La trucada-8

 La trucada 8

Una trucada, sempre a la mateixa hora. —L’agafo,  o no l’agafo? 

      —Truco a aquesta hora  perquè fins ara no acaben la sèrie que a mi m’agrada.

       —Tan urgent és el que m’has de dir?

       —Si i no. Ets la meva germana i no m’agrada que parlin de tu. És que no teniu res més per posar-vos que no sigui anar vestits d’esport, mostrant el tipus de panxa contents? —La Carolina l’escridassà des de  l’altre cantó del fil. —Ahir us van veure a tots dos passejant amb xandall. I era a la tarda, d’un dia de festa.  Això no fa per tu, Paquita. Almenys hagués estat una peça moderna, però era de l’any de la picor! Blau marí amb ratlles blanques a cada costat. 

       —Només va darrere el seu marit, amb la Penya del Barça amunt i avall, deixà anar la senyora Pia.  

       —I a on  vols que vagi amb el seu home? —etzibà la Patro. Un baliga-balaga  que no sap ni conduir?

       —I tu per què t’hi vas posar? Per fer llenya, també?

       —I tu com tens el valor de dir això?  Jo, el que volia era defensar-te.

      —A mi no m’ha de defensar ningú de res —li etzibà la Paquita. Ja sóc prou gran. I, d’ara endavant, si vols parlar amb mi, truca’m de dia.  

        Li ho volia explicar a la meva filla, però desprès de la història d’aquell cap de setmana,  vaig pensar que potser em diria que he d’anar al psiquiatre. 

        De totes maneres, ben mirat,  crec  que pitjor hauria estat  si se n’haguessin assabentat  les veïnes, de la nostra aventura nocturna.  De vegades no deixen de tirar-me indirectes. Sembla que em miren com un bitxo raro, que no surt del niu.  O potser és que em tenen enveja!!!