«Primer paisatge», una aposta per les paraules i els orígens

El passat dia 4 d’abril, Isidre Grau presentava a la llibreria Claret el seu darrer llibre. Publicat per Editorial Gregal, Primer paisatge és, tal com s’indica a la contraportada, «un aplec de mirades al món de la infància d’algú que hi busca les arrels del seu gust per l’escriptura... Lluny de la recreació biogràfica, l’autor transforma les seves vivències en petites històries que, defugint el costumisme, exploren significats més universals».

El llibre consta de tres parts (escenaris, figures i moments) amb un total de vint-i-set peces breus, d’un preàmbul (el pessebre quiet) i un epíleg (el món inquiet). Tant el preàmbul com l’epíleg s’inicien amb un dibuix que correspon a la teulada de la torre campanar de l’església de Sant Martí, mentre cadascuna de les parts ho fa amb una il·lustració de Jesús Bolinaga, autor també de la imatge de portada. A la contracoberta, dues imatges antigues de Cerdanyola, el poble d’Isidre Grau. Visualment, és un llibre bonic, acurat, d’aquells que ve de gust tenir a les mans i de llegir-lo amb fruïció.

Primer paisatge no és un llibre de memòries, però sí de records, on la memòria hi té un paper rellevant. Ella és la responsable de fer-nos retrocedir en el temps, del segle XXI a meitat del segle XX, tot just després de dues guerres, l’esdevinguda al nostre país i l’europea, en una època d’escassedat, amb la por vigent encara, i amb tradicions ancestrals i costums ben arrelats. I en un escenari que s’identifica fàcilment amb Cerdanyola, el poble de l’autor, tot i que ell no l’esmenta en cap moment.

D’entrada, sembla que t’hagis de trobar amb un text amable, darrere l’amabilitat, però, hi ha contundència i continues invitacions a la reflexió. No es tracta de fer només un viatge al passat amb un guia d’excepció. Es tracta també d’endinsar-se, a través dels ulls de l’infant, al món interior de l’autor. Com bé diu l’Isidre, aquest «primer paisatge» també és «el paisatge de l’ànima», «un paisatge interior que ens fa ser el que som». I de retruc, preguntar-te pel teu paisatge, despertar-te les ganes de retornar-hi.

El do de l’empatia

Primer paisatge demana una lectura morosa, perquè t’obliga a retornar més d’un cop cap enrere per rellegir els missatges subtils que l’autor fa entre línies, no sigui cas que se n’escapi algun. És en aquests moments, mentre gaudeixes de la subtilesa, quan t’adones que et trobes davant d’uns dels grans escriptors de casa nostra. No és una qüestió d’ofici, que també. No és a causa del talent innat, que segur que hi és. És pel do de l’empatia. L’autor traça una drecera que permet connectar el lector amb el personatge i amb la vivència i sentir-la com pròpia. Això no és fruit de la casualitat ni del treball sinó de la personalitat de l’escriptor.

Hi ha tres aspectes que m’han captat l’atenció i que voldria destacar:

L’aposta per les paraules. Tot el llibre és una declaració d’amor de l’autor per l’escriptura, diria que d’amor apassionat, i quan hi ha passió pel mig de vegades sorgeixen dubtes. «Els pactes amb les paraules demanen constants revisions», «Escriure és una forma de viure», «Encara em sento hereu de tants silencis de conveniència, els que em devien empènyer a buscar paraules per explicar-me, el que ningú no m’aclaria i que jo captava per sota, per dins o de costat».

La mirada innocent. El narrador recorda i es refia de la mirada infantil per explicar-nos el passat. Diu que li queden «visions filtrades pel temps, pura subjectivitat». Hi ha una mirada cap enfora, curiosa, escrutadora, que es fixa en els escenaris, en les persones que els habiten, en els fets que succeeixen, però, també, hi ha una altra mirada cap endins, i és a través d’aquests ulls que podem observar la malenconia, la tristesa, de vegades la ràbia de l’infant que no es vol fer gran, que no accepta que la mort sigui llei de vida o que s’angoixa davant el primer examen.

