Normal i corrent

 

    Soc una persona normal i corrent i sempre faig el correcte. De petita,  complia les normes establertes a casa, a l’escola i a tot arreu. No em va passar mai pel cap sortir del patró marcat a la societat. Vaig fer estudis universitaris i he treballat fins a la jubilació. Em vaig casar amb el primer noi que vaig sortir i tenim dos fills.  Els he criat com manen els canons socials,  portant-los a l‘escola i a tots els extraescolars possibles, i així, encarar-los a la cruel competitivitat del món. Vaig desistir de tirar endavant una carrera professional valuosa perquè el meu marit pogués ser brillant a la seva. En mig de la crisi matrimonial que gairebé tots tenim algun cop al llarg de la vida de parella, vaig renunciar a  un afer amb un home perquè no era correcte, seguint el camí que m’havia assenyalat jo mateixa. 

    Fins i tot el meu nom i cognoms són d'allò més corrent: Maria Sánchez Garcia. I que em perdonin els meus pares i totes les Maries,  els Sánchez i els Garcia,  però és el que sento.

    I ara que ja no haig de tenir cura de ningú, el meu cos i la meva ment  em demanen capgirar aquesta situació i deixar-me anar.  És un pensament que m’ocupa el cervell des de fa temps, i  he decidit prendre’m un període sabàtic. Quant de temps?  Ves a saber; el que el cos i la ment necessitin. Vull marxar amb una furgoneta  allà on el cor em porti. Que la meva parella s’hi afegirà? ... Ves a saber, però no condicionarà la meva decisió. Potser ara deixaré de ser normal i corrent  i la meva ànima creixerà.

Fils

 

  La paciència dels dissortats és més aviat minsa i, de nou, un parell d’interlocutors ocasionals insisteixen a preguntar-me: Tu què hi fas aquí, si no parles? Contesto que soc a casa meva i que no he de respondre a qüestions mal formulades. I donat que tinc un torn de paraula, el faré servir. Però jo parlo amb llenguatge de signes i això ennuega molts interlocutors, i és probable que no m’entenguin. Per força continuo amb veu silenciosa, és l’única veu que posseeixo. Jo visc aquí. És a vosaltres a qui hauríem de preguntar què hi feu a casa meva palplantats a la porta. I, com que faig cas omís a les seves ordres, de nou exigint-me Parla alt i clar, si no amagues alguna cosa, sense més preàmbul els prego que agafin la porta i que no vinguin a importunar-me. S’ofenen tot dos per igual, però un i altre no es donen per al·ludits. Què puc fer, ara? Agafo l’altaveu de botzina que usem per animar els partits de bàsquet i premo sense parar el botó que fa emetre un so tan fort i tan rigorós que, fins i tot jo, sordmuda de naixement, en puc experimentar els efectes en el tòrax. Ells no. Un fa veure que no capta els sorolls en les reverberacions de l’entorn. ¿És que no ha vist com alcen el vol, els aucells? L’altre s’expressa fent una mímica excessivament afectada i amb els ulls massa oberts. ¿És que no es reconeix en el decalatge d’uns fets eixelebrats i en la dissimilació perillosa? Ignoren que jo capto trets diferencials en els matisos més mínims perquè sé llegir els llavis. No obstant això, hi ha una certesa que no cal discutir: ells han entrat, sense permís, a casa meva. Diuen que son turistes i que busquen allotjament en una casa rural.

Justos per pecadors

 JUSTOS PER PECADORS

                                                foto de google

El món és un lloc hostil, pensa, mentre contempla un mar pla com un mirall. I llavors li venen els records. 

Quan van embarcar-se amb la pastera, ell no era conscient dels perills que això coportava. Era molt jovenet, a penes catorze anys. Ja en fa vuit, que va arribar a aquesta terra d’acollida, que el van ajudar a fer uns estudis bàsics i que, gràcies a la vida, al Déu de què li parlen alguns,  a la seva capacitat d’adaptació, o qui sap, potser a totes aquestes coses juntes, ara té una feina que l’ajuda a trampejar per la vida. Ha après la llengua d’aquesta terra, té una colla d’amics i amigues, d’unes quantes ètnies diferents, i viu en companyia de la seva mare i el seu germà. 

La mare, amb qui va fer la travessia, treballa fent feines per les cases, i el germà, que a la pastera encara era dins el ventre de la mare, va a l’escola i es relaciona molt bé amb els seus companys i companyes.

A ell, després de tot, la societat l’ha acceptat. 

N’hi ha d’altres que no se n’han sortit. 

I després hi ha aquells que, tot i en les seves mateixes circumstàncies, es dediquen a vandalitzar-ho tot, a robar, a ficar-se en merders de tot tipus… No ho entén, i no ho entendrà mai. Només sap que, aquí i a tot arreu, sempre acaben pagant justos per pecadors.

Montse Medalla- Cornèlia Abril

"INFLUENCERS"

 

                                            Imatge de Google

Una colònia de formigues negres s’han deturat davant d’una esquerda de grans dimensions, que separa la vall en dues meitats idèntiques. La formiga que encapçala la formació ha dubtat durant uns segons i finalment ha decidit girar a l’esquerra. Un bon grup de companyes, la majoria obreres, l’han seguit decidides. De la resta, unes quantes, la majoria soldats, han girat a la dreta. Les que no han optat per cap de les dues opcions, van i venen fent zigazagues, èbries d’incertesa. Només una ha pres la decisió de baixar pel precipici i de mica en mica, les de la dreta i les de l’esquerra han girat cua i l’han seguit. Les díscoles han quedat allà, en una coreografia mal interpretada.

La vall, ara té una cicatriu que la natura amb temps i paciència, maquillarà de verds, ocres i vermells.

Eva Ariza per Cornèlia Abril

Una amistat amorosa

Una amistat amorosa

       Era com un misteri. Com pot ser que una parella que comparteix  la vida, cadascú  faci la seva i un no sàpiga el que fa l’altre? En aquest cas era ell, qui no sabia el que feia ella. Ni li interessava. El que volia era que el deixés tranquil. No li importava  que anés al cinema, de compres amb les amigues, a la perruqueria, o de  nit al Liceu. Per tot això no la controlava.

        La que el controlava era ella. Sabia l’horari  de les reunions amb els socis, a la ciutat i fora de la ciutat, i els esmorzars  del cap de setmana. I així havien enfocat la vida. Ell, presumint amb els amics, que també eren de la seva corda, i ella, discreta, sense donar explicacions a ningú, s’acostava cada vegada més al Raül. Fins que un dia la germana, que era soltera, i no per gust, només feia que rumiar. La Pat en tenia dos i ella no en tenia cap.

       Es ben bé que Nostrosenyor dona pa a qui no té queixals, pensava,  i es va creure en  el deure d’advertir-la: Això ja fa massa temps que dura. El dia menys pensat tindràs un disgust! Es pot saber que representa en Raül per a tu? A mi ja m’ho pots dir —insistí— Quines ganes de complicar-te la  vida! Qualsevol es pot pensar el que no és.

       La  Pat, a qui fins ara li havia anat molt bé sense donar explicacions a ningú,  li va respondre evitant  de trencar la  norma.  

No pateixis, noia –li respongué. Només et puc dir una cosa. Per mi en Raül és... com t'ho diria jo? Una amistat amorosa.

Maria Aldern- Cornèlia Abril