Mona de Pascua

El Diccionari de la llengua castellana, de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, ofereix ja en la seva edició de l'any 1783 la següent definició:Catalunya, València i Múrcia. “La coca o rosca que es cou al forn amb ous posats en ella amb closca per Pasqua de Flors, que en altres parts de la península Ibèrica anomenen hornazo".

Bon diumenge de Pasqua!!!

Cultura ,endavant!!

Dilluns passat, 10 d'abril, a Blanes va tenir lloc un acte poètic-literari, a partir del poemari del reconegut escriptor  Joan Adell.*

L'acte el va organitzar Lletraminúscula, dones i homes per la cultura , un col·lectiu blanenc, que promou, al llarg de cada any, i des de fa temps, uns quants actes d'aquest tipus, amb la col·laboració de molta gent de la nostra vila.

A part del que pogués representar en sí mateix, val la pena valorar positivament aquest tipus d'actes, on la literatura, la poesia, la pintura o la música en són protagonistes absoluts, i ara prenc com a exemple, també,  l'acte de Cornèlia Abril a Arenys de Mar, el mes passat, amb Blues&Words, la presència de Teresa d'Arenys i el blues del Departament d'Essència de Trementina, així com el suport de l'Ateneu Arenyenc, compromès amb al cultura local.

Tornant a l'acte de dilluns, cal elogiar, a part del bellíssim poemari d'Adell, l'esforç de totes les persones implicades com a lectors i lectores dels poemes, els assaigs liderats per Quico Saura per tal d'arribar a bon port, la moderació d'Alba Lupiáñez, així com la col·laboració de l'Ajuntament de Blanes.

No es tracta aquí de fer panegírics. Es tracta, simplement, de reivindicar la cultura, en un món cada vegada més abocat al desastre (i no solament cultural). 

Des de Cornèlia Abril, donem les gràcies, doncs, a iniciatives dels grups i col·lectius (literaris, musicals, artístics, poètics, teatrals...)  que aglutinen gent amb set de projectes culturals, enfront de la superficialitat que ens envolta, i que no ens engolirà, perquè no ens deixarem engolir!

* Taronges calentes 

editorial Fonoll

 (Juneda, 2017)

'Si es fa fosc', de Cornèlia Abril

Existeix un camí per fugir de l’obscuritat? Depèn de nosaltres que l’obscuritat no sigui eterna?

A Si es fa fosc, segon treball de Cornèlia Abril, les integrants del grup literari s’interroguen sobre aquells instants de la vida que retenen l’ésser humà en la boira més espessa, en el parany més absurd o en la confusió de la ment; observen el comportament dels personatges davant els dubtes i les pors, destrien les àncores que fan tocar fons de les que salven del naufragi i evidencien, sobretot, la capacitat de superació de gent corrent, com qualsevol de nosaltres, que s’entesta a trobar un bri de llum enmig de la foscor.

Cornèlia Abril presenta sis històries complexes i un poema, amb il·lustracions en blanc i negre, fent de les paraules del poeta Juan Gelman: «Narrant la nostra obscuritat es veu clarament la vida» l’objectiu primordial del recull.

Per a Olga Xirinacs

Per a tu, Olga Xirinacs

amb Vicenç Roca 

des del millor record

Una forta abraçada

Abril'17

Sílvia Armangué

Carmen Sanzsoto

Mercè Bagaria

Pepa Bagaria

Matilde Nuri

Montse Medalla

Maria Cirera

.

Dia del llibre, no t'ho perdis

Aquest any el Grup Literari Cornèlia Abril participa a la Fira del X Festival del Llibre d'artista que s'inaugurarà el dia 20 d'abril al Centre Cívic Pati Llimona.

Horaris: dia 20 de 17 a 20 h

              dia 21 de 10 a 20 h

              dia 22 de 10 a 16 h

El diumenge 23 també ens trobareu celebrant el dia de Sant Jordi amb les publicacions de les integrants del Grup, a la Plaça Sant Just (Barri Gòtic darrera de l'Ajuntament). Us esperem.

