S’ha llevat a les sis
del mati. Des de fa un temps dorm a l’inrevés. Els peus al coixí i el cap a on
normalment descansen els peus. No ha jagut despullada com altres nits. Duu una
samarreta vella i un neguit al cor.
L’aire condicionat li
bufa al clatell mentre obre la persiana i estira la mirada fins al riu. Les
canyes que el custodien, empeses per una brisa calenta, ballen una dansa
repetitiva, monòtona.
Voldria obrir la
finestra, però a aquestes hores les orenetes voletegen juganeres, es fiquen a
l’habitació i després no encerten la sortida.
Ella tampoc no
l’encerta. Atrapada, captiva d’aquest neguit, segueix amb la mirada el vol
lliure de les orenetes ara amunt, ara avall. Una tórtora ve a trencar l’encís
del moment aturant-se a sobre de la reixa. L’ocell la mira durant uns moments i
arrenca a volar fins anar a trobar-se amb la seva companya que l’espera damunt
del codonyer.
Pot ser no necessita
ales per escapar-se de la seva presó, tan sols obrir la porta. Tan fàcil i tan
difícil com això.
2 comentaris:
M'ha agradat molt aquest microrelat, sobretot la sorpresa del final!
Gràcies Núria
Publica un comentari a l'entrada