Els essers humans som capaços d'acomodar-nos, més lentament o més ràpidament, segons ens convé o segons la nostra intel·ligència ens indiqui/acompanyi/permeti, a qualsevol mena d'estat, a qualsevol mena de medi que ens envolti.
Ja fa uns quants anys que parlem a bastament del canvi climàtic, de l'escalfament del planeta, del que convé fer i del que convé no fer, per tal que aquest canvi sigui més progressiu i menys agressiu. El que està clar és que ja no el podem aturar. O potser sí. Aturar-lo, frenar-lo, però no podem anar enrere.
I malgrat tot, encara hi ha polítics al món que neguen uns fets tan evidents com aquest.
Durant el passat mes de juny ha fet unes calors que, en termes vulgars, dels que fem servir en el llenguatge quotidià "no són normals". En som conscients, tots plegats? Som conscients que necessitem l'escalforeta del sol, però que no podem consentir que aquesta mateixa escalfor ens acabi matant de sequera, que acabi amb el desastre per a nosaltres, per als animals que conviuen amb nosaltres, ue destrueixi la vegetació?
Dient "això no és normal" ens quedem tan amples... i continuem amb la nostra vida de sempre, consumint tot allò que ens fa feliços (o que ens sembla que ens fa feliços).
Què ens aporten, els polítics que votem? panem et circensis. Futbol, mals programes de televisió per distreure'ns, vacances low cost i una tranquil·litat descafeïnada. I tanmateix, no fem res!
Quina mena de revolució hauríem de fer? O no n'hauríem de fer cap i continuar destruint passivament tot el que ens envolta, incloses les nostres ànimes, que hem acabat venent al diable de la modernitat mal entesa?
Una reflexió, la meva, pobra d'arguments i pobra d'esperit, si voleu. Però ens cal reaccionar, ens cal posar solucions, si no volem que acabi passant allò que tantes vegades hem sentit a dir: "la destrucció de l'home per l'home".
No em ve de gust, ara mateix, parlar de teeories malthussianes i similars, però n'hi ha per pensar i reflexionar.
Volem escalforeta del sol. No volem destruir la terra. Però ho dissimulem força bé!
Sant Carles de la Ràpita
juliol,2017
2 comentaris:
Molt cert tot plegat. Jo diria que, en la nostra posició- dones de certa edat, amb la salut estable i a la deriva, desconegudes arreu, i sense poder ni diners...els canvis que podem fer són personals. Els canvis personals, a més, són els únics que controlem. La gent "nova" ja ha canviat de moltes maneres, tenint cura de l'entorn, educant fills en certes actituds que els toca viure...els canvis grans es fan en base a molts canvis petits, gairebé invisibles. Moltes veus- petites però moltes- s'alcen per demanar als governs que cuidin la seva gent, que s'impliquin en els grans desastres de les guerres...I sí, volem escalforeta del sol. No per sobre els 35 graus. El canvi del clima ja està actuant i no s'aturarà, però una petita part que pot ser decisiva depèn com dius de com gestionem el nostre temps. No perdem l'esperança: som xics però som molts, i cada vegada en som més.
En aquests petits grans canvis personals confiem, amiga, perquè si no no sé pas on arribarem, en aquest món que ens semblava (quan encara crèiem en miracles) tan acollidor... i que està esdevenint tan desastrós...
Publica un comentari a l'entrada