BLUES & WORDS

El passat 24 de març, Cornèlia Abril va participar en un acte, a l'Ateneu Arenyenc d'Arenys de Mar per celebrar l'entrada de la primavera, a base de blues i paraules.

La nostra pintora, Carmen Sanzsoto, ha fet aquest resum de l’acte celebrat a Arenys la semana pasada, Blues&Words, amb el suport de l’Ateneu Arenyenc i el grup musical Departament d’Essència de Trementina, amb la poeta Teresa d’Arenys com a convidada especial:

 “A finales de marzo, rodeada de mujeres maravillosas, mujeres luchadoras, mujeres que se superan día a día y entre las cuales me permiten estar, hace una semana llevábamos a cabo una bonita fiesta de primavera en el Ateneu d'Arenys, con la poeta Teresa d'Arenys y amenizada por el grupo Departament d'Essència de Trementina, y cuando aun resuena el eco de la misma ya estamos preparando la siguiente”.

Ben poca cosa podem afegir, llevat que malgrat el mal temps, tot va anar bé. Va ploure tot el dia, i a la tarda, amb molta força. Tant, com per desanimar molta gent. Tot i així,  l’assistència a l’acte va ser força reeixida, la qual cosa ens va deixar constància, una vegada més, que a la gent, així, en general, li agraden els actes culturals, s’ho passa bé i hi participa amb entusiasme.

Presentació, per part d'Anna Riera (a baix) i Montse Medalla (a dalt)

Blues, amb Essència de Trementina. Val a dir que les paraules i el ritme formen un bon tàndem! Tothom en va gaudir força. Gràcies de nou, des d'aquest blog, Pere Planells, Francesc Sànchez i David Estrada, per la vostra interessant col·laboració.

Presentació de la nostra convidada, Teresa d’Arenys, poeta reconeguda, amb una extensa obra, de qui ens vam endur un molt bon record i, esperem, una bonica amistat. Aquesta presentació es va fer en forma de lectura d’alguns dels seus poemes per part de Cornèlia Abril, així com una entrevista , feta també per les components del grup literari, a través de la qual vam poder conèixer alguna cosa més de Teresa, a qui agraim profundament la seva participació.

A la foto, Mercè Bagaria, llegint un poema de Teresa. 

Sílvia Armangué, entrevistant Teresa.

En una segona part, i després d'escoltar un altre blues, cada ànima de Cornèlia Abril es va expressar a la seva manera. Ja fos explicant com és la seva ànima, ja fos llegint un fragment d'un dels seus relats, o parlant dels perquès de l'escriptura, de la lectura, de la literatura!

A la foto, Pepa Bagaria, descrivint la seva ànima felina.

Matilde Nuri, parlant-nos, a través de "Negació". de la dificultat de dir no, la dificultat d'aprendre a dir no i la dificultat d'haver d'aprendre a dir no.

Carmen Sanzsoto, llegint el seu poema "Ser silencio en el silencio".

Com ja hem comentat, l'assistència de públic va ser bona, tot i el mal temps. A la foto, una perspectiva de la bonica sala que ens va acollir:

Vam acabar amb la recomanació d'estar ben atents, perquè pròximament sortirà un nou llibre de Cornèlia Abril: Si es fa fosc.

Però mentrestant, el públic va tenir la possibilitat d' adquirir, si li venia de gust, el primer llibre, He d'anar-me'n,o el poemari de Teresa d'Arenys, entre d'altres llibres publicats per algunes de les components del grup literari.

En Pau, envoltat de llibres.

No en va, Blues&Words fou un trobada amb música i literatura, per celebrar l'entrada de la primavera!

Bona primavera a tothom!

Miguel Hernández i Carmen Sanzsoto

Al blog Pequeños libros de artista, Carmen Sanzsoto ret homenatge als poetes que estima i admira. Avui publiquem dos poemes de Miguel Hernández amb imatges de la pintora.  Gaudiu.

La guerra, madre: la guerra

La guerra, madre: la guerra.
Mi casa sola y sin nadie.
Mi almohada sin aliento.
La guerra, madre: la guerra.
Mi almohada sin aliento.
La guerra, madre: la guerra.

La vida, madre: la vida.
La vida para matarse.
Mi corazón sin compaña.
La guerra, madre: la guerra.
Mi corazón sin compaña
La guerra, madre: la guerra.

¿quién mueve sus hondos pasos
en mi alma y en mi calle?
Cartas moribundas, muertas.
La guerra, madre: la guerra.
Cartas moribundas, muertas.
La guerra, madre: la guerra.
-Miguel hernández

acrílico/papel, 15 x 15 cm (plegado) 15 x 60 cm (desplegado)

                                

Despues de haber cavado este barbecho - Miguel Hernández

Después de haber cavado este barbecho
me tomaré un descanso por la grama
y beberé del agua que en la rama
su esclava nieve aumenta en mi provecho.
Todo el cuerpo me huele a recién hecho
por el jugoso fuego que lo inflama
y la creación que adoro se derrama
a mi mucha fatiga como un lecho.
Se tomará un descanso el hortelano
y entretendrá sus penas combatiendo
por el salubre sol y el tiempo manso.
Y otra vez, inclinado cuerpo y mano,
seguirá ante la tierra perseguido
por la sombra del último descanso.
(Miguel hernandez)

acrílico/papel, tamaño: 17 x 13 plegado, 17 x 50 desplegado

Ingibjörg Haraldsdóttir (1942 - 2016)

El dia 21 de març Cornèlia Abril celebrava el dia de la poesia i l'arribada de la primavera publicant al blog Cre-art un poema de la poeta islandesa Ingibjörg Haraldsdóttir.

Avui fem homenatge a l'obra de la poeta amb una doble aportació genuïna:

un poema en islandès que Astrid H., nascuda a Reikiavik i amiga de Cornèlia Abril, ens ha fet arribar traduït al castellà; i un vídeo on l'autora recita en castellà un dels seus poemes més coneguts i celebrats: La cabeza de la mujer.

Þegar allt hefur verið sagt þegar vandamál heimsins eru vegin metin og útkljáð þegar augu hafa mæst og hendur verið þrýstar í alvöru augnabliksins - kemur alltaf einhver kona að taka af borðinu sópa gólfið og opna gluggana til að hleypa vindlareyknum út.Það bregst ekki. Það bregst ekki. Cuando se ha dicho todo cuando los problemas del mundo han sido considerados y liquidados cuando los ojos se han reconciliado y se han dado las manos en el momento real siempre viene una mujer para limpiar la mesa barrer el suelo y abrir las ventanas para ventilar el humo de los puros no falla.

Rareses

Rareses

web Vinyolasrellotger
 

Sing Raresa: 1 Característica de les persones o coses rares. 2 Manera estranya d’actuar. 3 Cosa poc corrent, que costa de trobar normalment, extraordinària, i per això, de molt valor.

