeu "a la primera". Perquè val la pena llegir-lo! passareu una bona estona (garantit!)

I,TANMATEIX, VA SER UNA NENA
Cornèlia Abril
ISBN 978-84-949192-7-5
Abril,2019

Les autores d'aquest tercer llibre som:

Sílvia Armangué, Neus Cereijo, Matilde Nuri i Montserrat Medalla (autores dels textos)

Marta Sempere (autora de totes les imatges)

I ara, reportatge fotogràfic:

11 DE MAIG DE 2019

CORNÈLIA ABRIL DESITJA UN FELIÇ ANIVERSARI A

OLGA XIRINACS,  PER MOLTS ANYS!

ET FELICITEM AMB UNA FRASE TEVA, OLGA

UNA FRASE QUE ENCAPÇALA EL LLIBRE 

QUE ACABEM DE PUBLICAR

LLARGA VIDA!

Les primeres passes

Dissabte, 4 de maig, hem presentat el llibre I, TANMATEIX, VA SER UNA NENA que edita i publica ÒnixEditor.

És el tercer llibre que presenta el grup Cornèlia Abril.

Per aquesta ocasió, hem triat un espai concret: l'aula de piano de l'Escola de música i dansa Esclat, i hem seleccionat unes músiques particulars, adients als  relats del llibre, tal com sentim les  cadències i els ritmes narratius en les nostres històries.

Així, d'entrada, escoltàvem el rap, LA LLUVIA DE LA MAREA, del duo Kid Hyena. 

Kid Hyena: Maria Moreno i Matt Kemp

Maite Cereijo, directora de Escola de música i dansa Esclat

Sarai Bernadá i Georgina Sàez 

Maite Cereijo ha presentat dues alumnes de l'escola, de 12 i 10 anys, que han interpretat tres peces al piano: 

Júlia Herranz*: SENTIMENTS, 
de Benjamí Santacana i Gemma Pons.

Montse Borja*: SONATINA, op55 nº1
(allegro i vivace), de Khulau

I a quatre mans: BLUES DEL RELLOTGE, de Manel Camp.

*(ens abstenim de publicar imatges de menors)


Hem acabat la presentació amb la magnífica veu de Georgina Sàez acompanyada per Sarai Bernadá a la guitarra i veu cantant juntes dos temes: 
'NO DUDARÍA' d'Antonio Flores, en la versió de Rosario Flores i  'I TU, SOLS TU', de El Diluvi,

Col·loqui. Vermut. Celebració. Perquè reunir gent lectora al voltat d'un llibre nou sempre és motiu de satisfacció. I en fem festa.