Acariciando la orilla
mansa muy mansamente
agitando recuerdos
olvidando promesas
desangelada la noche se presenta
pero es tanta su furia contenida
y tanta su pasión desenfrenada
que abrazando la arena
la arrastra a las profundas simas
del recuerdo
Tanta vida, tanto ruido
escalones, escaleras
piedras, muros, fronteras
cigarrillos consumidos en la espera
Colinas invertidas
negros jirones de almas del pasado
posos de siete mares
aires de cuatro vientos
una luna que pasa
mil lunas que se pierden
olvidada la espuma en una roca
vestigios de un naufragio
-Sanzsoto
6 comentaris:
sota llindars del puny
mútuament i amb deix
de rancúnia s'interpel·len
peus plans calcen botes
amb puntera de ferro
arreu les cadències del jo
el vent calent del desert
A TALL D'AIGUA - Matilde Nuri
Copyright 2013
.
"Olvidada la espuma en una roca..." se vuelve sal, así se concentra el llanto, también.
Donde anida el recuerdo hasta la sal mas dura se deshace
A mi piel te acercaste rozándola un día
que misterio entrañaba aquel roce
que cadenas impuso en mi vida
que atrapada en tu sombra te hiciste parte mía
éramos uno o dos, nunca lo supe
era yo parte tuya, o eras tú parte mía
y así pasó la vida lentamente
con dos que fuimos uno en armonía
La arena no guarda tus huellas
más que un tiempo callado y blanco,
este que te queda desde que se fue...
pero se abren las flores cada primavera
y la sal del viento vuelve a revolverse
para darte caza para recordarte:
si lo amaste tanto volverás con el.
Besos
Com podeu respondre unpoema a un altre poema? Jo només puc dir que m'han impactat tots els vostres poemes (y tus pinturas, Carmeta, por descontado)...
Tal dia com avui, fa 41 anys, jo m'acabava de casar amb el pare dels meus fills...
Tanta vida, tanto ruido
escalones, escaleras
piedras, muros, fronteras
cigarrillos consumidos en la espera
Com diu la Sílvia, "si lo amaste tanto volverás con él". Segur que hi tornaré. Quan m'arribi l'hor. I li podré explicar qu, en la seva absència, algú ha tingut cura de mi per fer-me recordar que les flors s'obren cada primavera.
Jo crec Montse que les persones i els animals que ens hem estimat amb aquest amor que mou el sol...d'alguna manera seguim units per un fil tènue que sobrepassa al temps i a la mort. A dins meu tinc la certesa que em retrobaré amb el pare i amb els conillets, ocells i gossos que vaig criar de petita. Potser és només un desig, quí ho sap. Però a la meva família- amb moltes persones hipersensibles, pobres,- s'han explicat des de sempre històries d'esperits, experiències més enllà de la vida. Ma mare diu que l'infern és on som ara, i que després vé elcel. Oh, no sabem res! Però és deliciós imaginar que transitarem pels valls verds de l'alegria. Una abraçada, a totes les ànimes sensibles.
Publica un comentari a l'entrada