Al final la Carolina l'ha trucada a ella.
—Paquita, què passa, dona? Vàrem quedar que em trucaries. Fa quinze dies i encara espero.
Quan la Carolina Toll fa aquesta veu, malament rai. Amb què em sortirà, ara, aquesta? pensa la Paquita.
—T'he trucat un munt de vegades i no m'has contestat. Que és que et fas l'ofesa o què?
— L'ofesa, jo? Només dius bajanades, Paquita.
—Bé, deixem-ho córrer. Què vols?
La Carolina només vol xerrar una estoneta. Sembla que té un neguit al pit, que no li marxa amb res. Ni amb passiflora, ni amb valeriana, ni amb til·la, ni amb cap herba coneguda. Sa germana li diu que no s'angoixi, que és pitjor. Que respiri, que es relaxi i que faci l'esforç d'ordenar els seus pensaments perquè quan li expliqui el que sigui que li vol explicar, ella, la Paquita, no es faci un embolic, com l'última vegada, que li va semblar que li deia que tenia un amant.
—Carolina, no m'ho vaig creure. Vet-ho aquí.
—Per què? Et sembla que jo no puc tenir un amant?
—Ui noia, si que gastes mal humor, avui. Au, va, digues. Qui és, aquest amant que t'ha trastocat, eh?
— Ai, Paquita... Ni més ni menys que aquell home fornit de qui et parlava no fa gaire. Recordes?
La Paquita ja té el cap en un altre lloc. Ha de parlar amb la nena, que l'altre dia es va espantar...La veritat és que no li fa gaire cas, avui, a sa germana.
—... i doncs, ja que ho vols saber, l'home fornit, de dits gruixuts i tot ben fet és...
L'encarregat del supermercat!
—Ave Maria Puríssima—fa la Paquita, tot senyant-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada