posella

de com encarem un conflicte, contesa, xoc o estat d'oposició

i de les definicions que trobem al llibre de les paraules

Vic

Emplaçament: Acció d'emplaçar.
Emplaçar: Situar, col·locar, en un lloc determinat. Designar el lloc que ha d'ocupar un edifici un monument, etc.

Plantejament: Acció i efecte de plantejar.
Plantejar: Suscitar una qüestió, un problema, a resoldre, posar-lo en condicions de resoldre'l.

Suscitar: Promoure, fer sorgir.
Resoldre: Descompondre una cosa reduint-la als seus elements constituents. Convertir una cosa en una altra de més simple. Prendre una determinació, decidir. Acordar, dirimir.

U: En filosofia, allò que té unitat; el principi de tota realitat, etc.
U: Vint-i-unena lletra de l'alfabet català.

Unicitat: Qualitat d'únic. En matemàtica, propietat que fa referència a l'existència d'un sol resultat.
Etcètera: I la resta.

Legal: Conforme a la llei.
Legítim: Conforme a les lleis o al dret. Genuí, autèntic.

Genuí: Vertader, no fingit.

Posella: Lleixa, prestatge. Cavitat a la paret per a posar-hi alguna cosa.
Posició: Lloc on és situat un cos, país, etc. Situació. Manera de pensar o actuar. Positura, postura. Categoria, condició, esfera, rang. Indret, emplaçament.

Emplaçament: Acció d'emplaçar.
Emplaçar: Situar, col·locar, en un lloc determinat. Designar el lloc que ha d'ocupar un edifici un monument, etc.

Etcètera: I la resta.

Matilde Nuri i Espona

Cornèlia Abril

Mes no hi eres - Sanzsoto

Muerte subita, acrílico/papel

Hoy estabas conmigo, pero no estabas
sin razón razonabas la impostura
por todos los que no están y un día estuvieron
campanas de cristal doy a los vientos

campanas vistas desde mi atalaya
donde el recuerdo mora y el olvido acecha
campanas que anunciaron nuevas vidas
campanas que sonaron por los muertos

En que lugar se guardan las palabras
En que momento las suplantó el silencio
en esa incertidumbre que es la vida
con la muerte que espera su momento

Hacia la muerte caminando todos
dejando atrás un mar de desaliento
de los que con sus prisas van dejando
olvidada la vida en el intento.

-Sanzsoto

Mi Dios soy yo

Encarna Velázquez va publicar la primera novel·la, amb un títol potent, als vuitanta anys.
Vivia a l'Ametlla i jo anava a casa seva caminant. Ahir va marxar.

Des de Cornèlia Abril t'escric una nota breu per expressar gratitud. Dient gràcies, Encarna, n'hi hauria prou. Però em ve de gust deixar constància del motiu: les estones que hem passat a casa teva parlant de llibres, amb la Imma, la Consol, també a vegades l'Antonio, el teu marit. Ens hem explicat de quins autors i de quines obres hem begut o hem refusat l'essència o la sensibilitat; ho fèiem només pel gust de posar en comú la nostra manera d'entendre la literatura, d'encarar l'escriptura, de recitar poemes. Aquest és un tema de llarg recorregut, i no n'hauríem tingut mai prou. Tot just començàvem unes tertúlies casolanes que prometien molta força. Ara haurem de fer l'exercici de rellegir en solitari. Quin greu! Serà en els poemes que t'agradaven, -tu no voldries de cap manera que fos en la pena- on retrobarem la satisfacció d'haver compartit les nostres paraules.

-Matilde Nuri i Espona-

'Mi Dios soy yo', Encarna Velázquez
Editat per Círculo Rojo Editorial

Pregadéus - Sílvia Armangué

La seva bellesa em desmarca.

Mireu quina cuirassa de paper fi, com seda brodada del color verd més pur. Mireu quin posat altiu, quina cintura de princesa...Sobre una branca de menta xamosa espera, tal vegada, un petit príncep (força petit i de color fosc ) que amb mil precaucions s'enfilarà sobre la grupa anhelada, per exhalar un amor que ningú pot descriure...du, el príncep, un present, un gran i tou insecte saborós atonyinat, perquè la bella, un cop s'acaba la cópula, sent una fam ferotge, i sovint la presa més propera és el mascle, encara en èxtasi sensual...Aquest cop, ell ho ha preparat bé; s'escapa, estremit encara, entre les tiges maragda, mentre ella es duu a la boca, olora amb les antenes, devora el regal cruixent de l'estimat d'un instant...

 Mantis religiosa

Silvia Armangué, 27/07/17

Cercles - Sanzsoto

Sanzsoto: ODISEA, acrílico/papel, 50 x 50 cm

...despedíos de la isla, desarraigad la patria;

y el que pueda que la arroje al agua tras él como un peñasco,

y el que no se hartó de ella entre vosotros, cuélguela como amuleto,

pues al alba partimos para el último viaje sin retorno”.

N. KAZANTZAKIS

Odisea, Rapsodia II

Morfos - Sílvia Armangué

Si heu vist Alien, sabreu que la trama es va inspirar en el cicle biològic dels insectes i els aràcnids, particularment en el de les vespes. Els insectes tenen uns estils de vida força espantosets. Si son vegetarians o nectarífers (isòpodes, papallones, abelles, abellots...) es limiten a xuclar les flors o arreplegar detritus del terra, Quan son carnívors (vespes, marietes- sí, l'animalet rodanxó és un voraç depredador del que sigui, pugons sobretot- mantis, i un llarg etcètera) usen estratègies més o menys complexes per fer els seus àpats.

Fa uns dies vaig tenir un patatxap dels grans.Veureu. Els pugons, aquests animalons rodanxons que molesten bastant a les plantes tendres però que si en mires quatre o cinc de prop tenen una aparença tota innocent, allà amb els seus ullets petiiiits i sempre escortats per formigues, i que hom creia que donaven gratament la seva dolça melassa a les seves protectores ( les formigues allunyen les marietes assassines i acompanyen als pugons al seu formiguer perquè descansin ) i que certament s'ha constatat aquest mutualisme en moltes espècies (tan de pugons com de formigues), de manera que els himenòpters allunyen als predadors i donen cau als pugons i aquests "a canvi" evacuen un líquid dooolç que gormandeja tot el formiguer, ben cert és, però té una història de terror paral·lela que he descobert i que ara escriuré, amb les mans tremoloses.

Una gent que no devien saber on dar-la, uns científics tots guapos, es van passar hores i dies i anys observant les relacions cordials entre pugons i formigues. I de tant mirar i fer vídeo, van descobrir una trama subterrània que els va gelar la sang a les venes.

Resulta que les formigues tenen els seus fills-larva en cambres fortament custodiades per grups para-militars,i res no entra allà si ells no volen.

S'ha descobert que els pugons, a partir d'un mateix ADN, poden créixer en almenys dues aparences diferents que s'anomenen Morfos. Una aparença és la que coneixem: groga o verda, rodonets, amb potes fines. L'altra aparença és aplanada, amb una textura i olor característiques. Característiques de què? direu.

Doncs característiques, tatxaaan, de les petites larves de formiga. Amb aquest aspecte i olor passen els controls i es mesclen amb les larves de la guarderia. No s'acaba aquí. Amb els estilets xucladors que empren per alimentar-se de les tiges, aquests morfos els hi claven a les larves i els xuclen l'hemolinfa, la "sang" dels insectes. Curt i ras. I les formigues no saben- almenys no ho han descobert a hores d'ara- que tenen l'enemic dins de casa. 

Estic segura que queden tantes coses per descobrir, entrellucar o aprendre, que tenim feina per estona. De moment, aquesta trama a l'estil Dr. Jekyll i Mr. Hyde ens apunta que no sabem un borrall de les relacions entre animals, plantes, bacteris i fongs. Però que ens agrada saber noves coses...encara que facin paüra. 

Per més informació:

http://www.abc.es/natural-biodiversidad/20150115/abci-pulgon-hormiga-drjekyll-mrhyde-201501151148.html

Tres poemes i un camí, ITAKA - Sanzsoto

Si vas a emprender el viaje hacia Itaca
pide que tu camino sea largo,
rico en experiencia, en conocimiento.
A Lestrigones y a Cíclopes,
o al airado Poseidón nunca temas,
no hallarás tales seres en tu ruta
si alto es tu pensamiento y limpia
la emoción de tu espíritu y tu cuerpo.
A Lestrigones ni a Cíclopes,
ni al fiero Poseidón hallarás nunca,
si no los llevas dentro de tu alma,
si no es tu alma quien ante ti los pone.

Pide que tu camino sea largo.
Que numerosas sean las mañanas de verano
en que con placer, felizmente
arribes a bahías nunca vistas;
detente en los emporios de Fenicia 
y adquiere hermosas mercancías,
madreperlas y coral, y ámbar y ébano,
perfúmes deliciosos y diversos,
cuanto puedas invierte en voluptuosos y delicados perfumes;
visita muchas ciudades de Egipto
y con avidez aprende de sus sabios.

Ten siempre a Itaca en la memoria.
Llegar allí es tu meta.
Mas no apresures el viaje.
Mejor que se extienda largos años;
y en tu vejez arribes a la isla
con cuanto hayas ganado en el camino,
sin esperar que Itaca te enriquezca.

Itaca te regaló un hermoso viaje.
Sin ella el camino no hubieras emprendido.
Mas ninguna otra cosa puede darte.
Aunque pobre la encuentres, no te engañará Itaca.
Rico en saber y vida, como has vuelto,
comprendes ya qué significan las Itacas.
-Kavafis

Yo... no soy más que un hombre sin oficio y sin gremio.
Sólo un vagabundo. Soy un hombre sin ciudad... sin decálogo y sin tribu.
Mi éxodo es ya viejo.
Y en mis ropas, duerme el polvo de todos los caminos.
Y el sudor de muchas agonías.
-León Felipe

¿Volver? Vuelva el que tenga,
tras largos años, tras un largo viaje,
cansancio del camino y la codicia
de su tierra, su casa, sus amigos,
del amor que al regreso fiel le espere.
Mas ¿tú? ¿volver? Regresar no piensas,
sino seguir libre adelante,
disponible por siempre, mozo o viejo,
sin hijo que te busque, como a Ulises,
sin Itaca que aguarde y sin Penélope.