Els orígens. Hi ha una reivindicació d’allò que un és gràcies a la família, a les vivències, als orígens, un sentiment d’orgull i d’avinença que ha inculcat el temps. Sense aquest sentiment, aconseguir l’harmonia, la pau no és possible, no perquè sempre apareixen vells fantasmes. En paraules de l’autor: «No es pot escriure sense els sentits atents al passat; escriure —quan es tracta de fer emergir veritats—, demana uns tractes oberts amb els orígens».

Ha estat un autèntic plaer transitar per aquest «primer paisatge» i quedar-me amb la conclusió de l’autor: «Mantenir la confiança en les paraules esdevé un exercici de llibertat. Per bé i per mal, elles són les responsables de tot el que som i ens donen la mesura del que encara som capaços de fer».

Crònica de Mercè Bagaria

Fitxa

Isidre Grau
Primer paisatge
Editorial Gregal, març de 2016

Web de l’autor

http://www.remarcat.cat/web/isidregrau/

Web de l’editorial

http://terracel.cat/gregal/

«Calidoscopi», la festa dels sentits

Sovint la poesia es col·loca sota la lent del microscopi com si fos un bacteri. Se la disseca gairebé com un forense ho faria amb un cadàver. Què vol dir l’autor amb aquell vers, què insinua amb aquell altre, què significa aquella imatge, quines figures retòriques fa servir, a quin moviment pertany, les relacions familiars i amoroses es mencionen, el pensament filosòfic o polític hi és present? Jo em recordo com una bona estudiant, però no me’n vaig sortir amb els comentaris poètics ortodoxos ni mentre estudiava ni després. Massa normes! L’esperit anàrquic que sé que tinc, tot i que prou dissimulat, surt sense aturador davant un poema, perquè malgrat els anys que han passat, la sensació continua essent la mateixa. Sigui de qui sigui el poema, quan és a les meves mans, se’m desperta un sentiment de possessió irracional. A la poesia, m’agrada fer-la meva, despullar-la a poc a poc, deixar-la absolutament nua d’artifici, anar fins a l’essència, fins a les entranyes, fruir-la amb delit. Sí, sí, com si d’una passió amorosa es tractés. A fi de comptes, què és la poesia sinó passió desbordada dels sentits?

Tot aquest preàmbul no és perquè sí. Calidoscopi és un poemari que em va regalar una bona amiga, perquè intuïa que el gaudiria de principi a fi. De la poeta, Isabel del Pilar Valero no en sabia res de res. Res de la fotògrafa Maria Rosa Ferré. No és que a les autores els manquin mèrits. És més aviat una qüestió meva. Les biografies em diuen poca cosa. Hi ha noms insignes que m’han deixat glaçada. En canvi, d’altres m’han sabut transmetre universos sencers gràcies a la senzillesa, a la veracitat, al tremp, a la manera tan deliciosa de teixir els versos. Així, doncs, tornant al poemari Calidoscopi us he de dir que les imatges em van captivar de seguida. Recullen el cicle de la vida de la vinya passant per la verdor primaverenca, l’explosió de color estival, la verema, els tons daurats del trànsit cap als dies curts, cap a la tardor, l’hivern que recomença... I amb els poemes vaig iniciar un idil·li vehement. Per què? No n’hi ha prou de dir perquè sí, perquè emanen una bellesa sublim. S’ha de poder explicar de manera raonada, perquè no té tothom el mateix concepte de «bellesa sublim». Potser és més convincent dir que són una festa per als sentits.