El meu amor per les singularitats, les bajanades, els culebrots vivencials, les manies de l’altra gent i en general tot el que compendia les ficades de pota i les rareses dels meus connivents, ha estat defraudat, apallissat, tirat per terra i desencisat d’aquest món de vulgaritat extensa i extenuant. Ho lamento molt. Jo, no sóc cap show, però els altres, per què no poden ser-ho? Per què la vida és així, tan llisa, tan pintada de colors soferts, de barris de gent sensata, de gossos amb corretja? Ahir vam anar d’excursió. A un lloc del riu on hi ha una petita bassa d’aigües- encara - transparents. El lloc estava ocupat: uns quants joves amb els cotxes oberts i un equip de so a un volum espantable, un xumba-xumba d’escassa melodia i menys elegància, ens barraven el pas, amb un afegit que no hagués calgut: els nois es dedicaven a disparar amb escopeta de balins als peixos i les granotes de la presa. Dius, i no es podien quedar a casa seva, a molestar? Jo no tinc mala bava. No, no. Jo senzillament sóc gran. I la paciència se’m va acabant. Mai en vaig tenir gaire, tampoc. I la gent que fa coses previsibles em treu de polleguera. Vas al súper: un senyor es vol colar a la cua de pagament. Hi ha senyors grans que sempre tenen molta pressa. Això no és dramàtic, passa tota l’estona. Te’n vas al bosc, i cap novetat; el timó sobreviu, els ciclistes et passen per sobre, hi ha rètols dient que no facis foc. Cap ironia, cap picada d’ullet; tot raonable i seriós, com unes faves a la catalana dins un recipient de plàstic, de colors foscos, amb el suc fred, així com mort, o un jugador de futbol a la porteria, sempre aquella cara concentrada, clar, o para el xut o li foten un gol, res de mitges tintes, o blanc o negre, una vida trista. Per sort, hi ha espurnes càlides enmig de tanta decepció. Com l’historia del grup d’avis que va aconseguir tancar el MacDonald’s del centre de la ciutat. Els avis van trobar que el Mac era més espaiós que el Casal, i més ben il·luminat, i allà es passaven les llargues hores de tarda, prenent cafè amb llet, xerrant i llegint el diari. Cada cop eren més. Això al Mac no li va fer gaire goig, clar. Les cadenes de menjar ràpid volen que mengis i que ho facis de pressa, per deixar lloc a d’altres clients. Els avis ni menjaven ni tenien pressa. Resultat: no es venien gaires Big Macs, i el local era ple a tothora. Suposo que hi va haver altres raons a l’hora de tancar, però aquesta en va ser una de rellevant . Els avis es van instal·lar a altres bars de la zona i aquí pau i després gloria. Això és una cosa maca. Com la botiga del rellotger on vaig entrar fa dos dies. Costa d’entrar en aquesta botiga. Des de fora té un aspecte desolat: un taulell destarotat, escassa il·luminació, la porta sempre tancada- això, no ens enganyem, és una barrera mental: no et volen a bones, has de trucar, t’han de veure la cara, i llavors t’obren, o no - i uns quants rellotges, no gaires, ni gaire espectaculars, un aquí, l’altre allà. Però jo volia veure rellotges i el senyor em va obrir. Es veu que els rellotges per vendre els tenia a la rera-botiga. De seguida vaig intuir que aquell senyor no volia vendre els seus rellotges. 

Em va impedir el pas una estona, i quan va entendre que no se’m trauria del damunt si no em donava una mica de peixet, em va escortar a dins, en un silenci opressiu. Darrera la buida botiga hi havia la càmera del tresor. Passatges i estances de sostres desiguals agombolaven rellotges de tota mena i factura, d’èpoques diverses, a més d’altres objectes i bibelots en procés de restauració. Després, una cambra similar, amb armaris plens de llibres antics, autòmats, maquinaries velles, més rellotges. Un passadís conduïa, finalment, a una sala gran: el cor definitiu, la cúpula sagrada. Uns armaris imponents ocupaven gairebé totes les parets de la sala, i aquests armaris magnífics i empolsinats eren el receptacle de dos mil calaixets de diferents mides i factures, cada un d’ells etiquetat amb signes indesxifrables escrits a mà; cap era obert el dia que vaig ser-hi. Més rellotges i més taules desiguals entre munts de llibres i d’artefactes inclassificables, i en dues taules dos senyors corbats sobre uns instruments brillants, operant el cor d’uns mecanismes obsolets i meravellosos. Els rellotgers són com són; per treballar volen estar isolats, i no és que desconeixin els atractius d’Internet, és que s’enorgulleixen de no tenir-ne, perquè el seu món és encara més virtual que la xarxa, el seu món és tan virtual com ho és cercar l’ànima d’un rellotge mort per tornar-la a reviure, i per això els rellotgers viuen a la rere-botiga sense fer escarafalls, sotmesos a la màgia dels calaixets i els mecanismes hidràulics, i quan han arreglat un rellotge vell, els reca de posar-lo a la venda, perquè aquell rellotge se’l senten seu, i per aquest motiu,  les botigues de rellotges antics cada cop semblen més inhospitalàries, i suposo que qualsevol dia tancaran del tot, perquè els clients no els destorbin, i puguin estar tota l’estona allà als seus dominis, remenant petits objectes fascinants. Però la vida normal no té aquesta mística d’olor de fusta. La vida normal s’assembla més a la dramatització d’un anunci de rentavaixelles. Pel carrer, ahir, un xicot em va donar un full de propaganda d’una clínica d’estètica. A dalt de tot posava:   “ Pecho a la carta”, amb fotos de gent tota posada, i pel mig deia altres coses sobre abdominals i culs, i al final, així en lletres grosses, la perla definitiva, el senyal inequívoc que els temps han canviat. Deia, ai senyor, deia: “Drenajes linfáticos incluidos en todas las intervenciones” com si et regalessin un necesser quan compres una revista, com si uns drenatges fossin cosa de cada dia: “ Vaig al terapeuta; res, que se’m embassa la limfa, fa uns dies”; com si haguéssim perdut el seny que ens quedava, una cosa trista. Això d’estar guapo i jove tota la vida, jo ho trobo sobretot molt cansat, però cada un gasta el temps com vol, és clar. Ara, les rareses són les persones no operades d’estètica i les que no volen sortir a la televisió. És a dir: els rellotgers.