Sigue, sigue adelante y no regreses,
fiel hasta el fin del camino y tu vida,
no eches de menos un destino más fácil,
tus pies sobre la tierra antes no hollada,
tus ojos frente a lo antes nunca visto.
-Luis Cernuda

imágenes © Sanzsoto

Llibertat - Montserrat Medalla

No us heu preguntat mai com seria volar?

 La terra entre el cel i el mar, una senyera que ens recorda qui som.

Voleu un joier més ric?

És diumenge. Amb la grata companyia dels ocells que es passegen senyorialment per damunt dels nostres caps, gosem prendre-li al mar els fruits, que han deixat la seva petjada sobre la sorra. Per a nosaltres esdevé un tresor.

La contemplació de l'horitzó és una de les feines de l'home sobre la terra.  És allà perquè hom pugui fer-se la il·lusió que algun dia hi arribarà.

Calor o destrucció constant? . Montserrat Medalla

Els essers humans som capaços d'acomodar-nos, més lentament o més ràpidament, segons ens convé o segons la nostra intel·ligència ens indiqui/acompanyi/permeti, a qualsevol mena d'estat, a qualsevol mena de medi que ens envolti.

Ja fa uns quants anys que parlem a bastament del canvi climàtic, de l'escalfament del planeta, del que convé fer i del que convé no fer, per tal que aquest canvi sigui més progressiu i menys agressiu. El que està clar és que ja no el podem aturar. O potser sí. Aturar-lo, frenar-lo, però no podem anar enrere.

I malgrat tot, encara hi ha polítics al món que neguen uns fets tan evidents com aquest.

Durant el passat mes de juny ha fet unes calors que, en termes vulgars, dels que fem servir en el llenguatge quotidià "no són normals". En som conscients, tots plegats? Som conscients que necessitem l'escalforeta del sol, però que no podem consentir que aquesta mateixa escalfor ens acabi matant de sequera, que acabi amb el desastre per a nosaltres, per als animals que conviuen amb nosaltres, ue destrueixi la vegetació?

Dient "això no és normal" ens quedem tan amples... i continuem amb la nostra vida de sempre, consumint tot allò que ens fa feliços (o que ens sembla que ens fa feliços).

Què ens aporten, els polítics que votem? panem et circensis. Futbol, mals programes de televisió per distreure'ns, vacances low cost i una tranquil·litat descafeïnada. I tanmateix, no fem res!

Quina mena de revolució hauríem de fer? O no n'hauríem de fer cap i continuar destruint passivament tot el que ens envolta, incloses les nostres ànimes, que hem acabat venent al diable de la modernitat mal entesa?

Una reflexió, la meva, pobra d'arguments i pobra d'esperit, si voleu. Però ens cal reaccionar, ens cal posar solucions, si no volem que acabi passant allò que tantes vegades hem sentit a dir: "la destrucció de l'home per l'home".

No em ve de gust, ara mateix, parlar de teeories malthussianes i similars, però n'hi ha per pensar i reflexionar.

Volem escalforeta del sol. No volem destruir la terra. Però ho dissimulem força bé!

Montserrat Medalla
Sant Carles de la Ràpita
juliol,2017

Tam... tam... tam . Sanzsoto

Tam… tam… tam… suenan tambores de guerra. Tam... tam... tam... y gira gira la rueda. Tam… tam… tam… y las voces del poder con sus cantos de sirenas. Dime, Ulises ¿cómo escapaste de ellas?

Un recuerdo que sigue siendo presente en el 2017.

Sanzsoto, Homenaje al pueblo Saharaui, políptico 130 x 110 cm, año 2010

"...Es sabido que el término KHATARSIS indica la purificación de las pasiones mediante la emoción estética. KHATARSIS como fuerza liberadora de determinadas pulsiones del inconsciente. KHATARSIS como denuncia. La sensibilidad de Sanzsoto hacia la injusticia, la angustia, la violencia de nuestras sociedades y concretamente hacia la mujer, libera en la artista una línea, si cabe mas dura; pero no por ello menos expresiva. Inicia esta etapa con un cuadro “homenaje al pueblo saharaui” en solidaridad con sus reivindicaciones.

Esta obra, según ella misma dice: da la pauta a una nueva visión, una vez mas me encuentro asentada en una profunda crisis, esta a nivel global, al amparo de la cual se atenta salvajemente contra todos aquellos derechos y libertades del individuo que tanto había costado conseguir, ello me retrotrae a tiempos pasados, situaciones ante las que no me queda mas que la denuncia.

Sus palabras indican los temas que van a estar presentes, empezando a ser recurrentes en una artista que, a la manera de Goya con sus pinturas negras, cambia el registro de su paleta, creando una serie en la que los tonos quebrados, agrisados o negros son los dominantes, apareciendo como contrapunto el rojo y un atisbo de luz en el quebrado blanco."

-Del libro Sanzsoto de roca y espumas, escrito por María Jesús Soler Ferrández