El llenguatge és la clau

 

Si les fotografies acaparaven el sentit de la vista, els poemes atien el sentit del gust («dolçor esdevinguda àcida, raïm d’absència»), del olfacte («antics efluvis, recreen fistó daurat»), de l’oïda («batecs que entren per la finestra, càlids com migdiada»), del tacte («les mans, xopes de sabors amargs i herbacis, precedeixen l’abraçada»). He recollit una petita mostra, però l’inventari és exhaustiu. També tenen pes les referències visuals, la subtilesa que només percep l’esperit, l’alquímia que forma part de l’enamorament del temps i el cep, o viceversa, del procés de transformació del raïm en vi, de la suma ben feta de sol i aire lliure i envelliment silent i fosc. L’autora no s’oblida d’encomanar-se al déu més festiu, en honor del qual se celebraven orgies, ni a una fetillera experta en pocions màgiques, ni de recordar l’esposa de Zeus convertida en cigne.

Com deia és una festa joiosa, engalanada amb un llenguatge ric, acurat, específic, culte, melòdic... El llenguatge és la clau de la bellesa que desprenen cadascun dels vint-i-nou poemes, la clau capaç de «guarir cicatrius», d’exaltar els «bastions de jade, delicadesa rosàcia, fragilitat efímera de teulís irisat», de recrear-se en «els pàmpols que vesteixen filferros i ressalten la florida, èbria de llum i de rimes», d’invocar «el miracle de l’aigua i la medecina de l’ànima». La llum, la quietud, la brisa que bressola, l’eco perfumat de la verema, l’albada del no-res ens transporta a un món real: el de la vinya i el vi, i també a un de metafòric que conforma l’existència de l’ésser humà, des que obrim els ulls a la vida fins que el roure ens acull, ens empara i tornem a la terra, com «una ofrena tel·lúrica».

No faig servir paraules meves a l’hora de resumir que ha estat per a mi aquest poemari. Les que esmentaré pertanyen als versos de l’autora «màgic embadaliment», «sorprenent equilibri», «promesa de troballa», «cromàtica atmosfera», «retalls de bogeria»... Tret que fa molts anys que viu a Vilafranca del Penedès, no sabia res d’Isabel del Pilar Valero. Ara sé que la seva poesia és una festa capaç d’enardir els sentits i d’aquietar l’ànima.

Fitxa

Isabel del Pilar Valero

Maria Rosa Ferré

Calidoscopi

Edicions i Propostes Culturals Andana SL

Vilafranca del Penedès, abril 2015

Enllaç al blog

https://esborrall.wordpress.com/

"Sóc, ets, som dones", Cornèlia Abril a Pallejà

Una crònica hauria de reflectir allò que s’ha esdevingut amb objectivitat i no puc prometre-la perquè sóc part implicada en l’acte que us vull explicar. Miraré de ser tan fidel com pugui. «Sóc, ets, som dones» va tenir lloc el dijous passat, 30 de març al castell de Pallejà, com a cloenda de les celebracions del «Mes de la Dona», promogudes per l’Ajuntament del poble. A l’acte, Cornèlia Abril volia fusionar el jazz, el flamenc, la literatura, i compartir experiències amb dones de Pallejà que dediquen temps a l’activitat creativa.

D’entrada, us he de dir que el castell de Pallejà, de finals del segle XVI, està en un magnífic estat de conservació i imposa per la seva sòbria bellesa. Hi alberga una sala d’actes gran, amb una sonoritat magnífica, que transmet bones vibracions, que encomana l’esperit dels joglars. El marc, doncs, no podia ser més idoni.

L’acte va arrencar quan passaven uns minuts de les set. Amb una il·luminació molt càlida, Standardsduet, el duo format per la cantant Tere Fernàndez i el pianista Jordi Vall, ens van interpretar «Route 66» i «Lullaby of birdland», dues peces clàssiques del jazz, que van engrescar el públic. La Tere i en Jordi formen part del cor de gòspel la «Bella Quirze Band» de Sant Quirze del Vallès, on es van conèixer. Des del primer segon van saber crear l’atmosfera especial que va embolcallar tot l’acte.