Tan de bo visquin i pervisquin ells i similars, i ens lliurin una mica de ser llençats als pous profunds de la vergonya aliena, que, de mica en mica, acaba esdevenint pròpia.

Pas de ball

Dibuix Silvia Armangué

Pas de ball a les palpentes ara ja no sento dolor la malura s’esparvera entre l’aire i les remors de roures que rauquen foscos, la guineu que viu al clot, de l’aigua sota les herbes del meu cor que bat tant fort: ara sento amarguesa, però tinc la llibertat. Per fi he sabut que estic sola i que sempre ho he estat i que com que no ho entenia em consumia pensat que els demès no em volien que m’havia d’esforçar, que l’amor que es dóna fàcil algun cop retornarà; fal·làcies mal pastades amb  il·lusions  ignorants, malaltia de les hores per als noiets dissortats, visions de mel i maragdes en or vell i verd de mar: paraules, dolces paraules.

 A l’escriptori de l’àvia on hi guardo els meus tresors avui s’hi ha neulat l’aroma i el misteri s’ha esquerdat, els meus herois en dibuixos, les arracades i el llaç, la capseta de les nines, les joies de plàstic daurat; els versos que tant volia, el meu coixinet brodat.. i tot el moble tremola i està ben desemparat la fusta s’estella i plora i les plomes del meu gaig s’han tacat de melangia i tota, tota aquesta casa, es commou de desamor.

Per això fujo en l’herba alta pel caminet del pont Vell perquè tot el què estimava ha perdut el seu perfum com d’una ampolla bonica que ningú ha volgut obrir i sento olor de flors cremades i m’ennuego de plor però plorar em gasta i em cansa, i tampoc serveix de res; ho he aprés en la frontera de la pena i la dissort.

I sento un glopeig- enllà dels arbres- com quan s’agita un gran espai i no et deixa fer  més que oblidar el que eres i anar al vòrtex xuclador: com amb l´`avia en aquells contes, quan el Pere sense Por sentia veus de sutge endins de la llar de foc, i s’entossudia a quedar-se i queien trossos de morts, però era valent de la vida i feia fugir els malsons. Oh, àvia, àvia meva.

Perquè allò que m’horroritza no em deixa estar en pau fins que clavo els peus al terra i me’n hi vaig a enfrontar, però quan va morir el pare, plorar em va cloure el cor, la pena duia clavells negres i a l’espinada ulls de corb vidres trencats a les ungles i als turmells dragonets morts, pudor de bassa negada, aigua que porta saba i sang, fred als peus i al front febrada corriols a l’estimball. 

Pas de ball a les palpentes ara ja no sento dolor deixo l’espadat enrere la planura de la mort oblido la olor cremada els tresors que ja no ho són totes les hores perdudes el batec de la foscor i miro enllà en la calitja i sento que vull volar i un ocell travessa l’aire i xiscla joiosament la vida la sorra l’aigua l’escalfor contra la pell torno a veure brillar l’aigua jo enmig de la corrent sento que la frescor m’amara i la serp d’aigua em segueix és com quan tornes a casa i no en vols marxar mai més.

Pas de ball.

Silvia Armangué Jorba