Avui
estaves amb mi, però no hi eres
sense
raó raonaves l'impostura
per
tots els que no hi són i un dia eren
campanes
de vidre dono als vents
campanes
vistes des de la meva talaia
on
el record mora i l'oblit aguaita
campanes
que anuncien noves vides
campanes
que sonen pels morts
En
quin lloc es guarden les paraules?
En
quin moment les va suplantar el silenci?
en
aquesta incertesa que és la vida
amb
la mort que espera el seu moment
Cap
a la mort caminem tots
deixant
enrere el mar d'incerteses
dels
que amb les seves presses van deixant
oblidada
la vida en l'intent.
-Sanzsoto
5 comentaris:
Jo m'imagino a qui va dirigit, aquest poema, Carmeta! I no sé si avui tinc el dia "tonto", però gairebé m'ha fet plorar.És veritat, tots caminem cap a la mort i les maleïdes presses per viure ens fan no viure...
Gràcies per compartir el teu poema amb nosaltres!
Oblidada la vida en l'intent
Quin més bellissim poema d'oblit i mort! Jo no sé a qui pot anar dirigit, però sento que em parla a mi directament. Sí, anem cap a la mort. Però entremig, no volem fer el ploramiques, ni neular a qui són al nostre entorn, sinó potser cuinar molts dinars pels estimats i fer dibuixos i estar a les dures i a les bones. Perquè hi ha molts que ja estan morts i no ho saben, i d'altres que ens beurem la vida- dolça i amarga- fins que ja no en quedi gens. Bravo!
HORA
No és aquesta, la meva hora, que ara toca la Capona,
ni la que marca el rellotge del florista, migdia
entre els llibres del mercat de diumenge;
i penso: encara tinc temps, i m’entretinc
mirant com les formigues, aplegades, pugen un insecte
paret amunt, ves quin coratge.
Seré a temps de seure una estona, em dic.
I quan per fi m’assec i prenc cafè,
veig que l’única hora exacta és la del meu rellotge
fidel i tebi, amb la corretja vella, que m’apunta
el temps que ja no em queda.
*
Olga Xirinacs-18-2-17
*
No sé si s'adiu a la intenció general, però s'hi assembla una mica.
Gràcies per recordar-me el blog en mail: em faciliteu la feina.
Mil gracias Olga, como soy la Cornèlia eterea no me asomo mucho por no decir que me mantengo en el éter, pero si, hay que vivir con pasión el tiempo que nos queda que cada vez es menos.-
Bravo! com diu la Sílvia, "ens beurem la vida- dolça i amarga- fins que ja no en quedi gens. Bravo!". I tota la poesia.
He pensat en els versos d'un poema breu, que la poeta Teresa d'Arenys dedica a la seva mare
L'amor que perdia
l'amor que he trobat,
mare, què en diria?
Filla, eternitat!
Publica un comentari a l'entrada