La benvinguda va donar-la Montserrat Escobedo, regidora d’Igualtat i Cooperació de l’Ajuntament de Pallejà. Montserrat Medalla va explicar qui era Cornèlia Abril, l’autora de les vuit ànimes. Mercè Bagaria se centrà amb el primer recull del grup, He d’anar-me’n, publicat per Edicions Els Llums, que no tan sols és un llibre sinó una mena de conjur màgic, per aplicar a la vida.

A continuació, Marta Pérez i Sierra va presentar totes les convidades i va donar pas a Alexandra Morera, poeta i rapsoda, conductora del programa «Essències» a Ràdio Molins de Rei. La veu prodigiosa de l’Alexandra va emocionar el públic, sobretot amb el poema dedicat a la mare «Venera el seu record si ja no pots gaudir-la, i porta-li un pomell de dolços pensaments, si encara l’heus amb tu i encara pots sentir-la, si encara tu tens mare... no saps el molt que tens!». Amb els aplaudiments, van arribar els primers «bravos».

Llavors Matilde Nuri i Marta Pérez i Sierra van presentar la primera pallejanenca convidada: Rosa Juncadella, una dona molt eixerida de 81 anys, que escriu poesia, que va assegurar que gaudia dedicant el seu temps lliure a l’Associació d’Amics del Teatre, que ha creat conjuntament amb el seu marit, que és una fan de les xarxes socials (té Twitter i Facebook) i es mou per Internet com un peix ho fa a l’aigua, perquè «cal anar amb els temps que ens toca viure», va dir convençuda. Va recitar-nos «Pinzells màgics» amb l’energia d’una joveneta i ens va deixar a tots entendrits i amb la boca badada.

Quan va pujar a l’escenari Andrea Jiménez se’n va accelerar el cor, perquè va arribar amb uns texans i una samarreta, els cabells deixats anar i sense una gota de maquillatge i ningú s’esperava aquella transformació. Aquí les paraules no poden fer justícia. Cal que mireu bé les fotografies. Acompanyada d’en Jordi al piano va omplir l’escenari amb el duende que tenen les grans artistes, i els bravos es van tornar a sentir.

La desfilada de les ànimes

I va arribar l’instant que Cornèlia Abril presentés les seves ànimes: l’apassionada de Montserrat Medalla, la gormanda de Sílvia Armangué, la primitiva de Maria Cirera (que no va acompanyar-nos perquè per damunt de l’ànima primitiva hi ha la materna i el petit Lluc la necessita més que ningú), la felina de Pepa Bagaria, la turmentada de Mercè Bagaria, la reflexiva de Matilde Nuri, l’etèria de Carmen Sanzsoto i la romàntica de Marta Pérez i Sierra. La desfilada de les ànimes sempre és molt benvinguda per al públic. Com que aquest estava absolutament entregat, els aplaudiments van durar molta estona i ens van emocionar molt.

Sense donar treva, l’escenari es tornà a omplir de música. Standardsduet va interpretar dos clàssics més. Us deixo els títols, perquè si no coneixeu les cançons feu per escoltar-les. Amb «Georgia», la màgia era absoluta. Amb «Autumn leaves» (que reconec que és una de les meves cançons preferides), l’Andrea es va sumar a la interpretació. El moviment de braços de la ballarina era tan dolç i suau com la veu de la Tere i totes dues ens transportaven a l’arbre que es va despullant de les fulles quan arriba la tardor. Poesia sublim. Un dels moments més àlgids de l’acte.

I novament dues dones de Pallejà van afegir-se a l’acte. La primera va ser la pintora Teresa Riera que va ser entrevistada per Sílvia Armangué. La Teresa, que és autora d’un mural al castell de Pallejà i mestra del taller de pintura, ens va explicar que fa poc es va endur als seus alumnes a la fira ARCO a Madrid, perquè poguessin experimentar de ben a prop les diferents tendències que hi ha a la pintura. Va confessar que també sent el cuquet de l’escriptura i va quedar palès el seu tarannà entusiasta. Aquest mateix tarannà el vam poder copsar a Maria Rosa Toldrà, l’alumna més antiga del taller de puntaires. Pepa Bagaria i Matilde Nuri van entrevistar-la, però la Maria Rosa no parava quieta i d’una bossa, com un mag fa aparèixer un conill d’un barret de copa, anava traient peces i peces elaborades amb puntes de coixí molt boniques totes. La Maria Rosa ens va assegurar que l’afició que hi ha a Pallejà per les puntes de coixí no coneix ni edat ni gènere, perquè entre els alumnes hi ha nenes i nens i també homes adults. I aquesta notícia en un acte dedicat a la dona ens va fer pensar que la nostra societat, tot i que a poc a poc, es mou cap a la igualtat.

Després, Alexandra Morera ens va deixar extasiats amb el fragment que va interpretar de «L’hostal de la Glòria», de Josep Maria de Segarra. «perquè aquest home retornés a tu, faries els més aspres sacrificis, faries tot el que no ha fet ningú, i daries la sang d’una vegada...». Amb quina passió recita aquesta dona, quin foc té a les venes i amb quina convicció transmet el vers!

Comiat amb rifa solidària

Era el moment d’enfilar la recta final de l’acte, Standardsduet va oferir-nos dues cançons més, les ànimes de Cornèlia Abril van fer una lectura de textos. Pepa Bagaria va acostar-nos un passatge del seu relat «Rose Hill House», del recull col·lectiu He d’anar-me’n, un relat que té els maltractaments com a transfons. Carmen Sanzsoto va mostrar-nos que, a més de saber fer poesia amb els pinzells, en sap fer amb les paraules. Montserrat Medalla ens va portar un fragment del seu recull Dones de vidre que descriu els trastorns alimentaris. Marta Pérez i Sierra va llegir «Fadalila» acompanyada de la titella que va inspirar-li la història, un relat publicat a Bavastells, que parla de les dones empresonades. Després va recitar «Sufocacions», del poemari M’he empassat la lluna. Era un tema molt idoni perquè Andrea Jiménez ballés en companyia del vano. Us ben asseguro que el feia volar més que moure’l. Matilde Nuri, com l’ànima reflexiva que es, va recitar amb morositat, perquè el públic no perdés cap paraula i pogués copsar la delicadesa dels seus versos. Va arribar després el torn de qui us parla, Mercè Bagaria, que també va triar la poesia com a expressió. Tot un repte. I més tenint en compte que Andrea Jiménez va ballar un dels poemes. Va cloure les lectures Sílvia Armangué amb una mostra del poemari Estats del metall. «Podria haver estat, aquest nostre, un amor de lluna tatuada a la pell dels marges de salobre...», deia la Sílvia i ballava l’Andrea. No hi ha com un poema d’amor com a comiat.

Encara hi va haver dues cançons més. La darrera «My funny Valentine» va ser una autèntica exhibició de la fusió jazz-flamenc. I en acabar, es va dur a terme la rifa solidària. Carmen Sanzsoto havia donat un quadre preciós. El podeu veure a les fotografies. El número de la sort va ser el trenta-tres i l’afortunada que se'l va emportar cap a casa va ser Aurora Giménez Padilla.

Vam anar-nos-en de Pallejà amb el cor ple de goig, amb ganes de tornar-hi, amb amics nous i de retrobats que van venir de lluny. Gràcies, amics, per fer-nos costat. La nostra gratitud a l’alcaldessa, que no va poder assistir per motius professionals, a la regidora d’Igualtat, a la dinamitzadora Maria José Danoz per estar pendent de les nostres necessitats, també per en Miquel, que ens va ajudar amb el so, i no podem oblidar-nos de Joan Ramon Riera, d’Edicions Els Llums, per estar al peu del canó.

Qui us ha escrit la crònica és l’ànima turmentada de Cornèlia Abril. A Pallejà, abans, durant i després de «Sóc, ets, som dones», vaig ser l’ànima feliç. Tant com ho sóc ara rememorant un vespre inesborrable.

Les fotografies han estat cedides per Marta Pérez i Sierra, Alexandra Morera i Joan Salvador Gelabert.